CURSA DEL PUIGSACALM

23 10 2012

LA MARISA A LA CURSA DEL PUIGSACALM

Diumenge 21 d’octubre va tenir lloc la Puigsacalm Extrem MM( marató de muntanya) amb la Primera edició de la Cursa del Puigsacalm, 25Km. i 3000m. de desnivel acumulat.

Vaig trigar entre 4 i 5 hores a finalitzar el recorregut que seguia els 7 primers quilòmetres de la Puigsacalm Extrem fins arribar a l’àrea de pícnic dels Pins pujant pel camí de les Olletes fins a trobar el camí de la marató, que ens portava fins al cim del Puigsacalm (1515m) passant per la Canal dels Ganxos.

Un cop arribats al Coll de Llancers agafàvem el camí de l’esquerra fins a Sant Miquel de Castelló on enllaçavem amb l’ultima baixada del circuit llarg cap a Hostalets d’en Bas i St. Esteve d’en Bas.

Cursa espectacular, amb trams de grimpada, baixades amb cordes, fang i més fang, 99% corriols… Una autèntica aventura .. Us la recomano!! I felicito amb en Santi Maydeu i Joan Barceló que es varen atrevir a fer la Marató. ( rodoliiiiií)

Marisa Zapata Mas

Anuncis




Duatló de Queralbs-Núria. Crònica de la Núria a Núria

12 10 2012
El diumenge dia 7 era ‘el dia’.
Tot va començar a principis d’agost, quan em vaig deixar enredar per inscriure’m a la Duatló de Queralbs-Núria, sense pensar-m’ho massa, o sense voler-ho pensar massa vaja… ah! i també vaig enredar en Santi perquè s’hi apuntés! 🙂
Total, que s’acostava el dia i calia fer-ho, tot i els escassos i insuficients entrenaments. Uns dies abans vam anar amb en Santi a fer part del recorregut, i les sensacions van ser prou bones, costaria però semblava que es podria fer… La setmana abans de la cursa, però, no va ser massa bona (dormir poc, algun problema de salut, no poder descansar el dissabte, les excuses de sempre…), així que el dissabte al vespre no ho veia massa clar, i em vaig proposar tres objectius (discretets) amb aquest ordre d’importància:
  • 1- Acabar la duatló
  • 2- No acabar l’última (no tinc massa esprit competitiu, però un punt d’orgull sí…)
  • 3- Fer-ho a poder ser en 5h o una mica menys

 

Els dos primers objectius els vaig poder aconseguir, el segon no massa sobrada…, però l’últim no.
El dia va començar ben d’hora, i esmorzant amb en Miquel i en Joan (els dos amics amb qui feia la cursa) mentres un es fotia un plat de llenties i l’altre una espècie de pastís casolà fet amb uns ‘polvos’ que es veu que és com si et mengessis un plat de pasta i un tall de pollastre, jo amb el meu cafè i un tros de coca del Forn de St. Eudald (boníssima per cert) em preguntava: estic fent alguna cosa malament ja de bon començament?!
Vam arribar a Queralbs bastant justos de temps, jo encara havia d’anar a recollir el dorsal a l’alberg, i quan ja estàvem a punt de començar a pedalar cap a dalt al poble, un s’adona que ha d’inflar les rodes, a l’altre li vénen necessitats fisiològiques de tipus nerviós cada mig minut, i entre una cosa i una altra arribàvem a la plaça del Raig de Queralbs amb prou feines deu minuts abans de començar. Vaig mirar de veure en Santi i l’Ester, que en principi havia vingut a animar-nos, però hi havia molta gent i no vaig poder veure’ls, llàstima! (ahir dijous vaig saber que de fet al final l’Ester no havia pujat, i en Santi devia ser a primera fila, amb els bons).
A les vuit en punt va sonar el tret d’escopeta, i amunt que fa pujada! Els primers minuts ja vaig notar que no acabava d’anar bé, em notava cansada només de començar, i vaig decidir no agobiar-me massa i anar fent, organitzar la cursa en 5 etapes i pensar només en acabar la que estava fent, sense pensar en les següents. En Joan ens va deixar enrera de seguida, i en Miquel, que s’havia compromès a fer la cursa al meu ritme, m’anava informant de com anàvem.
Finalment la pista eterna es va acabar i vam arribar a Fontalba, primera etapa aconseguida! Vam beure una mica a l’avituallament, i més amunt que fa més pujada! Feia un temps bastant ideal, gens de fred, dia mig ennuvolat o sigui que el sol no apretava massa, poc vent, i era bonic veure totes les taques de colors enfilant Puigmal amunt, tot i que també una mica descoratjador perquè nosaltres érem de les taques de més avall…
Va costar però finalment érem a dalt, portàvem gairebé tres hores, ben bé 15 minuts més del dia que hi vaig anar amb en Santi, però ni les cames ni els pulmons ni el cap no donaven per més. A dalt el cim sí que feia fred, o sigui que vam menjar alguna cosa i cap avall! Abans de començar a baixar van aparèixer providencialment en Gerard i la Sònia, van ser com una aparició, no vaig entendre on anaven ni d’on venien, perquè crec que en aquells moments no m’arribava massa oxigen al cervell… però els ànims van ajudar molt, gràcies!
A la baixada vam anar prou bé, el primer tros és força dret, però després va planejant, vaig trobar molt més dura la baixada del Puigmal per Fontalba que havíem fet uns dies abans. Vam arribar a Núria i ja teníem 3 etapes de 5 acabades! Quedava l’últim tram a peu, que per cert, de Núria a Fontalba no és pla!! Al principi déu n’hi do el que puja, i les cames ja cansades ho notaven força. Després de les primeres pujades caminant, quan més o menys planejava en Miquel va marcar el ritme corrent i el vaig poder anar seguint, fins i tot vam poder adelantar uns set o vuit corredors. Després de l’última corba interminable que ja veus Fontalba però no s’hi arriba mai, ja ho teníem pràcticament al sac!
Vaig insistir al Miquel que ell tirés avall i que ja ens trobaríem a Queralbs, que jo baixant en bici sóc mooolt lenta (bé de fet sóc lenta en totes les modalitats), però no, ho havíem començat junts i ho acabaríem junts!
Vam anar baixant la maleïda pista de grava i en Miquel de tant en tant es girava per comprovar si és que m’havia estimbat o és que efectivament podia anar tant a poc a poc… i aquí ens van tornar a adelantar crec que tots els que nosaltres havíem adelantat abans corrent, i això que jo considerava que havia baixat ràpid, havia trigat set o vuit minuts menys que el dia de l’entrenament amb en Santi!
Quan vam tornar a ser a la plaça de Queralbs el sentiment d’alegria i de satisfacció va ser increïble!! 5h 09m, més del que havia previst, i havia costat, però havia valgunt la pena!! Penso que si m’hagués trobat al 100% hagués pogut fer uns quants minuts menys, però vaja tampoc gaires… En Joan, que va fer 4h 04m, ja havia tingut temps de dutxar-se, canviar-se i fer el vermut amb la familía, i suposo que en Santi ja devia haver arribat a casa seva i ja estava fent la cervesa… (mira que no veure’ns!)
Estic contenta d’haver fet la cursa, tot i que en més d’un moment em va passar pel cap la idea de plegar, de veure que no tenia el nivell que la cursa requeria… però és curiós com l’emoció i la satisfacció d’haver-ho pogut fer compensen i fan oblidar ràpid els mals moments i el ‘patiment’ durant la cursa.
Lamento no haver aconseguit cap ferro kitsch i haver fet baixar uns metres el pavelló d’oson@corre… però l’important era participar no?! 😉
Moltíssimes gràcies a tots i a totes pels ànims i el seguiment!!
Núria Ferrer




