@Massay68 a l’Ultra Pirineu

8 10 2019

Aquí va la crònica del muntanyenc @massay68 q aquest cap de setmana ha fet la @salomonultrapirineu

A vegades ens marquem reptes en les nostres vides sense saber molt bé perquè, en el 2019

em vaig jurar que si podia ser finisher, no tornaria a fer Ultra Pirineu, una prova tant dura

i exigent.

Plaça Catalunya, Bagà, 5:30, es pot veure ansietat en les cares. M’ho prenc amb filosofia perquè estic aquí per guanyar una batalla, sorgeixen els dubtes.  Hauré entrenat prou? (ja se que no), quins gels agafo?, porto dàtils, atmelles, barretes? (desprès sobra tot).

“Último mohicano”, i carrer a vall com bojos, tinc 14 km i 2000 + fins el Niu, vaig super lent i super alt de pulsacions, ara si que veig clar que vaig faltat d’entreno, començo a veure el monstre. Fins el Serrat de l’Esposses les pulsacions no s’estabilitzen, km 30, ara si que soc jo, a Prats d’Aguiló em ve a visitar el tio del mall. km 45, una pujada de 500+, però se’m fa infernal, entre  els positius i el mal de panxa que porto, ja que els avituallaments no son suficients pel que fa a la quantitat de sòlid. A dalt de tot veig l’Edu SP, s’obren els ulls, això si que es companyerisme, 9 km de baixada fins a Gòsol, no tinc paraules d’agraïment pel suport donat, km 60 avituallament, l’únic amb menjar sòlid abundant amb tota la cursa, pasta amb especies faig un tastet, molt bona, però per córrer…cap a la brossa. Surto emprenyat i espitat cap Estasen, gent vomitant per tot arreu, un caos, puc retallar 1hora 30 minuts sobre el temps previst, 4 km de baixada de pedra picada i comencem la pujada cap Estasen, aquí em torna a visitar el tio del mall, dec ser tant bon tio que no em vol deixar sol, km 83, començo a vomitar com un boig, faig casi 2 km arrossegant-me fins a Vents, decideixo plantar-me, primer la salut, un altre any que no ha pogut ser, 85 km, 5000+, 21 hores, molt satisfet.

MAI ET RENDEIXIS, EL SOMNI ES APROP!!!

Francesc Gallardo





Ultra del Montseny amb Toni Pratdesaba

20 04 2016

Hola amics

 La meva primera crònica!!!! I començar per LA ULTRA DEL MONTSENY. 80 KM 4500M+. El meu primer repta de l’any

Sóc un amant del montseny , lloc molt freqüent de les meves sortides i sempra acompanyat de la Montse ( la meva parella)un suport molt important per afrontar pallisses com aquestes.

Tot va començar mirant ultres per veure quina podia fer.Vaig veura la ultra del Montseny. OSTRES !!!!!!  UNA ULTRA AQUI AL MONTSENY?

Toni Pratdesaba 1No m’ho vaig ni pensar , a l’octubre ja obrien inscripcions pero faltaven 5 mesos uff!!! quant de temps per l’espera, pero res,de seguida m’hi vaig inscriure ara només tocava entrenar.

També va ser la meva incorporació al grup d ‘Osona Corre que em va servir per conèixer bona gent que et motiven a correr i aconseguir els reptes. Gràcies companys aquesta també és vostra.

Després de molts mesos  d’entreno  convinat amb l’esqui de montanya , em presentava el dia 2 de maig a les 6:30 a Viladrau. Allà em vaig trobar un bon amic, en Kiko Matas. No sóc de posarme nerviós pero allà veient les fieres que hi havien tampoc m’hi vaig posar.

7AM pistolatasso de sortida, m’esperaven 80 km em 4500+

Com de costum la gent surt molt forta doncs jo també no podia ser menys , notava que les cames tenien gas però no volia fliparma gaire quedava molt i de seguida va començar la pujada el meu punt fort . Em vaig trobar darrera un grup que em va pujar a un ritme molt comoda sensa desgastar-me fins a coll Vordiola i després ja venia baixada fins a Sant Marçal primer avituallament on bec una mica , un tros de platan i seguim.

Venia una de les parts dures de la cursa la pujada a les Agudes i Turo de l’Home recorregut que em conec molt bé . Vaig continuar em la mateixa táctica, posarme darrera un grup i que et portin, la veritat es que vaig arrivar a dalt molt bé de cames així podia afrontar una llarga baixada fins a St. Esteve de Palautordera. km 35

A partir d ‘aquí tercera pujada desconeguda per mi , una pujada de mes de 13 km em la part final molt dura.

Ja només de sortir de St. Esteve em vaig trobar molt sol. No m’atrapava ningú i jo no atrapava ningú . Fins a Collformic s’em va fer molt llarg , això de no poder parlar em ningú no està fet per mi. A Collformic, km 60, aquí les cames ja començaven a grinyolar però el cap anava a tope i com que em conexia el terreny sabia lo que m’ esperaba, baixada fins el Brull i última pujada fins a Sant Segimon. Ara si , ja només quedava la última baixada i les cames responien . Arrivada a Viladrau.

Molt content de com havia anat tot .  Arrivar a Viladraurebra una cervesa que un bon amic em va potar MMMMM!!!!!!!!! que bé es posa després de 12 hores 12 minuts beven aigua i cocacola.

Donc les gràcies a tothom pel soport.

Fins la proxima!!!!!!

Toni Pratdesaba





Transvulcania amb Lluis Brachs i David Vilar

10 05 2015

Ahir dissabte 9 de Maig de 2015, en Lluis i en David varen participar a la Transvulcania a la Illa de la Palma, en la distància de Mitja Marató.

Des de el Faro de Fuencaliente fins a l’Àrea Recreativa de El Pilar, la Mitja Marató discorre per la emblemàtica  “Ruta de los Volcanes”, però amb la duresa acumulada ja que es realitza en la direcció contraria a la habitual, amb la conseqüent desnivell ascendent a superar a través del malpaïsos de laves volcàniques.

Distancia total: 26,8 km. Faro de Fuencaliente – Refugio de El Pilar.

Cota sortida: 10 metros.

Cota arribada: 1.456 metros.

Cota màxima: 1.931 metros.

Cota mínima: 10 metros.

 

Desnivell acumulat: 2.910 metros.

Desnivell ascendent: 2.180 metros.

Desnivell descendent: 730 metros.

