oson@corre

Entrevista de Victor Vilalta a David Soler Freixas 

PREMI OSON@CORRE 2.013 

En David Soler, conegut entre nosaltres amb el sobrenom de Xumi, és un dels grans atletes de mides petites, com és el cas del gran Haile Gebrselassie, ó el mateix Kenenissa Bekele.

Aquest petit-GRAN home, va començar tard a córrer a peu, però tal com els seu sobrenom indica té un passat en el món del motor. En Xumi fa uns tres anys que va començar a aparèixer per les pistes d’atletisme de Vic, es va apuntar a oson@corre, i des de llavors ha anat evolucionant en el món de les curses a peu, però per sobre de tot, ha destacat per ser una persona molt estimada i punt de referència del grup.

Xumi: la resposta és evident, però: explica’ns de on et ve el sobrenom de Xumi?: 

Doncs fàcil, a mi sempre m’ha apassionat el món del motor en general, però les motos molt més, un dels meus millors amics l’Albert Pujol (ara també és un runner i arrasa allà on competeix; sense anar gaire lluny, la seva segona mitja marató a Roda 1:15:12) m’ho va començar a dir fa molt temps i així se’m va quedar.

Sabem que has participat en curses de moto, i has aconseguit campionats importants, parla’ns sisplau de la teva trajectòria en el món del motor 

He anat amb moto des de molt petit. Tot i que ara no en tinc cap, no hi ha dia que no hi pensi. He tingut moltes motos, vaig competir durant dues temporades seguides i després esporàdicament en vàries carreres el 2004-05. El 1999 volia competir en algun campionat, va sortir la possibilitat de córrer en una copa de promoció de supermotard i m’hi vaig tirar de cap, aquell any va ser el millor de la meva vida, ja que vaig volta per tot Espanya fen el que més m’agradava. La temporada va ser espectacular d’onze carreres en vaig guanyar 4, i 6 podis, aquests resultats em van valdre per ser subcampió de Catalunya i entrar a la final per autonomies que es celebrava a can Padró; aquell cap de  setmana va ser molt emocionant hi havien els millors i jo n’era un d’ells, va ser una cursa molt dura però el final vaig quedar subcampió d’Espanya (primer va ser un pilot madrileny!!) quina ràbia, tot aquell any ens va servir per entrar en una preselecció al circuit d’Albacete que l’Alberto Puig va fer per tutelar a vuit pilots per córrer el Cev de 125GP, l’esglaó d’abans del mundial, i durant tot el dia van anar eliminant pilots i jo vaig estar-hi fins el final, amb alguna caiguda important inclosa, finalment vaig quedar el nové d’aquell dia, però molt content tot i no poder entrar-hi. Ara veig qui eren els altres pilots i flipo; tots estan al mundial: Julian Simon, Chaz Davies, Leon Camier,  David Salom, Jordi Torres, Joan Lascorz, Jasha Buix.

La següent temporada la vaig començar amb una lesió fen motocross que em va fer perdre la possibilitat de córrer amb una marca oficial en supermotard open, després vam decidir canviar de modalitat i vam fer velocitat dintre del marc de la Challenge Yamaha R6, motos gordes amb una potència brutal, i vam començar de menys a més i cada cop més endavant. Allà hi havia gent amb molta experiència, jo tenia 18 anys però no tenia gens de por, anava al límit sempre. A l’última cursa del campionat sortia 5è de parrilla, i la cursa va ser un desastre, abans de començar em pensava que ja l’havia guanyat (li vaig fallar a la persona que m’havia ajudat més en aquest camí d’arribar el mundial, el meu tiet Josep), error molt gran, caiguda i cap a casa, tot i això aquella temporada ens va servir per classificar-nos per la final al circuit de Xest, aquell cap de setmana vaig aprendre que anant d’humil per la vida, és l’única manera de millorar i avançar. Després vam parar un parell de temporades, però volia seguir competint, i tot que no era amb el nivell d’abans ho vaig fer de manera acceptable en vàries curses del campionat d’Espanya i de Catalunya de supermotard open, però aquest món és molt costos econòmicament, i si no ets un Marquez, Pedrosa o Lorenzo no es gens fàcil arribar al mundial. Ara miro enrere i recordo tot el que vaig arribar a gaudi jo mateix i tota la gent que em seguia, vam fer una feina molt bona i això es l’únic que em queda ara..

En el poc temps que fa que corres a peu has demostrat una evolució molt gran. Aquest esperit competitiu que tens creus que et ve d’herència de les motos? 

Si sense dubte, m’agrada molt córrer, la sensació de quan acabes la cursa i el temps és bo, fa que em quedi el mateix gust de boca de quan corria amb moto. Un dia una integrant del grup em va dir que tothom era competitiu, i té raó; contra els altres o contra sí mateix.

L’any passat vas demostrar ser molt tossut, i després de l’any anterior a on no et va sortir be, vas tornar a provar-ho i finalment vas aconseguir baixar de les 3 hores a la marató. (2:57:42 a la Zurich BCN). Com ho valores? 