Manel Alcubierre ens explica la seva Odissea a Cavalls del Vent

4 10 2012

En Manel Finisher a Cavalls del Vent 2012

Nota: és una mica llarg, però la cursa també ho va ser, si em faig pesat ho sento, no era la meva intenció.

PRE… 

L’aventura de l’Ultra Cavalls del Vent va començar una mica per casualitat, era el mes d’abril amb l’objectiu principal de la temporada, la marató, complert, quan em vaig assabentar que durant el procés d’inscripció a l’ultra Cavalls del Vent havia caigut el servidor degut al col·lapse generat per la gran demanda de corredors, i que obrien de nou un procés d’inscripció que en aquest cas aniria per sorteig. Vaig decidir provar sort, si em tocava sempre podria renunciar a inscriurem quan fos l’hora de la veritat.

Hi havia 900 places i ens vàrem pre-inscriure 1.700 corredors, per tant tenia molt poques possibilitats que em toqués, a més els corredors que hi havien participat altres anys tenien més opcions que els que ho volíem fer per primera vegada. El sorteig es va a fer al 24 de maig i tal i com era previsible no em va tocar, vaig quedar en llista d’espera en el lloc 175, de manera que em vaig oblidar de Cavalls del Vent i ens vàrem centrar en l’Olla de Núria.

Tot va canviar el 14 de Juny, quan a mig matí vaig rebre un mail on em comunicaven que no tots els escollits s’havien inscrit i que tenia plaça, però que havia de formalitzar l’inscripció abans de 15 dies. Va ser quan vaig començar a valorar seriosament la possibilitat de fer la meva primera Ultratrail: 84,84 km per la muntanya amb un desnivell acumulat de 12.000 m. Era una bogeria?

La casualitat va fer que aquell mateix dia féssim el sopar de final de temporada d’Oson@corre i en Joan Barceló (gran especialista amb ultres), en Santi Maydeu, que l’havia fet l’any anterior i l’Oscar Pamos que s’estrenava aquest any em va convèncer que no podia deixar passar l’oportunitat, calia provar-ho, en Victor ens va recolzar i es va oferir a preparar-nos uns entrenaments específics. La meva germana Judit, que també l’havia fet l’any anterior, em va acabar d’empènyer a provar-ho. El dia 19 de juny vaig formalitzar l’inscripció, tenia per davant un estiu molt dur d’entrenaments.