 

Resultat dels dos cracks:

 

77.- Lluis Brachs 3h:49.36

89.- David Vilar 3h:58.43

Transvulcania David Lluis 2Transvulcania David Lluis 1





Quebrantahuesos 2014 Oson@corre pedala

26 06 2014

PEDALA PEDALA I PEDALA

Aquest passat cap de setmana, el dissabte 21 de juny de 2.014, deu valents components d’oson@corre, ens hem atrevit a participar en una de les curses degànes del cicloturisme europeu, una de les curses més dures: LA QUEBRANTAHUESOS.

quebranta cartell quebrantaUn total de 205 quilòmetres, que transcorren per els bonics paissatges del nord de la província de Huesca, amb base a Sabiñánigo, i una bona part de la cursa no competitiva que trancorre pel sud de frança.

Son 205 quilòmetres que no ténen desperdici, ja que tal com diu el títol de la prova, és per quedar-te sense cap os sencer.

La cursa surt de Sabiñánigo, i va cap a direcció a Jaca, a on a partir d’allà encara la pujada a Somport de uns 27 quilòmetres de llargada, entrant a frança i fins a la localitat de Escot, a on comença un dels ports més durs, el Marie Blanc, de uns 9 quilòmetres però amb unes pendents per treure el singlot. La tercera gran dificultat és el Portalet, un altre port que no s’acava mai també de uns 28 quilòmetres i que arriba a una alçada de 1.800 metres sobre el nivell del mar. Ja quebranta perfilper últim la Hoz de Jaca, de només tres quilòmetres, però per la ubicació a on està situat, que és a la part final, i per les pendents que té, es converteix en un autèntic infern.

Així que allà estàvem nosaltres, a la linia de sortida, compartint possibilitats amb corredors mítics, com Miguel Indurain, Abraham Olano, Fernando Escartín, i altres celebritats com la muntanyera Edurne Pasaban que també varen fer el recorregut. Cal dir que apart de nosaltres, i aquest esportistes que hem citat, hi havien també uns 10.000 ciclo-turistes més… jeje…

l’equip d’oson@corre va fer un molt bon paper, i més tenint en compte que nosaltres som atletes, no ciclistes, però així és com ens va anar;

EQUIP OSON@CORRE (OSON@BICI)

1838.- Marc Collell 7h:17:01

1840.- Abel Bau 7h:17:02

3707.- David Soler 8h:07:11

4545.- Josep Vilardell 8h:30:52

5798.- Alfredo Lombardo 9h:12:04

6057.- Boris Arroyo 9h:23:58

6745.- Gabriel Calabuig 9h:58:30

7021.- Marisa Zapata 10h:15:20

7434.- Manel Bolaños 10h:38:57

últim: Victor Vilalta (2 punxades a la roda al km 110 i pujar al cotxe escombra)

En definitiva, ja es veu que varem patir molt pujant aquests majestuosos ports de muntanya, varem riure i ens ho varem passar molt be, compartint autocaravanes, i descobrint i gaudint de l’esport i de una magnífica companyía.

AUPA OSON@CORRE OSON@BICI!!!

Informa: Victor Vilalta

quebranta vilardellquebranta xumiquebranta alfredoquebranta borisquebranta victorquebranta puertoquebranta puerto 2quebranta alf victor dpquebranta cuatrequebranta podiumquebranta xe alf boloquebranta autocaravana





Trail del Bisaura 44 kms – Versió Oson@corre

28 10 2013

1º EDICIÓ TRAIL DEL BISAURA

Ja feia uns dies que trepitjava molt asfalt i poca muntanya i necessitava un canvi d’estímuls, córrer per córrer , sense està pendent del rellotge, dels ritmes, del perfil, gaudint del paisatge…  Aviat ho vaig tenir clar quan en Víctor , en un dels entrenaments , va comentar que faria la 1a Trail del Bisaura (cursa de 44k amb un desnivell de  2423+ i 2423 – , un autèntic trenca cames)  , en un entorn brutal.  Sense pensar-m’ho gaire, per no dir gens,  m’hi vaig animar.

Trail Bisaura PerfilDes del principi vàrem pactar que aniríem junts, per tant se’m feia menys feixuga la distància a assolir.  Pocs dies abans, en Gabriel m’havia trucat  per dir: “ m’ he apuntat jo també, no us deixaré que només us ho passeu bé vosaltres, jo també viiiiinc”.

Així doncs, vàrem prendre la sortida, el passat 28 d’octubre  del recorregut llarg:  Gabriel, Víctor, Marc i jo.

A les 06.30h havíem quedat a Can Pamplona, una hora abans, ja passejava en Motxu i em preparava.  A les 06.28, arribo a Can Pamplona, en Xe i en VV ja hi són, esperem amb en Marc fins a les 6.45h, marxem sense en Marc,intentem contactar amb ell i està dormint com un angelet.

Trail Bisaura CascadaArribem a Sant Quirze , recollim el dorsal , ens preparem i arriba en Marc poc abans de començar , li donem el dorsal i aviat  ens col·loquem a la sortida, tots 4 a primera línia, com si tinguéssim el mateix nivell, J. Donen  la senyal de sortida i en Marc arrenca com un coet, en Víctor, en Xe i jo anem fent…

 Comencem a córrer  sabent que fins  el quilòmetre 21 el recorregut serà dur… anem fent, sense pressa però sense pausa, correm, caminem, seguim corrent a ritme còmode i reservant-nos per més endavant (no estem entrenats per anar a un ritme massa exigent) , parlem, ens queixem (em queixo), riem,  em queixo de nou , tinc gana, tinc set..etc

Arribem al km 21 havent passat per: Sant Quirze de Besora, Montesquiu, la Solana, El Pla del Revell , Castell de Besora , la pujada de l’ infern amb els seus dimonis que ja ens esperaven des de primera hora, arribem a dalt dels Bufadors , la Bauma dels Ferrers,  el Barretó , ja som al quilòmetre 21!!! … Baixem el Coll de l’home mort , anem baixant, anem agafant ritme, progressant, només ens queden 4 quilòmetres per arribar a Vidrà (k27) , allà ens Trail Bisaura Bufadorstrobarem a l’Alfredo i en Xumi animant, serà  una dosis extra d’adrenalina. En fila índia i animats seguim corrent,  en aquests moments vaig al davant, de cop i volta , escolto un “Ai!!!”, em giro i veig la cara d’en Víctor.. la cosa no pinta bé, després d’uns minuts intentant recuperar-se, comencem a baixar a peu a poc a poc, ja que és un tram força tècnic i amb molt corriol i pedra. Triguem més d’ 1 hora a arribar a Vidrà. Mentre baixem i després de parlar-ne una estona, decidim no seguir cap dels 3, som un equip, i  en Víctor no pot continuar. La baixada ha donat per molts temes de conversa, en Victor apart d’anar coix, ha començat a delirar, em rigut, corregut, parlat de temes compromesos, gaudit del paisatge…què més es pot demanar.