Doncs d’una manera molt positiva, si tres anys enrere m’ho haguessin dit no m’ho hauria cregut mai, primer fer una marató que no sabia ni el que era, i després baixar de les 3h. Quan era petit jugava a futbol ens feien donar voltes al camp i jo sempre m’amagava als wc per no fer-les.

El 2012 era la meva primera marató, portava 4 mesos entrenant amb el grup d’Oson@corre i escoltant els consells d’en Victor Vilalta un atleta boníssim i amb unes marques que fan por, volia provar de baixar de les 3h, ja que durant tota la temporada la millora va ser molt gran i ràpida, però el km 30 em vaig quedar sense “fuel”, havia d’arribar de la manera que pogués a meta, com que no hi havia anat amb el meu cotxe tenia por que em deixessin tirat allà, jajajaja. Els dos últims km vaig tardar 18 minuts; finalment 3:33:05, i és clar el 2013 hi havia de tornar a acabar la feina que havia començat i així ho vaig fer, amb molt de cap i pas a pas vaig fer 2:57, però sempre volem més, i vaig pensar que si hagués anat més ràpid la primera part podia haver baixat una mica més, això és molt llaminer i no ni ha mai prou.

La temporada passada, vas aconseguir una marca de 1h:20:40 a la Mitja de Barcelona, ara és un mal moment preguntar-te perquè just surts de una lesió, però: tornarem a la càrrega oi? A on vols participar aquest any? 

Si tot i que ara estic escrivint ja una mica més recuperat, sense cap dubte tornarem a entrenar fort i amb moltes ganes com sempre, seguint les fulles d’entrenament, i quedant amb el grup per entrenar o anar a les curses, aquesta temporada tenia clar que per millorar marques havia d’entrenar més dies hi ha més intensitat a les series i en els rodatges. Aquesta temporada m’agradaria poder baixar de 36min en 10.000, baixar 1.20 en mitja d’una vegada per totes, i en marató, primer gaudir d’una cursa molt maca i després baixar de 2:50. Després amb el meu amic Xevifustes(pic de forma) també volem fer el duatló de carretera de Vic, i després per rematar-ho amb en Boriscorre anar a cavalls del vent, temps al temps, penso que sense objectius no som vius, tant fa que fagis 2:50 com més de 4h en marató, la millora personal i satisfacció és la mateixa.

Que és el què t’agrada més del món de les curses a peu? 

Primer poder compartir-les amb els companys/es, i després passar la meta i saber que ha anat bé.

Que és el que t’agrada menys de les curses a peu? 

Doncs molt fàcil de respondre, les lesions i els preus de les curses que ultimament s’estan passant molt, i t’obliguen a pensar d’anar-les a fer sense dorsal.

Com vas començar a córrer? 

Per casualitat, és una historia una mica curiosa, vaig fer una bestiessa molt gran i irresponsable amb el cotxe, i em van retirar el permís de conduir durant 8 mesos, quasi com si esperes un fill, tenia d’anar a treballar i algun dia no tenia com pujar fins a casa. Vaig començar amb bici, i després pujant córrent, recordo que el primer dia que ho vaig fer era en ple estiu amb una calor brutal, des del taller a casa hi ha 13km de pujada, el primer dia encara no havia sortit de Vic i ja caminava, vaig tardar 1:30, vaig patir com mai, pensava en fer autostop o robar alguna bici d’algun paisano que treballa el “matadero” que hi ha pel camí antic de Vic a Taradell, vaig dir que mai més, però la següent setmana volia agafar la bici però quan vaig baixar al garatge tenia la roda punxada, doncs a tornar-hi sabatilles i gas. En el segon intent vaig tarda 53min, i des d’aquell dia no he parat de córrer, porto mes de 5000km corrent i alguna setmana n’he fet 115, dels errors sempre se n’aprèn quelcom cosa positiva.

Explica’ns que és Oson@corre, t’hi sents a gust? 

Molt a gust, és com si estigués a casa meva, el format d’Oson@corre em va atraure des del principi ,crec que aqui la comarca feia falta una iniciativa així, de formar un grup assasorat per especialistes, i gent que estimen aquest món.

Que és el millor d’Oson@corre? 

Primer el míster, una persona atenta, que mai té una paraula dolenta, que sempre t’ajuda i et fa planificacions a mida. Un dia un company del grup em va dir que en Víctor és tot pur i crec que és la millor manera de descriure’l. Després el bon ambient que hi ha en els entrenaments, i els amics/gues que he fet i que espero seguir fent, i que podem seguir corren junts i fen sortides a fora de Catalunya per fer curses i passar caps de setmana genials. També animar des d’aquí a tota la gent que vulgui practicar aquest esport, tinguin el nivell que sigui, ja que hi ha dos grups un d’iniciació els dimecres, on la míster Miseta Marisa està fent una feina espectacular, i l’altre l’avançat dels dimarts i dijous.

M’agradaria que aquestes quatre ratlles serveixin perquè sapigueu una mica més de mi.

Sou genials, una abraçada a tots/es. 

David Soler Freixas “Xumi” 

P.D: Espero que després d’aquesta entrevista fen una mica la rosca a l’staff, em serveixi perquè tant jo com l’Albert Alabern ens feu místers del grup femení, moltes gràcies i esperem el nomenament. 

Jajaja Adéu!!!!