Ha estat un estiu entrenant amb calor, fred, amb sol, amb vent, de dia, de nit, a la platja i a la muntanya, l’únic entrenament  que no he pogut fer, ha estat amb pluja, ja que no ha plogut en tot l’estiu. Haig d’agrair a l’Anna i les nenes que, durant tres llargs mesos, m’han deixat dedicar hores i hores a córrer, han aguantat les meves neures alimentaries i han suportat que el 80% de les meves converses anessin encaminades al 29 de setembre, que si haig de buscar una motxilla, que si em fa mal aquí, que si em fa mal allà, etc…

Calia preparar la logística i el meu cosí Jimi, amb va fer una proposta que no podia desaprofitar, em deixava una furgoneta camper per poder descansar abans i després de la cursa amb l’única condició que li fes una mica de propaganda, doncs aprofito:

Els millors preus del mercat de les millors furgonetes equipades www.chilicampers.com 

Aquest fet em facilitava poder assistir al briefing que es feia el divendres i coneixia de primera mà les previsions meteorològiques previstes pel dissabte.

Ja ens van avançar que seria un dia complicat meteorològicament parlant, però no es preveien tempestes elèctriques ni boires espesses que serien causa de suspensió, però si pluja i fred. Es reservaven la possibilitat de retardar la sortida si la borrasca que pujava de sud a nord no havia acabat de passar.

Em quedo amb una frase que va dir el director de cursa en Joan Solà, “No hi ha mal temps, hi ha mala roba.” El missatge era clar: calia anar molt ben preparat, a 2.500 metres no te la pots jugar.

DURANT…

Ens vàrem llevar il·lusionats, malgrat estava tapat, no plovia i tot feia pensar que la cursa es desenvoluparia normalment i començaria a l’hora prevista. Després d’esmorzar tranquil·lament, pastel preparat d’alt valor energètic, unes proteïnes en forma de clara d’ou, llet amb cereals  amb alt contingut d’hidrats de carboni i un parell de peces de fruita, ens arribem als lavabos del pavelló a deixar un present, tasca imprescindible per poder córrer tot el dia sense tornar-hi a pensar.

Calia dedicar l’últim pensament a la vestimenta, a Bagà no feia fred, però i a dalt a Niu d’Àliga? Finalment optem per samarreta tèrmica màniga llarga, samarreta tècnica Chilicampers sense mànigues i les malles 3/4 del CET. I per si de cas jaqueta prima, paravent  impermeable i guants a la motxilla. I a la bossa que l’organització ens porta a Prat d’Aguiló, més o menys a la meitat, una muda completa d’hivern, malles llargues gruixudes, suadera també d’hivern, roba interior i uns altres guants secs.

Poc abans de les 9:00, sense gaire temps per no posar-nos nerviosos, ens vàrem acostar fins a la Plaça de la Porxada. No sé si equivocadament, però amb el que ens esperava per davant tampoc calia escalfar gaire. Ràpidament vàrem trobar-nos amb l’Oscar i sense parlar-nos-ho tots dos sabíem que ens interessava anar al màxim de junts possible, era molt llarg i calia fer-nos costat.

La direcció de cursa ens va donar l’última previsió meteorològica, pluja, fred i una mica de boira a Niu d’Àliga, però sense tempesta elèctrica, per tant a l’hora prevista, quasi 900 corredors, sortíem de Bagà amb 84’84 kilòmetres per davant, i jo al menys, amb un únic objectiu, passar-m’ho el màxim de bé possible.

Desprès del tret de sortida vàrem viure la primera gran emoció, la quantitat de gent cridant i animant sumat amb que finalment començava la cursa per la qual havíem entrenat tantes i tantes hores, posaven la pell de gallina, però calia prendre molta paciència 1700 m. de desnivell amb 13km d’una tirada era el primer objectiu.

Amb una cursa així el temps i la posició final, bàsicament pels amateurs, té una importància molt relativa, però t’has de marcar un objectiu per poder saber com vas, jo m’havia marcat arribar entre les 15 i 20hores, per la qual cosa, i agafant de referència corredors de l’edició anterior em vaig preparar una xuleta, plastificada, amb els temps parcials i l’hora del dia en que van passar per cada un dels refugis de corredors que el final havien fet 15, 16, 17, 18, 19 i 20 hores, això em serviria per tenir una aproximació del temps que tenia fins el pròxim refugi,  poder planificar-me la cursa tram a tram i poder dosificar els suplents alimentaris i gels que portava amb els avituallaments dels refugis.

Una vegada sortits del poble, la pujada va ser força lenta, ja que l’acumulació de corredors en els estrets corriols feia que es formés una llarga fila, que en certs moments inclús s’arribava a parar, però no era qüestió de malgastar esforços intentant avançar per fora del camí. De seguida la meteorologia va començar a avisar que no seria un dia fàcil i just abans d’arribar al Refugi de Rebost, a mig camí de Niu d’Àguila va començar a ploure, ens posem el paravent. Primer refugi, molta gent i molta animació, parada ràpida, una mica de fruita i amunt, el grup s’anava estirant i de seguida ja es va començar a incrementar el ritme dintre del que el desnivell ens permetia. Arribem a la Collada de Comafloriu, malgrat la pluja i la boira a 2.200 molta animació i molts crits d’ànims, comencem a notar el fred, em poso els guants. Una última apretada i primer objectiu arribem al punt més alt de tot el recorregut, el panorama comença a ser desolador, multitud de gent enfredorada dins una cobert fosc amb l’únic objectiu d’aconseguir un caldo calent, ens retrobem amb l’Oscar que m’havia agafat uns minuts, mengem una mica i decidim tirar avall, si ens quedem aquí agafarem fred. M’he tret un guant per menjar hi he tingut una feinada considerable per tornar-me’l a posar de lo moll que estava, decideixo no treure-me’l més en tot el dia, bé com a mínim fins a prat d’Aguiló que n’hi tinc uns de secs.