Arribem a Vidrà, des de lluny ja escoltem les veus de l’Alfredo i en Xumi , porten una hora i mitja  esperant-nos. Al veure’ns baixar tranquil·lament se n’adonen que alguna cosa falla. Arribem i els hi diem que pleguem i en Xe comenta als organitzadors que: “no es pot anar a córrer amb senyors grans, que llavors passa el què passa”  mentre esperem el cotxe escombra Alfrediano, el noi i la noia voluntaris de l’avituallament 27 ens donen cervesa i més menjar i ens cuiden molt bé.

Per acabar felicitar a l’organització i els voluntaris.  Per la quantitat d’avituallaments, el marcatge i el bon rotllo, apart de l’espectacular recorregut (almenys fins el km 27). Molt recomanable, l’any que ve ho tornarem a intentar

Info: Marisa Zapata

El Trail de 44 quilòmetres va estar dominat per l’atleta de l’Esportiu Torelló Ernest Ausiró, que va tenir una dura lluita amb Manel Amor del Gusi-Soy 4:35:24 i de Javier Heras La Sportiva 4:35:25 germà de l’ex-ciclista professional Roberto Heras. Qui no va tenir molta sort, va ser el representant de Buff Team Gerard Morales, que es va perdre i va fer una bona quilometrada de més, tot i així va arribar en la 4º posició amb un temps de 4:40:49.

Trail Bisaura PontLa cursa femenina, la va dominar la jove atleta basca Leire Fernández, amb un temps de 5:12:28, seguida de la torellonenca Núria Fernández 5:52:44 i en tercera posició Judit Franch 5:58:45.

Menció especial, mereix en Marc Collell d’oson@corre, que va rendir en un altíssim nivell, arribant en el TOP-TEN, en la 9ª posició de la classificació general, amb un temps de 4:54:37, a molts pocs minuts de la elit de la cursa. MOLTES FELICITATS MARC !!!.

A la cursa de la Mitja Marató de muntanya, hi varen participar en Raül Arxé i l’Abel Bau de Oson@corre, amb una molt bona actuació, arribant en els llocs 26 i 28 de la general, sobre 150 corredors arribats a meta,  amb un temps de 2:11.15 i 2:11:58 respectivament. BONA FEINA COMPANYS !!.

Remata la crònica: Victor Vilalta





Trail del Camí Ral Olot-Vic

1 10 2013

OLOT VIC 29 SETEMBRE 2013

Quan ara ja fa uns mesos, em vaig assabentar que es faria una cursa-Trail entre Olot i Vic, tot passant per la Vall d’en Bas i Collsacabra, de seguida vaig dir, “aquesta no me la perdo”.

Vista_3Normalment no acostumo a participar en curses de tan llarga durada, com ja sabeu, quan era jovenet lo meu eren les curses de Mig-fons, entre 1.500 mll en pista, i els 10 quilòmetres, tot passant per el cros i els 3.000 metres obstacles, distàncies a on m’hi sentia còmode, i a on he assolit la majoria dels meus bons resultats atlètics.

Ara que ja em considero un corredor de la tercera edat, “no es pas broma”, -ja he entravessat la barrera dels 45 anys-, he començat a practicar “curses de llarg escarràs”, tal i com jo les anomeno, son aquelles curses que et ve de gust participar-hi, tal com es la marató de Barcelona i en aquest cas el Trail Olot-Vic, i que tot i no son de la meva especialitat, m’agrada molt fer-les.

El primer que he de dir, es que si vaig decidir participar-hi, es perquè aquesta cursa, passa per un dels llocs més macos i màgics de Catalunya, sortint des de les pistes d’atletisme de Olot, que estan en un indret preciós, tot continuant per la ruta del carrilet, cap a Les Preses, Sant Esteve, desvio cap a Hostalets d’en Bas, i allà és a on comença de veritat la cursa, tot enfilant cap als plans de Falgas, passant per sota del pla d’Aiats, creuant Cantonigròs i l’Esquirol. Fins arribar a la Plana de Vic, passant per Les Gorgues, a Sant Martí Sescorts, direcció cap a Roda de Ter, i finalment l’arribada al mig de la Plaça de Vic. Tot un luxe de recorregut.

Vista_4Així que, junt amb en Marc Collell d’Oson@corre, varem fer via cap a Olot a fer el Trail del Camí Ral.

La cursa me la vaig prendre amb el degut respecte que imposa un Trai d’aquestes característiques, tenint en compte que son 46 quilòmetres i gairebé mil metres de desnivell positiu acumulat. Per tant als primers 10 quilòmetres de cursa, que eren completament plans, vaig decidir anar amb un grupet de corredors garrotxins, que em varen fer una bona companyia, a un ritme inferior al que estic acostumat en curses molt més curtes, però amb la comoditat de rodar folgadament, i amb la agradable presència dels comentaris riallers i eloqüents dels meus competidors de cursa, que en més de una ocasió em varen fer petar de riure amb les seves expressions verbals tant diferents de la parla de la zona de Vic.

Uns vegada passats els Hostalets d’en Bas, a on hi havia el primer avituallament de la cursa, allà comença la veritable guerra, per el camí de les marrades, que pugen cap a  Falgàs, és un camí empedrat amb pujada sostinguda, a on vaig anar dosificant les forces, en espera de un terreny més adient per a atletes rodadors com es el meu cas, allà em varen passar uns vuit o nou corredors, que alguns d’ells em trobaria més endavant.

VIsta_5A d’alt de tot, més o menys al quilòmetre 15 al Mas La Serra, hi havia el segon avituallament. Tot just portàvem 15 quilòmetres, però la gran part feixuga de la cursa ja la havíem fet. A partir d’aquí, el recorregut es feia més amable, i transcorria per els verds paratges del pla de Falgas, i la falda del pla d’aiats. Durant aquest tros de recorregut gairebé vaig córrer en solitari, només amb la presència dels caçadors de Senglars, que em tenien una mica acollonit amb la seva parada de vigilància tant a la vora. Arribada a Cantonigròs i tercer avituallament.

A Cantonigròs portàvem ja uns 22 quilòmetres, gairebé meitat de cursa. El parcial era força bo, ja que hi vaig arribar amb un temps de 2h:20’14. Veia que potser si que seria capaç d’acabar la cursa per sota de les 5 hores, -objectiu inicial-. La part forta de la cursa ja la havíem passat, i ara avall que fa baixada.

