oson@corre

Crònica triatló Ametlla de Mar 19/04/2015

Ja fa temps que estic entre vosaltres i he llegit moltes cròniques de curses, viatges i reptes assolits per membres d’Oson@corre però mai no n’havia escrit cap encara. Així que ara tractaré de fer-vos un resum de com ha anat això del triatló de l’Ametlla.

La cosa va començar al principi de temporada, havíem fet mitges maratons, maratons d’asfalt i de muntanya i vam acabar el curs anterior amb la “Quebrantahuesos”. Havíem d’inventar-nos algun repte nou i va aparèixer el triatló. Així, uns quants insensats vam pensar que no calia començar amb un triatló sprint o un d’olímpic, no, havia de ser un mig Ironman. Sort que per a fer un Ironman primer n’has de fer un de mig, si no encara em veig corrent per les urbanitzacions de l’Ametlla.

El fet és que la Marisa, l’Abel, Boris, l’Alfredo i jo vam començar a buscar entre tots els triatlons quin, per llunyania, preu i data, ens convenia més i el guanyador va ser el Half100x100 de l’Ametlla de mar. Tot això va passar entre els mesos d’octubre i novembre, així que ens vam apuntar i ja només quedava entrenar.

Boris havia d’aprendre a nadar, Marisa i jo havíem de fer molts quilòmetres en bici, Alfredo havia d’esperar a tenir el genoll curat i Abel era l’únic que podia aspirar a competir la prova.

Van passar el mesos i la data va arribar, Alfredo no tenia la cama bé i no faria la part de córrer  i Marisa no havia agafat la bici i amb molt de seny va preferir deixar el repte per a una altra ocasió.

El dissabte 18 d’abril l’Abel i jo vam eixir de bon matí de Vic i a les 9 ja estàvem a l’Ametlla. Allà ens esperaven la Laura i en Boris per tal de fer el recorregut en bici i fer el càlcul aproximat del temps que necessitaríem per a fer els 90 km en bici. Vam trobar un matí perfecte, no feia vent i la temperatura era bona, vam quedar tranquils. I després tocava provar els neoprens, així que ens els vam posar i cap a l’aigua. L’aigua estava molt freda però al cap d’uns minuts els neoprens havien fet la seua funció, vam nadar una estona i les sensacions amb què ens vam quedar van ser molt bones. La part de natació era la part que més ens preocupava a tots. Ara ja estàvem a punt.

El dia de la prova vam menjar un bon plat de pasta a les 7 del matí, cadascú va omplir la seua bossa amb tot allò que necessitava, barretes, gels, mitjons, ulleres, etc i cap a la platja. Ens vam posar els neoprens i ens vam ficar dins l’aigua, el mar estava en calma i no hi havia taurons. Havia arribat l’hora!

Van donar el tret de sortida i a partir d’aquell moment cadascú estava “sol”. Jo em vaig quedar al final de tot i vaig anar fent a poc a poc, era la primera vegada que nadava en mar obert i volia prendre-m’ho amb tranquil·litat. Al final, després d’haver fet 200 o 300 metres més del compte per no ser capaç d’anar en línia recta vaig acabar la primera part de la prova en 48 minuts. L’Abel va fer la natació en 30 minuts i en Boris i l’Alfredo en 35 i 34′.

Ara tocava bici, en principi era la part que menys em preocupava, pensava que la faria sense massa problemes però no comptava amb el vent. El dia anterior va ser una excepció. El dia de la prova, el vent va fer que l’esforç per a fer els 90 km fos molt més gran del que esperàvem. De fet, vaig pensar en molts moments que en acabar la prova de bici no correria i aniria a fer una cervesa amb l’Alfredo. Vaig tardar 3:45 minuts. L’Abel va anar com una bala i va baixar de les 3 hores i en Boris i l’Alfredo aproximadament uns 3:25′.

Dubtant si continuaria o no vaig deixar la bici, em vaig canviar les vambes i vaig començar a córrer sense pensar-ho molt. La part de córrer em preocupava tant com la natació, havia tingut problemes musculars els últims mesos i no havia corregut més d’una hora seguida des d’abans de Nadal. M’ho vaig prendre amb paciència. Quan jo començava a córrer el cinquè classificat estava arribant, no faria podium. Als pocs metres em vaig trobar l’Alfredo animant amb la Laura canviat i dutxat, quina enveja. Una mica després em  vaig creuar amb en Boris que venia de fer els primers 7 km, anava molt bé i em va donar ànims. Després venia l’Abel que estava a punt d’acabar la segona volta, km 14. D’aquesta manera vaig anar fent quilòmetres a poc a poc però sense parar, vaig acabar la primera volta i els bessons aguantaven. Al cap d’una estona em vaig tornar a creuar amb l’Abel que ja acabaria amb un temps excepcional de 5:18 i la 71ena posició de més de 300 que van començar, però no vaig veure Boris, vaig suposar que no me n’havia adonat. Quan vaig tornar a fer una altra volta i tampoc el vaig veure vaig pensar que podia haver tingut algun problema, com efectivament havia sigut. Després de fer 14 km fa tenir un problema amb el genoll i va haver de necessitar assistència mèdica, no podria acabar. I jo, poc a poc i al cap de 6 hores i 42 minuts  vaig arribar a la meta on m’esperava l’Abel, ho havíem aconseguit!

 5 ens vam apuntar, 4 ens vam desplaçar a l’Ametlla, 3 teníem la intenció d’acabar i al final només 2 vam arribar a meta.

 Això no quedarà així, la propera vegada acabarem els 5.

 Info: Gabriel Calabuig