A la baixada em trobo molt bé, agafo un bon ritme i començo a avançar gent, l’Oscar em va seguint però un pel enrere, per dins meu penso que ja m’atraparà i sinó l’esperaré al Serrat, següent objectiu, poc a poc la pluja i el pas dels corredors converteix el terreny en una pista de fang, algun tram inclús, aprofitant que vaig amb pals baixo patinant com qui esquia, em diverteixo com un nen i vaig avançant corredors abraçats als arbustos per no caure. Un tram de pista em serveix per relaxar-me trotant fins arribar al Refugi del Serrat.

Ja som al Km 28, aquí començarà realment la cursa, ja que a partir d’aquí el puja i baixa no ens permetrà agafar un ritme constant, com a mínim fins a Cortals, després de nou una forta pujada. Però anem a pams, menjo tranquil·lament tot esperant si arriba l’Oscar, espero entre 10 minuts i un quart, i començo a agafar fred, em sap greu però decideixo continuar endavant, segur que ho entendrà.

Fins a Cortals anem bé, la meva xuleta diu que hi tinc al voltant d’una hora, no caldrà menjar fins arribar-hi, agafo un ritme més o menys constant i gaudeixo del bosc que de passada ens protegeix del fred, segueix plovent.

Després la cosa es comença a complicar, un fort desnivell ens porta cap al coll de Vimboca sortim del bosc i el fred comença a apretar fort, és una tirada llarga, unes dues hores, són ja les 4 de la tarda, fa 7 hores que correm i 6 i mitja que parem la pluja, i hem de pujar fins a 2.200 m. al Serrat de la Muga, fa molt fred, tot està núvol, no saps on es el coll, no es veu res, i segueix plovent, cada passa has d’esquivar un toll, o no ja és igual, igualment tens els peus xops, no cal esquivar-los, per sort no estàs sol, hi ha forces corredors, ara n’avances un, ara te  n’avancen dos, quan finalment arribes a dalt el fred és encara més intens, se m’enrampen les mans, primer l’esquerra i després la dreta, intento moure-les però no passa, ai, ai, començo a pensar que tindré problemes, seguir el serrat per la carena es fa llarg, t’imagines el paisatge però no en pots gaudir, si us plau, vull baixar, vull arribar al prat d’Aguiló, hi tinc roba seca em vaig repetint. Finalment comença la baixada i les mans comencen a reaccionar, això ja es una altre cosa, tot i que arribar al prat encara costarà, hi ha un últim repatxó que no hi comptava. De cop una corba a l’esquerra i allà està, finalment el Prat a la vista, vaig una mica per l’herba perquè el camí és un fangueig, però l’herba esta tan relliscosa que no puc evitar un altre patacada, ja no sé quantes en porto, però aquesta baixo almenys 5 o 6 metres ressolant.

Aquest avituallament és el de dinar, hi ha macarrons amb tonyina, decideixo menjar primer, d’aquesta manera tot canviant-me païré una mica i podré afrontar la pujada al pas de Gasolans, 400 m. de fort desnivell, amb millors condicions. A l’arribar em demanen el dorsal que ja fa estona que he perdut i em donen la meva bossa de roba seca, em sorprenc, tan a la carpa de l’avituallament com al voltant hi ha molt poca gent, serà complicat canviar-me allà fora, demano si puc anar al refugi i quan hi entro caic de cul, el panorama és dantesc, hi ha tanta gent que no es pot ni entrar, les cares de fred fan por, els voluntaris amunt i avall amb caldo calent , gent amb camilles, tapats amb mantes i sueros, voluntaris organitzant cotxes per baixar corredors, un poema. Em demanen com estic, – Jo bé, només em volia canviar – aconsegueixo un raconet i intento evadir-me de la situació, però entren una noia al meu costat amb una hipotèrmia, està a 33 graus, intento mirar cap a un altre costat però tot es igual, començo a pensar que potser m’hauria de retirar, tothom ho fa, però jo estic bé, em dic – Primer canvia’t i desprès ja veurem – Un cop amb roba seca i adequada per passar una nit de fred, veig clar que haig de continuar, em tornen a demanar com estic i si m’he canviat tot sencer, si es així em deixen continuar. Miro el mòbil, tinc 38 whatsapp i 3 sms, amb una mirada ràpida veig que tots son d’ànims, m’emociono com una magdalena i n’envio un a l’Anna que estic bé i que segueixo, no sé quan podré tornar a mirar el mòbil, entre el guants i la bossa protectora de l’aigua, ho veig difícil.