De seguida vaig veure que els meus contrincants se’ls hi donava més be la baixada que a mi. No perquè no pogués jo anar més de pressa, sinó perquè la experiència em diu que en curses de llarg recorregut la prudència i el estalviar forces en segons quins trams fa que a la llarga tinguis millor resultat. I així va ser: de la majoria de corredors que em varen passar entre Cantonigròs i Les Gorgues a Sant Martí Sescorts, només un d’ells va arribar a meta abans que jo. La Majoria d’ells varen perdre una imponent minutada en els últims 6 quilòmetres, els que van des de Roda de Ter fins a Vic, els qual son els més fàcils de fer per la orografia que tenen, però en canvi es converteixen en un autèntic infern desprès de la fatiga acumulada.

Tal com preveia, des de Roda a Vic, va ser un autèntic calvari, no crec que pogués anar més de de pressa dels 7 minuts el quilòmetre, però per lo vist jo encara era dels que anava més frescos, ja que algun dels corredors que vaig passar, li vaig treure més de vint minuts en els últims 4 quilòmetres. Per fi, arribada a Vic, per la carretera de Montserrat, Rambla Passeig, Carrer Verdaguer i entrada triomfal a la Plaça de Vic. – Triomfal? Deixem-ho en entrada a la Plaça de Vic … jeje…

Victor RalTemps final 4h:47’:08” OBJECTIU ASSOLIT. En el 25º lloc de la classificació general. 137 corredors arribats a meta

La cursa la vaig trobar força ben organitzada, el circuit força ben marcat. El que si que vaig trobar a faltar es la presencia de públic, i fins i tot en segons quina part del recorregut, la indiferència de la gent que passaven i no solament no s’immutaven perquè passava un corredor, sinó que fins i tot els hi havia de demanar pas. Un tema que també m’agradaria comentar, es que es una pena que a la comarca coincideixin al mateix dia tres curses que totes elles m’haguessin agradat de fer, una es la Saltamarges de Roda, i la de 10 quilòmetres del voltreganès. Ostres Organitzadors!!! Sisplau parleu-vos i mireu de encaixar-les de una altre manera, a veure si un altre any les puc fer totes tres!!.

Adrià Muixach  (Portal de les Gavarres) va ser el guanyador de la cursa va marcar un temps de 3 hores 39 minuts i 32 segons. El van acompanyar al podi Jordi Carbonés (CN Banyoles) i Jordi Artola, a 4 minuts i 9 segons i 5 minuts i 54 segons respectivament, i amb els quals va compartir l’escapada durant gairebé tot el recorregut. En quart i cinquè lloc es van classificar els osonencs Jean-Pierre Baurier i Ramon Corominas (Via Fora Olost).

Nano RalEstic molt content de la sisena posició d’en Marc Collell, company d’Oson@corre que va invertir un temps de 3h:55:24, un gran “carrerón”. Enhorabona Marc!!.

Pel que fa a la categoria femenina, la vencedora va ser Anna Viñolas (CN Banyoles), amb un temps de 4 hores 28 minuts i 18 segons. Ona Huch (Lluna Plena) i Jordina Serra (GEA Esquellas) van arribar en segon i tercer lloc, a 27 minuts i 41 segons, i 50 minuts i 14 segons respectivament.

Cursa molt recomanable per fer, gaudir de la mitja-muntanya, i si la tornen a fer segurament repetirem.

Salut, Kms i Muntanya

Victor Vilalta





Emmona 2013 Bona actuació de Gerard Costa

17 06 2013

Bones Companys/es!

Fa dies que no escric res pq fa dies que no he corregut cap cursa però aquest cap de setmana  he participat a la Marató d’Emmona i el mister m’ha demanat que expliqui una mica com va anar la cosa…

Ja vaig decidir que això de l’Emmona era un repte, quan l’any passat vaig tenir el plaer d’acompanyar en Joan Barceló durant 8 o 10 km’s i veure part del recorregut per on passava però ho trobava massa exigent per les meves característiques i la meva disponibilitat d’entrenament. Però aquest any es feia Marató es a dir que no calia corre els + de 100km’s i disfrutar de part del recorregut.

Vaig sortir de Vic a les 4 del mati amb en Joan Barcelo direcció St.Joan on vam recollir dorsals i on ens vam trobar amb la resta de corredors (Santi Maydeu, Oscar Pamos, Toni …).

A les 6 en punt, tret de sortida i direcció Puig Estela, on ja m’havien deixat ben clar que seria dura la pujada. Vaig pujar força bé i vaig avançar a forces corredors que havien sortit més forts que jo en la línia de sortida.

Un cop a d’alt a Puig Estela era una baixada fins a Pardines. Un primer quilòmetre d’herba i plena d’unes flors blanques, el que per alguns podria pensar que estic descrivint el paradís, per a mi va ser l’infern, ja que era herba alta i molt humida i vaig arribar a caure fins a 5 cops. Un cop agafada la pista que ens portava fins a pardines, vaig poder treure les meves armes de “corredor” d’asfalt i poder baixar i planejar entre 4 i 4:15 min/km.

Gerard EmmonaDurant la pujada a Tres Pics em vaig trobar força bé pujant i disfrutant del que estava fent. Arribar a l’avituallament i camí cap a Coma de Vaca la color cada vegada era més insuportable. Des del refugi fins a la central Daió va ser la part mes dura del recorregut, pesat de cames, fart de calor i el cap que no funcionava…a un quilòmetre abans d’arribar a la central, tal i com havíem quedat, hi havia en Jordi (un amic meu que venia ajudar-me acabar la cursa), just el moment de trobar-lo em diu: QUE FAS JA AQUÍ? SI HAN PASSAT MOLT POCS CORREDORS, jo creia en aquell moment que m’ho estava dient per tal de motivar-me i prou, i amb el meu estat d’ànim i físic tant me feia la classificació. De totes formes això em va donar forces per fer una baixada força ràpida i arribar a l’avituallament abans de fer els últims 6 km’s de pujada a Núria.

Camí pesat, temperatura alta, estomac remogut (gràcies a la beguda isotònica de l’avituallament), però allí estava a falta de pocs quilometres i encara fent algun tros de pujada corrent, cada cop menys però a cada un d’ells que ho feia em sentia bé.

Últim tros del recorregut només fèiem que avançar caminadors que feien el camí fins el santuari i en arribar a la part superior del camí on ja es veia l’arc d’arribada, un crit del Jordi dient-me que ara només es podia corre i arribar a meta, vaig arrencar amb totes les forces que em quedaven, que eren poques i a falta de 100m per la línia em van agafar rampes…coix però encara corrent vaig creuar la línia d’arribada amb 7h justes 42 km i més de 6500 metres acumulats. Crits d’ànim de la Sònia en l’arribada i en Jordi i una calorosa abraçada en cada un d’ells que em van fer sentir com un autèntic heroi. No guanyaré curses, no faré les millors marques, però aquest moments de felicitat i superació personal no me’ls traurà ningú.

