oson@corre

Diumenge vaig participar a la meva tercera marató. Després de dues experiències seguides a la de Barcelona em va passar pel cap que a la propera estaria bé un canvi d’escenari. Dit i fet. Vaig posar fil a l’agulla per trobar alguna opció atractiva i assequible. M’havien arribat bons comentaris de la de Sevilla i aquest va ser l’objectiu. A finals del passat mes d’octubre ja hi estava inscrit i amb tota la logística en marxa per tenir-ho tot a punt pel 22 de febrer. Per davant, gairebé quatre mesos per arribar-hi en les màximes garanties tot seguint el planing que en Víctor havia preparat. Semblava lluny però les setmanes, els entrenaments, les sèries piramidals, les tirades llargues i els quilòmetres van anar caient sense aturador. Enmig de tot plegat, unes quantes curses per anar veient l’estat de forma amb uns resultats que convidaven a l’optimisme. El principal objectiu era poder arribar al dia D amb la màxima preparació, i sobretot, respectat per les lesions. Sortosament així va ser i cap a Sevilla s’ha dit amb la tranquil·litat d’haver fet un bon treball.

Va ser un cap de setmana especial. Divendres al vespre, juntament amb la meva dona i filla, volàvem cap a la capital andalusa. A diferència d’altres vegades, aquest no va ser un viatge cent per cent de plaer. Tot va girar al voltant de la marató. Dissabte, un cop recollida la bossa del corredor, ens vam dedicar a fer un turisme moderat per la ciutat, evitant castigar massa les cames per l’endemà i sempre amb l’ampolla d’aigua a punt per anar hidratant el cos.

I després d’enllestir els darrers preparatius, arriba diumenge. Tot i que el despertador ha de sonar d’hora em llevo una mica abans. Esmorzo amb tranquil·litat i a les 7 del matí tot fent-la petar amb el taxista em dirigeixo cap a l’Estadio Olímpico. Allí es on ens trobem amb en Kasti per compartir els moments previs. Tot escalfant i enmig d’una bona fresca ens adrecem cap a la línia de sortida i ens col·loquem a primera línia del calaix tot esperant el tret de sortida enmig dels nervis que van aflorant. Compte enrere … i ja està. La marató ja és en marxa. Els primers quilòmetres una mica caòtics amb onze mil atletes iniciant la cursa simultàniament. Malgrat la sensació d’anar lent, el ritme voreja els 5min/km., però no vaig còmode. El cos em demana més marxa i li faig cas, arriscant amb l’objectiu d’intentar buscar un bon registre. A l’alçada del KM 6 li indico a en Kasti que vull provar d’anar més ràpid i a veure què. Passo el KM 10 per sota de 49min i poc després atrapo i supero la llebre de les 3h 30min. La cosa va bé però encara queda molta cursa. Enmig de la gentada que segueix als atletes puc veure i sentir els ànims de la Núria, la senyora d’en Kasti, i més endavant els de la meva família. Un plus afegit. Arriba el pas per la mitja marató amb 1h 41min 35seg i unes bones sensacions. El ritme no decau i els quilòmetres van caient. Arribo al KM 30 i tot segueix igual. Començo a notar les cames una mica adolorides però el missatge és clar i contundent: NO HAY DOLOR!!. El circuit em porta davant mateix del santuari futbolístic de la Sevilla “verdiblanca”, el Benito Villamarín i això vol dir que estic entrant als darrers 10 Kms. Després d’una llarga i inacabable avinguda entro al Parque de María Luísa i tot seguit una volta per la Plaza de España plena de gent. I d’aquí cap a una de les parts més agraïdes del recorregut, quan es fa més feixuc pel quilometratge acumulat, en ple centre històric de la ciutat i amb la Giralda de privilegiada espectadora. Amb tot, i sorprenentment, m’adono que el ritme no decreix i vaig superant atletes un darrera l’altre. És aquí quan començo a veure que la marca pot acabar molt per sota de les 3h 30min. Torno a creuar el Guadalquivir per entrar als darrers dos quilòmetres. Ja fa estona que em trobo molta gent aturada o caminant per qui la marató ja els ha passat factura. L’Estadio Olímpico i la meta cada cop més propers. Entrada d’accés pel Túnel Nord i els darrers 300 metres per la pista atlètica per creuar la meta amb un temps de 3h 21min 41seg amb una mitjana de 4min 46seg. Molt content per la marca superant la que vaig aconseguir a Barcelona l’any passat i sobretot per les bones sensacions que em va donar la possibilitat de gaudir de la cursa des del primer i fins l’últim metre de la marató.

Per acabar, el meu agraïment a tots els companys/es d’Oson@corre pel suport rebut durant totes aquestes setmanes de dur treball; en Víctor Vilalta pels seus savis consells; en Kasti, per haver compartit les feixugues tirades llargues d’aquests darrers mesos; i especialment a la meva dona i la meva filla per la comprensió i complicitat abans, durant i després de la marató. I també a la ciutat de Sevilla i la seva gent per l’escenari que van oferir diumenge, omplint els carrers de suport incondicional i anònim i és que “… Sevilla tiene un color especial…”.

Jordi Reixach (J.R.)

Sevilla – Oson@corre