Surto a fora i torna la tranquil·litat, sembla que no plou tant. Comença la segona part de la cursa. La pujada al  Pas de Gasolants és forta, però sec i tip es fa curta, a dalt torna a apretar el fred, però vaig ben equipat i no el noto, a més em dono compte que ha deixat de ploure, són la 7 de la tarda, no cal forçar, queda molta estona. A dalt a la Serra de Pedragrosa trepitgem una petita capa de neu, inclús em fa il·lusió, la primera neu de la temporada al setembre. La baixada cap a la pista de l’Estasen està molt relliscosa i perillosa, no es pot córrer, et feries mal. Un cop a la pista arreplego els pals i els poso a la motxilla, són 5km de pista amb una mica de baixada que em permetran gaudir del córrer per córrer, objectiu: arribar de dia a l’Estasen.

A les 8 en punt hi arribo, si mantinc el ritme puc acabar amb unes 17 hores, començo a creure que és possible. Però ara ve la part mes difícil, la nit. A més a més, pràcticament no trobes corredors i cada vegada vas més amb tu mateix. Es torna a posar a ploure. La baixada al Gasolet està en molt males condicions, rellisca molt i hi ha molt fang, sovintegen les caigudes i la fatalitat fa que caigui sobre un dels pals i el trenqui. Baixar sense un pal es fa una mica més complicat, però és el que hi ha.

Passem Gasolet i de nou amunt, ara ja començo anar més descentrat ja no tinc clar si ve pujada o baixada, fem un pujada d’uns 300m. de desnivell i desprès baixada fins a Sant Martí, no s’acaba mai es fa molt i molt llarga, és molt fosc, segueix plovent, segueix tot moll, fangós i pràcticament no trobes corredors. On és la lluna plena que ens havien promès? Dues hores després arribem a Sant Martí, els voluntaris transmeten bon ambient,  – per cert – diu un – el barça perd.

A partir d’aquí tinc el recorregut clar, pujada 700m. pels empedrats fins al refugi de Sant Jordi, baixes 250, puges 200, i 12 kilòmetres de l’última baixada. Però tenir-lo clar no vol dir que sigui fàcil, just al començar a pujar un parell de corredors em deixen enrere, segueix plovent i els empedrats es puja pel riu, lògicament baixa d’aigua fins a dalt i es fa del tot inevitable posar els peus a dins per travessar-lo en varies ocasions. Plou, sol, fa molta pujada, és fosc i haig de posar els peus a l’aigua, però qui em manava a mi venir? Psicològicament aqueta pujada va ser complicada, em va venir la paranoia que tothom s’havia retirat i que només quedava jo, que quan arribaria a dalt trobaria el refugi tancat i que em ferien quedar a dormir i no em deixarien acabar, no podré arribar a Bagà, no et deixaran acabar m’anava repetint. Arribar a dalt i comprovar que seguia en la cursa va ser un gran descans.

L’últim tram havia de ser relativament senzill, qui arriba al Sant Jordi arriba a Bagà, diu la dita, però van aparèixer dos nous problemes, per un costat les piles del frontal havien reduït molt consideràvem l’intensitat de la llum, de fet, malgrat ser noves, feia més de 4 hores que funcionaven ininterrompudament i amb fred, mentre pujava no me n’havia adonat però el moment de baixar vaig comprovar pràcticament que no m’hi veia, tenia piles de recanvi, però com ho feia per canviar-les? I si me’n queia una, com ho faria per buscar-la. Vaig optar per continuar amb poca llum. El segon problema va ser físic, fins aleshores no havia tingut cap dolor important però a partir d’aquell moment van començar a fer-me mal els dos tibials, tenia clar que començava a decaure, però s’acostava el final, calia sobreposar-se.

Poc abans d’arribar a l’asfalt, quan faltaven uns 5 km, em vaig creuar amb un parell de nois que pujaven a animar un company, em van ajudar a canviar les piles del frontal i va semblar que es feia de dia. De fet, quasi ja no calia, havia deixat de ploure i finalment va sortir l’esperada lluna plena.  Ara – vaig dir-li – ara que ja arribo em vens a veure, abans et necessitava, però en fi val més tard que mai.

Al vols de les dues de la nit arribava per fi de nou a Bagà, de cop em van passar tots els mals i vaig baixar les escales sense pràcticament tocar-les, quan m’acostava a la plaça vaig començar a sentir els crits del públic, encara n’hi havia i els havien avisat que arribava, algú em va dir que disfrutés de l’arribada, vaig entrar a la meta com qui ha guanyat el que no està escrit, la sensació que vaig viure a les 2:12’35” del dia 30 de setembre no es pot descriure amb paraules, només es pot sentir.

Havia completat els 84,84 km. i els 12,180 m. de desnivell, i el més important, ho havia fet: Gaudint i disfrutant tot el dia.

El final, dels 1.020 corredors inscrits vam prendre la sortida prop de 900, 223 vàrem arribar a la Meta i 673 van abandonar, entre ells l’Oscar, que sortia d’un refredat la setmana passada i el seu cos, vistes les condicions meteorològiques, li va demanar deixar-ho a Prat d’Aguiló. Un altre any serà Oscar.