Estic apunt de finalitzar un temporada força bona amb marques personals en asfalt i amb reptes de muntanya importants, com el d’aquest cap de setmana o com ho van ser el Matxos.

Un salutació a tots i espero poder seguir els entrenaments a les pistes aquests dies per preparar l’Olla de Núria!

Gerard ExFutbolista





Donem un cop de mà a l’Ester per la Trailwalker

15 11 2012

Estimats companys d’Oson@corre,

Ja coneixeu a l’Ester Mendoza. Companya d’entrenaments i inquieta per naturalesa.

L’Ester, està treballant per assolir un nou repte. Ha entrat junt amb altres cinc companyes (Carme Colomo, Arita Diaz, Judit Coll, Silvia Cerdà i Núria Sisó), en una de les grans aventures dels grans reptes esportius i solidaris.

PROJECTE ALOGES A LA TRAILWALKER

La TRAILWALKER és el desafiament esportiu i solidari per equips més gran de tot el món per lluitar contra la pobresa i la injustícia.

DOBLE REPTE, US NECESSITEM A TOTS!

Són sis noies de la comarca d’Osona que s’han plantejat assolir aquest doble repte, tan l’esportiu, que ja serà tot un esforç caminar 100 km, com el solidari a través de la inscripció per poder-hi participar.

Per poder formalitzar l’inscripció, necessiten una aportació de 1.500 €. Aquests esperen treure’ls de petites ajudes de diferents empreses, amics i coneguts.

Així doncs, necessitem la vostra col·laboració en la mesura en què pugueu entre els companys d’Oson@corre.

Es pot fer l’aportació a través de la web:

http://trailwalker.intermonoxfam.org/es/equipos/ficha/aloges

o li podeu fer a ella personalment quan la veieu.

Si voleu preguntar-li qualsevol cosa sobre aquest repte, ho podeu fer escrivint-li un E-Mail a: estermendo@hotmail.com

Qualsevol tipus d’aportació, sigui molt gran com molt petita, serà ben rebuda.

 Moltes gràcies a tots!

Ànims companys.

Victor Vilalta





Manel Alcubierre ens explica la seva Odissea a Cavalls del Vent

4 10 2012

En Manel Finisher a Cavalls del Vent 2012

Nota: és una mica llarg, però la cursa també ho va ser, si em faig pesat ho sento, no era la meva intenció.

PRE… 

L’aventura de l’Ultra Cavalls del Vent va començar una mica per casualitat, era el mes d’abril amb l’objectiu principal de la temporada, la marató, complert, quan em vaig assabentar que durant el procés d’inscripció a l’ultra Cavalls del Vent havia caigut el servidor degut al col·lapse generat per la gran demanda de corredors, i que obrien de nou un procés d’inscripció que en aquest cas aniria per sorteig. Vaig decidir provar sort, si em tocava sempre podria renunciar a inscriurem quan fos l’hora de la veritat.

Hi havia 900 places i ens vàrem pre-inscriure 1.700 corredors, per tant tenia molt poques possibilitats que em toqués, a més els corredors que hi havien participat altres anys tenien més opcions que els que ho volíem fer per primera vegada. El sorteig es va a fer al 24 de maig i tal i com era previsible no em va tocar, vaig quedar en llista d’espera en el lloc 175, de manera que em vaig oblidar de Cavalls del Vent i ens vàrem centrar en l’Olla de Núria.

Tot va canviar el 14 de Juny, quan a mig matí vaig rebre un mail on em comunicaven que no tots els escollits s’havien inscrit i que tenia plaça, però que havia de formalitzar l’inscripció abans de 15 dies. Va ser quan vaig començar a valorar seriosament la possibilitat de fer la meva primera Ultratrail: 84,84 km per la muntanya amb un desnivell acumulat de 12.000 m. Era una bogeria?

La casualitat va fer que aquell mateix dia féssim el sopar de final de temporada d’Oson@corre i en Joan Barceló (gran especialista amb ultres), en Santi Maydeu, que l’havia fet l’any anterior i l’Oscar Pamos que s’estrenava aquest any em va convèncer que no podia deixar passar l’oportunitat, calia provar-ho, en Victor ens va recolzar i es va oferir a preparar-nos uns entrenaments específics. La meva germana Judit, que també l’havia fet l’any anterior, em va acabar d’empènyer a provar-ho. El dia 19 de juny vaig formalitzar l’inscripció, tenia per davant un estiu molt dur d’entrenaments.

Ha estat un estiu entrenant amb calor, fred, amb sol, amb vent, de dia, de nit, a la platja i a la muntanya, l’únic entrenament  que no he pogut fer, ha estat amb pluja, ja que no ha plogut en tot l’estiu. Haig d’agrair a l’Anna i les nenes que, durant tres llargs mesos, m’han deixat dedicar hores i hores a córrer, han aguantat les meves neures alimentaries i han suportat que el 80% de les meves converses anessin encaminades al 29 de setembre, que si haig de buscar una motxilla, que si em fa mal aquí, que si em fa mal allà, etc…

Calia preparar la logística i el meu cosí Jimi, amb va fer una proposta que no podia desaprofitar, em deixava una furgoneta camper per poder descansar abans i després de la cursa amb l’única condició que li fes una mica de propaganda, doncs aprofito:

Els millors preus del mercat de les millors furgonetes equipades www.chilicampers.com 

Aquest fet em facilitava poder assistir al briefing que es feia el divendres i coneixia de primera mà les previsions meteorològiques previstes pel dissabte.

Ja ens van avançar que seria un dia complicat meteorològicament parlant, però no es preveien tempestes elèctriques ni boires espesses que serien causa de suspensió, però si pluja i fred. Es reservaven la possibilitat de retardar la sortida si la borrasca que pujava de sud a nord no havia acabat de passar.

Em quedo amb una frase que va dir el director de cursa en Joan Solà, “No hi ha mal temps, hi ha mala roba.” El missatge era clar: calia anar molt ben preparat, a 2.500 metres no te la pots jugar.

DURANT…

Ens vàrem llevar il·lusionats, malgrat estava tapat, no plovia i tot feia pensar que la cursa es desenvoluparia normalment i començaria a l’hora prevista. Després d’esmorzar tranquil·lament, pastel preparat d’alt valor energètic, unes proteïnes en forma de clara d’ou, llet amb cereals  amb alt contingut d’hidrats de carboni i un parell de peces de fruita, ens arribem als lavabos del pavelló a deixar un present, tasca imprescindible per poder córrer tot el dia sense tornar-hi a pensar.

Calia dedicar l’últim pensament a la vestimenta, a Bagà no feia fred, però i a dalt a Niu d’Àliga? Finalment optem per samarreta tèrmica màniga llarga, samarreta tècnica Chilicampers sense mànigues i les malles 3/4 del CET. I per si de cas jaqueta prima, paravent  impermeable i guants a la motxilla. I a la bossa que l’organització ens porta a Prat d’Aguiló, més o menys a la meitat, una muda completa d’hivern, malles llargues gruixudes, suadera també d’hivern, roba interior i uns altres guants secs.

Poc abans de les 9:00, sense gaire temps per no posar-nos nerviosos, ens vàrem acostar fins a la Plaça de la Porxada. No sé si equivocadament, però amb el que ens esperava per davant tampoc calia escalfar gaire. Ràpidament vàrem trobar-nos amb l’Oscar i sense parlar-nos-ho tots dos sabíem que ens interessava anar al màxim de junts possible, era molt llarg i calia fer-nos costat.

La direcció de cursa ens va donar l’última previsió meteorològica, pluja, fred i una mica de boira a Niu d’Àliga, però sense tempesta elèctrica, per tant a l’hora prevista, quasi 900 corredors, sortíem de Bagà amb 84’84 kilòmetres per davant, i jo al menys, amb un únic objectiu, passar-m’ho el màxim de bé possible.

Desprès del tret de sortida vàrem viure la primera gran emoció, la quantitat de gent cridant i animant sumat amb que finalment començava la cursa per la qual havíem entrenat tantes i tantes hores, posaven la pell de gallina, però calia prendre molta paciència 1700 m. de desnivell amb 13km d’una tirada era el primer objectiu.

Amb una cursa així el temps i la posició final, bàsicament pels amateurs, té una importància molt relativa, però t’has de marcar un objectiu per poder saber com vas, jo m’havia marcat arribar entre les 15 i 20hores, per la qual cosa, i agafant de referència corredors de l’edició anterior em vaig preparar una xuleta, plastificada, amb els temps parcials i l’hora del dia en que van passar per cada un dels refugis de corredors que el final havien fet 15, 16, 17, 18, 19 i 20 hores, això em serviria per tenir una aproximació del temps que tenia fins el pròxim refugi,  poder planificar-me la cursa tram a tram i poder dosificar els suplents alimentaris i gels que portava amb els avituallaments dels refugis.

Una vegada sortits del poble, la pujada va ser força lenta, ja que l’acumulació de corredors en els estrets corriols feia que es formés una llarga fila, que en certs moments inclús s’arribava a parar, però no era qüestió de malgastar esforços intentant avançar per fora del camí. De seguida la meteorologia va començar a avisar que no seria un dia fàcil i just abans d’arribar al Refugi de Rebost, a mig camí de Niu d’Àguila va començar a ploure, ens posem el paravent. Primer refugi, molta gent i molta animació, parada ràpida, una mica de fruita i amunt, el grup s’anava estirant i de seguida ja es va començar a incrementar el ritme dintre del que el desnivell ens permetia. Arribem a la Collada de Comafloriu, malgrat la pluja i la boira a 2.200 molta animació i molts crits d’ànims, comencem a notar el fred, em poso els guants. Una última apretada i primer objectiu arribem al punt més alt de tot el recorregut, el panorama comença a ser desolador, multitud de gent enfredorada dins una cobert fosc amb l’únic objectiu d’aconseguir un caldo calent, ens retrobem amb l’Oscar que m’havia agafat uns minuts, mengem una mica i decidim tirar avall, si ens quedem aquí agafarem fred. M’he tret un guant per menjar hi he tingut una feinada considerable per tornar-me’l a posar de lo moll que estava, decideixo no treure-me’l més en tot el dia, bé com a mínim fins a prat d’Aguiló que n’hi tinc uns de secs.

A la baixada em trobo molt bé, agafo un bon ritme i començo a avançar gent, l’Oscar em va seguint però un pel enrere, per dins meu penso que ja m’atraparà i sinó l’esperaré al Serrat, següent objectiu, poc a poc la pluja i el pas dels corredors converteix el terreny en una pista de fang, algun tram inclús, aprofitant que vaig amb pals baixo patinant com qui esquia, em diverteixo com un nen i vaig avançant corredors abraçats als arbustos per no caure. Un tram de pista em serveix per relaxar-me trotant fins arribar al Refugi del Serrat.

Ja som al Km 28, aquí començarà realment la cursa, ja que a partir d’aquí el puja i baixa no ens permetrà agafar un ritme constant, com a mínim fins a Cortals, després de nou una forta pujada. Però anem a pams, menjo tranquil·lament tot esperant si arriba l’Oscar, espero entre 10 minuts i un quart, i començo a agafar fred, em sap greu però decideixo continuar endavant, segur que ho entendrà.

Fins a Cortals anem bé, la meva xuleta diu que hi tinc al voltant d’una hora, no caldrà menjar fins arribar-hi, agafo un ritme més o menys constant i gaudeixo del bosc que de passada ens protegeix del fred, segueix plovent.

Després la cosa es comença a complicar, un fort desnivell ens porta cap al coll de Vimboca sortim del bosc i el fred comença a apretar fort, és una tirada llarga, unes dues hores, són ja les 4 de la tarda, fa 7 hores que correm i 6 i mitja que parem la pluja, i hem de pujar fins a 2.200 m. al Serrat de la Muga, fa molt fred, tot està núvol, no saps on es el coll, no es veu res, i segueix plovent, cada passa has d’esquivar un toll, o no ja és igual, igualment tens els peus xops, no cal esquivar-los, per sort no estàs sol, hi ha forces corredors, ara n’avances un, ara te  n’avancen dos, quan finalment arribes a dalt el fred és encara més intens, se m’enrampen les mans, primer l’esquerra i després la dreta, intento moure-les però no passa, ai, ai, començo a pensar que tindré problemes, seguir el serrat per la carena es fa llarg, t’imagines el paisatge però no en pots gaudir, si us plau, vull baixar, vull arribar al prat d’Aguiló, hi tinc roba seca em vaig repetint. Finalment comença la baixada i les mans comencen a reaccionar, això ja es una altre cosa, tot i que arribar al prat encara costarà, hi ha un últim repatxó que no hi comptava. De cop una corba a l’esquerra i allà està, finalment el Prat a la vista, vaig una mica per l’herba perquè el camí és un fangueig, però l’herba esta tan relliscosa que no puc evitar un altre patacada, ja no sé quantes en porto, però aquesta baixo almenys 5 o 6 metres ressolant.