Temps oficial: 17:13:38, posició 137 de la general i 35 de veterans A. 

POST….

Poc després vaig parlar amb la meva dona i el meu pare, sentir les seves veus van acabar de fer gran el dia, els havia fet patir molt i els hi vaig poder donar l’alegria d’haver aconseguit el meu propòsit.

Després de menjar una miqueta i una bona dutxa em van comunicar el fatal desenllaç que havia patit una corredora, una mena de suor freda em va recórrer tot el cos, no és comprensible que la vida faci aquets estralls tan difícils d’assimilar.

Cap dels 1.020 participants que ens havíem preparat per prendre la sortida podíem imaginar que la Serra del Cadí s’aportaria la vida de la Teresa Farriol, “3a” pels amics de corredors.cat. Des d’aquí deixeu-me tenir un record per ella i enviar una forta abraçada als familiars, als amics, a la família d’Autodesk, a tota la família del trail running i als organitzadors de la cursa que segur que se senten responsables d’un desenllaç del que no tenen la més mínima culpa, quan sortim a la muntanya tots sabem on ens fiquem. DEP

Sigui dit de pas, un 10 per l’organització, moure aquell volum de participants i voluntaris per la muntanya amb les condicions adverses era una tasca verdaderament difícil, els que vàrem arribar no ens va faltar de res i la multitud d’abandonaments van ser traslladats, amb més o menys espera, al lloc d’origen. Vist els cometaris que han sortit, deixeu-me dir que no crec que s’hagués de suspendre, ni modificar el recorregut per les condicions meteorològiques, majoritàriament no hi havia mal temps, hi havia mala roba.

Gràcies Anna. Gràcies Aina i Txell. Gràcies Família. Gràcies Victor, Carles, Cris i M. Dolors. Gràcies Jimi i Laia Chilicampers. Gràcies als amics del CET i d’Oson@corre.

I gràcies a tots i als 72 whatsapp’s que tenia a l’arribada donant suport.

Manel Alcubierre Roca





Cursa de Muntanya de Vic 2012

12 09 2012

Ahir dimarts 11 de Setembre de 2012, coincidint com es habitual amb la diada de Catalunya, es va celebrar la 4ª Edició de la Cursa de Muntanya de Vic.

Igual que en les darreres edicions, s’han dut a terme 3 curses diferents: una prova de 20 km amb sortida a les 9 i amb un total de 150 corredors inscrits, una altra de 10 amb sortida a dos quarts de 10 i amb 110 corredors i una prova pels més petits a la zona de meta.

Les dues proves llargues tenen la sortida i l’arribada a la zona esportiva de Vic i es mouen per la zona de la Creu de Gurb, la curta sense enfilar-s’hi, però els atletes corren per la seva base i els corredors de la prova més llarga hi pugen dos cops, sempre passant per diferents corriols.

El guanyador de la categoria llarga absoluta, sobre 20 quilòmetres ,  ha estat Quim Magan amb un temps de 1h:35:19, amb gairebé quatre minuts de diferència sobre el segon classificat Ernest Ausiró 1h:39:04 i en tercera posició Dani Parés amb 1h:39:19. En la cursa femenina sobre els 20 quilòmetres la guanyadora ha estat per tercera vegada consecutiva Tina Bes, qui amb 1h:53:37 s’ha imposat de manera folgada sobre Montse Torné 2:04:21 i en tercera posició Maria Font amb 2:05:18.

Pel què fa a la cursa curta sobre 10 quilòmetres, el mes ràpid ha estat l’atleta local Dani Bordallo 39’:16” per davant de Martí Lazaro 40’:04” i de Roger Serra 40’:17”. Mentre que en categoria femenina s’ha imposat Susanna Molas 46’51” a Encarna Núñez 52’55” i a Magda Vicens 53:03.

Per part d’Oson@corre, hi ha hagut una nodrida participació d’atletes. En la cursa llarga el mes destacat ha estat la 4ª posició en la categoria femenina de Marisa Zapata, amb un temps de 2h:07’48”, per part dels nois hi han participat 16º Lluis Rabot 1h:50’01”, 37º Xevi Puigdesens 1h:56’12”,52º Manel Alcubierre 2h:01’:30”, 68º Martí Seuva 2h:05’38”, 76º Santi Maydeu 2h:08’14” i Gabriel Cunill 2h:21’30”.

En la cursa curta hi ha pres part: 8º David Soler 42’35”, 19º Oscar Pamos 46’43”, 30º Boris Arroyo 48’38”, 33º Victor Vilalta 49’31”, 46º Santi Rovira 53’15” i 60º Josep Mateo 56’49”.

Cal dir que en JR no ha pogut participar tot i estar apuntat degut a un refredat, i en Joan Barceló tampoc, degut a que va anar de marxa i no es va trobar be al matí.