Aquest avituallament és el de dinar, hi ha macarrons amb tonyina, decideixo menjar primer, d’aquesta manera tot canviant-me païré una mica i podré afrontar la pujada al pas de Gasolans, 400 m. de fort desnivell, amb millors condicions. A l’arribar em demanen el dorsal que ja fa estona que he perdut i em donen la meva bossa de roba seca, em sorprenc, tan a la carpa de l’avituallament com al voltant hi ha molt poca gent, serà complicat canviar-me allà fora, demano si puc anar al refugi i quan hi entro caic de cul, el panorama és dantesc, hi ha tanta gent que no es pot ni entrar, les cares de fred fan por, els voluntaris amunt i avall amb caldo calent , gent amb camilles, tapats amb mantes i sueros, voluntaris organitzant cotxes per baixar corredors, un poema. Em demanen com estic, – Jo bé, només em volia canviar – aconsegueixo un raconet i intento evadir-me de la situació, però entren una noia al meu costat amb una hipotèrmia, està a 33 graus, intento mirar cap a un altre costat però tot es igual, començo a pensar que potser m’hauria de retirar, tothom ho fa, però jo estic bé, em dic – Primer canvia’t i desprès ja veurem – Un cop amb roba seca i adequada per passar una nit de fred, veig clar que haig de continuar, em tornen a demanar com estic i si m’he canviat tot sencer, si es així em deixen continuar. Miro el mòbil, tinc 38 whatsapp i 3 sms, amb una mirada ràpida veig que tots son d’ànims, m’emociono com una magdalena i n’envio un a l’Anna que estic bé i que segueixo, no sé quan podré tornar a mirar el mòbil, entre el guants i la bossa protectora de l’aigua, ho veig difícil.

Surto a fora i torna la tranquil·litat, sembla que no plou tant. Comença la segona part de la cursa. La pujada al  Pas de Gasolants és forta, però sec i tip es fa curta, a dalt torna a apretar el fred, però vaig ben equipat i no el noto, a més em dono compte que ha deixat de ploure, són la 7 de la tarda, no cal forçar, queda molta estona. A dalt a la Serra de Pedragrosa trepitgem una petita capa de neu, inclús em fa il·lusió, la primera neu de la temporada al setembre. La baixada cap a la pista de l’Estasen està molt relliscosa i perillosa, no es pot córrer, et feries mal. Un cop a la pista arreplego els pals i els poso a la motxilla, són 5km de pista amb una mica de baixada que em permetran gaudir del córrer per córrer, objectiu: arribar de dia a l’Estasen.

A les 8 en punt hi arribo, si mantinc el ritme puc acabar amb unes 17 hores, començo a creure que és possible. Però ara ve la part mes difícil, la nit. A més a més, pràcticament no trobes corredors i cada vegada vas més amb tu mateix. Es torna a posar a ploure. La baixada al Gasolet està en molt males condicions, rellisca molt i hi ha molt fang, sovintegen les caigudes i la fatalitat fa que caigui sobre un dels pals i el trenqui. Baixar sense un pal es fa una mica més complicat, però és el que hi ha.

Passem Gasolet i de nou amunt, ara ja començo anar més descentrat ja no tinc clar si ve pujada o baixada, fem un pujada d’uns 300m. de desnivell i desprès baixada fins a Sant Martí, no s’acaba mai es fa molt i molt llarga, és molt fosc, segueix plovent, segueix tot moll, fangós i pràcticament no trobes corredors. On és la lluna plena que ens havien promès? Dues hores després arribem a Sant Martí, els voluntaris transmeten bon ambient,  – per cert – diu un – el barça perd.

A partir d’aquí tinc el recorregut clar, pujada 700m. pels empedrats fins al refugi de Sant Jordi, baixes 250, puges 200, i 12 kilòmetres de l’última baixada. Però tenir-lo clar no vol dir que sigui fàcil, just al començar a pujar un parell de corredors em deixen enrere, segueix plovent i els empedrats es puja pel riu, lògicament baixa d’aigua fins a dalt i es fa del tot inevitable posar els peus a dins per travessar-lo en varies ocasions. Plou, sol, fa molta pujada, és fosc i haig de posar els peus a l’aigua, però qui em manava a mi venir? Psicològicament aqueta pujada va ser complicada, em va venir la paranoia que tothom s’havia retirat i que només quedava jo, que quan arribaria a dalt trobaria el refugi tancat i que em ferien quedar a dormir i no em deixarien acabar, no podré arribar a Bagà, no et deixaran acabar m’anava repetint. Arribar a dalt i comprovar que seguia en la cursa va ser un gran descans.

L’últim tram havia de ser relativament senzill, qui arriba al Sant Jordi arriba a Bagà, diu la dita, però van aparèixer dos nous problemes, per un costat les piles del frontal havien reduït molt consideràvem l’intensitat de la llum, de fet, malgrat ser noves, feia més de 4 hores que funcionaven ininterrompudament i amb fred, mentre pujava no me n’havia adonat però el moment de baixar vaig comprovar pràcticament que no m’hi veia, tenia piles de recanvi, però com ho feia per canviar-les? I si me’n queia una, com ho faria per buscar-la. Vaig optar per continuar amb poca llum. El segon problema va ser físic, fins aleshores no havia tingut cap dolor important però a partir d’aquell moment van començar a fer-me mal els dos tibials, tenia clar que començava a decaure, però s’acostava el final, calia sobreposar-se.

Poc abans d’arribar a l’asfalt, quan faltaven uns 5 km, em vaig creuar amb un parell de nois que pujaven a animar un company, em van ajudar a canviar les piles del frontal i va semblar que es feia de dia. De fet, quasi ja no calia, havia deixat de ploure i finalment va sortir l’esperada lluna plena.  Ara – vaig dir-li – ara que ja arribo em vens a veure, abans et necessitava, però en fi val més tard que mai.

Al vols de les dues de la nit arribava per fi de nou a Bagà, de cop em van passar tots els mals i vaig baixar les escales sense pràcticament tocar-les, quan m’acostava a la plaça vaig començar a sentir els crits del públic, encara n’hi havia i els havien avisat que arribava, algú em va dir que disfrutés de l’arribada, vaig entrar a la meta com qui ha guanyat el que no està escrit, la sensació que vaig viure a les 2:12’35” del dia 30 de setembre no es pot descriure amb paraules, només es pot sentir.

Havia completat els 84,84 km. i els 12,180 m. de desnivell, i el més important, ho havia fet: Gaudint i disfrutant tot el dia.

El final, dels 1.020 corredors inscrits vam prendre la sortida prop de 900, 223 vàrem arribar a la Meta i 673 van abandonar, entre ells l’Oscar, que sortia d’un refredat la setmana passada i el seu cos, vistes les condicions meteorològiques, li va demanar deixar-ho a Prat d’Aguiló. Un altre any serà Oscar.