Informa VV

RESULTATS

CURSA DE 20 KM 

DONES ABSOLUT:

1  BES GINESTA TINA

2  TORNE GABARROS MONTSE

3  FONT TORRENT MARIA

 HOMES ABSOLUT:

1  MAGAN CORBINOS QUIM

2  AUSIRO SUBIRATS ERNEST

3  PARES SOLER DANI 

CURSA DE 10 KM 

DONES ABSOLUT

1  MOLAS CASACUBERTA SUSANNA

2  NUÑEZ MESA ENCARNA

3  VICENS OLIVER MAGDALENA 

 HOMES ABSOLUT

1  BORDALLO ROVIRA DANI

2  LAZARO CORDERO MARTI

3  SERRA ARBOIX ROGER 





De Vacances !!!

28 07 2012

Últims entrenaments amb èxit al Voltreganès (ho sento Núria, t’has perdut el millor entrenament de la Temporada).

Ens veiem aviat de nou a les pistes

Bones Vacances a tots.

PD. Ho sento molt per en Pep Vila que haurà de “pringar” tot l’agost i tot el Setembre fent sèries per la marató, L’Ester que no sabem si quan arribi a Santiago continuarà caminant fins a la Meca…. i també per al grup de muntanya que preparen Cavalls del Vent (Oscar, Joan, Manel i Santi, que els hi queda també un dur treball) …. la resta Vacances …. jeje…





CA Vic – News of the Week

21 06 2012

Club Atlètic Vic

Jordi Moya guanya dos ors i una plata al Campionat de Catalunya Junior

El Campionat de Catalunya en categoria junior, s’ha celebrat aquest diumenge 17 de juny a la ciutat d’Amposta. Una representació dels nostres atletes hi van prendre part i cal destacar les tres medalles que l’atleta Jordi Moya va portar cap a Vic.

En Jordi hi va participava en tres proves i en cadascuna d’elles ha pujat al podi: or en pes, amb un llançament de 13,79m; or en el disc, amb un tir de 42,37m; i plata en javelina, amb 50,50m. Anomenar, que l’atleta Mohamed Azanay en els 400 mll que va aconseguir el tercer lloc amb 50”36 però per no tenir la nacionalitat, no pot optar a medalla. En aquesta mateixa prova, en Josep Cumeras amb 53”53, fou 5è. Entre les noies, la Laia Perez en la prova de martell fou 5a amb un tir de 28,61m i la Laia Gil va ser 5a en els 100mll amb 12”97, i 6a en els 200mll amb 28”11.

Enhorabona a tots !!

El proper cap de setmana, es disputarà a Avilés (Astúries) el Campionat d’Espanya d’aquesta categoria, i els tres atletes del Vic que hi participaran, són: Laia Gil, Mohamed Azanay i Jordi Moya.

Cora Sepúlveda i Montserrat Moya són bronze al Campionat de Catalunya Cadet

Aquest dissabte es va celebrar el Campionat de Catalunya Cadet – Memorial “Josep M. Vilà”, a les nostres pistes, set dels nostres atletes hi participaven Cal destacar, les dues medalles de bronze obtingudes per; Montserrat Moya en llançament de javelina amb un tir de 27,36m i per Cora Sepúlveda en la prova de triple salt , amb un salt de 10,90m.

Entre les noies , també anomenar la 4a posició en llançament de martell, de Marta Ayats amb un tir de 37,12m i la va seguir la Montserrat Moya, 5a amb 31,85m. La Cora Sepúlveda, també va participar en alçada fent un salt de 1,46m. La Berta Tenas amb un temps de 44”41, va passar a la final dels 300mll i va acabar en 7a posició, al igual que la Thalia Lucas en els 100m tanques que també fou 7a amb 18”81, i la Júlia Massagué fou 9a en els 1.500 obstacles amb 6’02”31. Pel què fa els nois l’Albert Baronet va participar als 600mll i fou 8è amb un temps de 1’35”97.

Els atletes Berta Tenas i l’Albert Baronet van ser els guanyadors locals del 13è Trofeu Memorial Josep Ma. Vilà.

Felicitats a tots ells !!!!

El Campionat d’Espanya cadet es disputarà a Castelló els dies 30 de juny i 1 de juliol.

Oson@corre a l’Emmona 2012

En Joan Barceló del grup d’Oson@corre, ha participat aquest cap de setmana passat a l’Emmona 2012. Diumenge quan passaven pocs minuts de les 8 del matí, va creuar la meta d’arribada juntament amb en Toni Pratdesaba i després de trotar amunt i avall per les muntanyes del Ripollès durant 26 h8’44” i havent recorregut els 106 Kms d’aquesta duríssima prova. . Moltes felicitats per l’exitàs en aquesta prova d’ultra resistència que ha passat factura ha molts participants, registrant molts abandonaments. Els vencedors han estat : en homes, Arnau Julià amb 15h57’47”i entre les dones ; Olga Mankó amb 18h53’.

Control de pista a l’aire lliure a Vic

El dijous dia 14 a la tarda, a Vic, es va organitzar un control de varies proves a les postres pistes. Els atletes que van participar-hi van ser: en llargada femenina, la Cora Sepúlveda va fer un salt de 4,91m, l’Olga Carro va saltar 4,33m i l’alevina Núria Selva va fer un salt de 4,12m entre els nois, en Jordi Alsina va saltar 6,59m, l’Albert Lopèz 6,03m i en Roger Compte 5,72m.

A les 8 del vespre, es va fer uns 10.000m llisos, on van participar més de 20 atletes . El primer atleta del club en arribar va ser en Joan Pallàs que amb 35’28” va entrar en 2a posició. Varis atletes del grup d’Oson@corre van participar-hi ; en David Soler amb un temps de 37’59” fou 4t, seguit de Gerard Costa, 39’10”, Xevi Puigdesens, 40’32”, Boris Arroyo 40’12”, Raül Arxé 41’17”, Víctor Vilalta 41’23”, Aureli Gomez, 42’45”, en Gabi Cunill i Santi Maydeu van entrar junts amb 43’22”, en Jordi Reixach 46’52”, i l’Ester Mendoza, la Marisa Zapata van entrar gairebé juntes amb 47’14” i 47’16” i la Núria Ferrer i l’Alfredo Lombardo ho van fer amb un temps de 48’37”. 

 

Pròximes competicions

Dimecres, 20 de juny del 2012

  • Critèrium Josep Campmany (4a Jornada) -Barcelona (Serrahima)

Dijous, 21 de juny del 2012

  • Proves de control – Barberà del Vallés

Divendres, 22 de juny del 2012

  • Control de Llançaments – Palafrugell

Dissabte, 23 de juny del 2012

  • Campionat d’Espanya Junior –Avilés (Asturias)
  •  Meeting català veterans – Barcelona (Mar Bella)




En Joan i en Santi lluiten a la UT de Coll de Nargó

8 06 2012

LA CALOR I EL DUR RECORREGUT DICTEN SENTÈNCIA EN L’ULTRA TRAIL DE COLL DE NARGÓ

Aquest passat cap de setmana es va disputar la III Ultratrail de Coll de Nargó , segona prova de la Copa Catalana de Curses d’Ultra resistència. La prova va estar clarament marcada per les dures condicions meteorològiques de calor, amb temperatures superiors als 30 º C. Això, unit a la duresa d’un recorregut de prop de 100 quilòmetres  i gairebé 6.000 metres de desnivell positiu acumulat, amb forts ascensos com el de la Muntanya de Nargó, pas de Finestres o Aubens, va fer que en els primers 40 quilòmetres ja hi hagués ja una autèntica allau de corredors retirats.

Dos valents corredors d’Oson@corre, van decidir afrontar aquest dur repte, es tracta d’en Joan Barceló i en Santi Maydeu.

Ens posem en contacte amb en Joan per preguntar-li sobre la dura cursa, ja que teníem noticies de que havia estat molt dura i els abandonaments havien set molt nombrosos.

Hola Joan;

Tot i que la Cursa de Coll de Nargó no va sortir tal i com esperàveu, si em passes un petit escrit per al blog el publicaré. Hi ha molta gent del Grup d’Oson@corre que espera les vostres noticies.

Salut, kms i Muntanya

V

Hola Victor,

Tens raó, et passo una petita crònica de Coll de Nargó,  

RESULTAT D’ULTRA COLL DE NARGÓ 99km +5.978: NO VAREM PODER….

Abandonament a l’Ultra Coll de Nargó, d’en Santi i en Joan, varem arribar fins al quilòmetre 54, amb un temps de 11h:30m. La calor i la duresa de la prova, és va fer patent en la classificació general de l’ultra, només varen acabar 27 corredors/es de 75 ( 64% participants varen abandonar).

La muntanya és exigent i cada persona decideix al límit on vol arribar. Aquesta vegada no volia arribar al meu límit, perquè no gaudia de la cursa. Anava patint de la calor, i l’exigència del terreny, i costava molt avançar. Aquesta ultra, m’ha superat en tots els sentits, però també m’ha fet pensar en moltes coses ( em falta molt d’entreno).

En els quilometres 10 fins al 44, va ser on hi havia la pujada més forta i al moment on feia més calor. Moltes vegades et tenies de dosificar,  ja que igual no tindries suficient forces per arribar al proper avituallament. I el problema, va arribar,  quant em vaig deshidratar una mica, el cos estava més fatigat i no tirava. En canvi en Santi, anava una mica més be que jo. Cada vegada que arribàvem a un avituallament, ens  bevíem més de 2 litres d’aigua i la panxa plena de líquid. 

Abans d’arribar al Km. 54, ja havíem decidit  de no avançar més. Només esperàvem arribar l’últim avituallament a Caborriu i  deixar la cursa. Això si, ens esperava unes cervesetes i una bona xerrada amb altres corredors.

L’any vinent ho tornaré a intentar, per acabar aquesta Ultra de Coll de Nargó.

Ens Veiem les pistes,

Joan

Cal dir que la cursa va estar dominada per Adolf Aguiló, que va guanyar amb un temps de 13h:7’ amb una distància molt considerable sobre el segon classificat Pablo Boada 15h:9’ i en tercera posició Salvador Vilalta amb 15h:28’.

La cursa femenina la va dominar Olga Manko 17h:25’ per davant de Pilar Caixach 19h:40’.

Animem a en Santi i en Joan a seguir entrenant i a la propera segur que les coses aniran millor.

Salut, Kms i Muntanya

Victor V