Temps oficial: 17:13:38, posició 137 de la general i 35 de veterans A. 

POST….

Poc després vaig parlar amb la meva dona i el meu pare, sentir les seves veus van acabar de fer gran el dia, els havia fet patir molt i els hi vaig poder donar l’alegria d’haver aconseguit el meu propòsit.

Després de menjar una miqueta i una bona dutxa em van comunicar el fatal desenllaç que havia patit una corredora, una mena de suor freda em va recórrer tot el cos, no és comprensible que la vida faci aquets estralls tan difícils d’assimilar.

Cap dels 1.020 participants que ens havíem preparat per prendre la sortida podíem imaginar que la Serra del Cadí s’aportaria la vida de la Teresa Farriol, “3a” pels amics de corredors.cat. Des d’aquí deixeu-me tenir un record per ella i enviar una forta abraçada als familiars, als amics, a la família d’Autodesk, a tota la família del trail running i als organitzadors de la cursa que segur que se senten responsables d’un desenllaç del que no tenen la més mínima culpa, quan sortim a la muntanya tots sabem on ens fiquem. DEP

Sigui dit de pas, un 10 per l’organització, moure aquell volum de participants i voluntaris per la muntanya amb les condicions adverses era una tasca verdaderament difícil, els que vàrem arribar no ens va faltar de res i la multitud d’abandonaments van ser traslladats, amb més o menys espera, al lloc d’origen. Vist els cometaris que han sortit, deixeu-me dir que no crec que s’hagués de suspendre, ni modificar el recorregut per les condicions meteorològiques, majoritàriament no hi havia mal temps, hi havia mala roba.

Gràcies Anna. Gràcies Aina i Txell. Gràcies Família. Gràcies Victor, Carles, Cris i M. Dolors. Gràcies Jimi i Laia Chilicampers. Gràcies als amics del CET i d’Oson@corre.

I gràcies a tots i als 72 whatsapp’s que tenia a l’arribada donant suport.

Manel Alcubierre Roca





Ruta dels Molins de Calldetenes – Crono Escales dels Foquers – La Merçè – Cros Ametlla de Merola – Rialp Matxicons Extrem

21 09 2012

La ruta dels Molins de Calldetenes per en Jordi Alsina i Encarna Núñez

Aquest passat diumenge 16 de Setembre de 2012, es va fer la 4ª Edició de la Cursa de la Ruta dels Molins de Calldetenes. A la cursa hi van prendre part a la vora d’un centenar de corredors.

El guanyador de la prova va ser el torellonenc Jordi Alsina, que amb un temps de 31:01 va arribar a meta en primer lloc per davant del seu veí també torellonenc Gabriel Crosas 31:25. En tercer lloc en Raul Rota de Vic ho va fer amb un temps de 31:44.

En l’apartat femení la gran dominadora, amb els colors d’Oson@corre, va estar la Encarna Núñez que va arribar a meta en 40:27.

A la cursa també hi van prendre part els corredors d’Oson@corre, 10º David Soler 36:14, 20º Xevi Puigdesens 39:04, 22º Boris Arroyo 39:29, 43º Josep Vila Ors 43:15 i 48º Santi Rovira 43:46. Finalitzant tots ells amb uns molt bons resultats.

La cursa que passava per llocs de gran bellesa es desenvolupava per la Ruta dels Molins Fariners de Calldetenes, inaugurada el 1994, que ha permès la recuperació d’un camí que voreja el torrent de Sant Martí i dels diferents elements hidràulics que abastien els sis molins que hi ha al llarg del seu recorregut.

Crono Escales dels Foquers

També durant el matí del diumenge 16 de Setembre, es va disputar a Folgueroles La Crono-escales dels Foquers que va tenir una participació de 49 atletes.

La cursa que es crono-escales entre la localitat de Tavèrnoles i Folgueroles

Un total de 49 atletes participen a la particular cursa de Folgueroles, han fet seu el repte de pujar els 260 graons de pedra, endinsar-se en el corriol, travessar el camp i arribar a la Damunt.

El gran dominador de la prova, ha estat el jove atleta local Roger Pallàs, que s’ha imposat amb un temps de 2’54”, sobre Nil Masnou segon amb 2’55” i en tercer lloc Marc Treserra 3’00”. En noies la guanyadora ha estat la també folguerolenca Jana Aguilar amb 3’51”, per davant de Aina Forcada 4’19”.

La organització ha qualificat com a un èxit tant de participació, com per les marques aconseguides, que en la seva majoria milloren els registres marcats en les anteriors edicions.

Roger Roca i Carla Bertos guanyen la Cursa de la Mercè

El corredor igualadí reedita el seu triomf del 2004 i la jove triatleta del CN ​​Prat venç amb només 16 anys

El corredor igualadí Roger Roca , amb un registre de 30:41, en ​​categoria masculina, i la jove triatleta de 16 anys Carla Bertos (CN Prat), en fèmines, amb un crono de 38:32, s’han imposat en la edició 34 de la Cursa de la Mercè que s’ha disputat a Barcelona amb la participació de 16.000 corredors .

Per part d’Oson@corre, hi ha pres part a la cursa en Josep Mateo, que ha fet un registre de 47’43”, arribant en el lloc nº 5254, sobre un total de 16.000 participants. Enhorabona Josep!!!

Cros de L’Ametlla de Merola

L’atleta del Fútbol Club Barcelona Jordi Comas, ha estat el guanyador del XXIVè Cros de l’Ametlla de Merola (Bergadà).

Laia Andreu, acompanyant habitual dels entrenaments d’Oson@corre, ha arribat a meta en tercera posició femenina amb un temps de 38’41”, per darrera de Lidia Rodríguez i de Hasna Bahom.

Rialp Matxicons Extrem

El passat dissabte 15 d’octubre, es va fer la Rialp Matxicons Extrem, sobre la distància de 82 quilòmetres. Es una cursa de Muntanya al cor del Pallàs Sobirà.

La cursa de una duresa extrema, va estar dominada per Jaume Folguera, que va arribar a meta en primer lloc amb un temps de 10h:21:47, en segona posició va arribar l’osonenc Mia Carol Bruguera amb 12h:13:21, i cal destacar també la 11ª posició de David Ferràndez, amb 14h:39:09.

A la cursa hi va participar també el nostre representant d’Oson@corre, en Joan Barceló. En Joan volia fer un test de preparació de cara a la propera cita a Cavalls del  Vent, però va decidir a mitja cursa finalitzar la seva participació degut a la duresa de la prova que el va fer decidir a reservar forces per al seu objectiu d’aquí a 15 dies.