XIX Mitja Maratò Donibane Lohizune / Hondarribia 2016

2 11 2016

img-20161022-wa0001

Crònica Marc:

Aquest cap de setmana per terres basques ha estat esplèndid. El divendres a la tarda vam enfilar camí cap a al país basc amb més de 600 km de camí que van donar per parlar, escoltar música (amb “temazos” de les Oques Grasses que li van encantar a l’Edu) i molta il·lusió per córrer una cursa fora de Catalunya. Un cop a Hondarribia, pit stop a l’hotel i directes a menjar un bon filet de vedella per començar a agafar forces per la cursa.

El dissabte dia de turisme per Hondarribia i Sant Juan de Luz i un petit rodatge per estirar cames. De tornada de San Juan de Luz el reconeixement del recorregut de la cursa va ser força útil per mentalitzar-se que no ens podíem passar de ritme al principi de la cursa ja que era constant puja-baixa pel costat de la costa amb uns “paisajes de cojones” com diuen per allà.IMG-20161027-WA0005.jpg

Diumenge pel matí un bon esmorzar abans d’anar a buscar el bus i de camí cap a la sortida a San Juan de Luz. La sortida la vaig prendre junt amb en Boris ja que els dos més o menys volíem intentar baixar de 1h 30 min i què millor que anar ben acompanyat. La sortida va ser força ràpida amb els 2 primer km per sota 4 pero es va acabar ràpid, el següents 8 km era una muntanya russa on t’havies de controlar a les pujades i recuperar el que podies a les baixades. Al km 7 en Boris em va comentar que aquell no era el seu millor dia i que tires. Tot i el recorregut trencacames i despres de passar alguns km amb “flato” vaig començar a trobar bones sensacions i gaudint molt del tros de platja d’Hendaya portant un bon ritme. Un cop a Irun ja amb força públic als carrers les forces començaven a justejar i del km 17 al 20 es van fer força llargs. Ja només faltava la famosa pujada que tant ens n`havien parlat i realment va ser dura però per sort un cop a dalt tot era baixada fins a la línia d’arribada amb un temps de 1h 27min 40s.

Un molt bon cap de setmana amb la família d’Oson@Corre que s’ha de tornar a repetir.

 

Crònica Boris

Divendres  a les 15:00h sortida desde vic direcció Hondarribia, per fer la sortida que com ja es tradició fem cada any i últimament repetim cap al pais basc, perquè serà?…. després de mes de 6 hores de conducció, amb parada a mig camí per recarregar energies, en un Mercadona…. Arribem a Hondarribia al caserio Maidenea alla ens espera en victor i la Teresa que ja han avançat feina i tenim  taula reservada a casa Manolo. El nom sembla més del sud que del nord en fi… Però el menjar si que era del nord menys un petit aperitiu de salmorejo o alguna cosa semblant… es fa tard i anem al caserio a descansar.

Ja dissabte ens llevem una mica d’hora esmorzar a taula amb uns croissants calents,llet, sucs… després d’agafar energies anem a recollirs dorsals amb algun entrebanc de calaixos, per la meva part, peró res important. Sortim a veure lloc de sortida del bus i arribada de la cursa. Reservem taula per dinar, despres anem a estirar les cames pels voltants de’l caserio dutxa i a dinar. com no, un bon arròs “caldoso”, un “filete” i com no podìa faltar un arroz con leche, a la tarda anem al punt de sortida Sant Juan de Luz- França, una volteta per aquest petit poble i anem a fer reconeixement del traçat amb els cotxes ja sabem que patirem els que repetiem cursa Victor i jo mateix, al vespre anem a sopar uns plats de pasta, altres pizza…. Restaurant el Capo en una hora estem fora quina velocitat no se si tindrem la mateixa demà.IMG-20161026-WA0002.jpg

Ja diumenge a les 8 tots a taula per esmorzar ja preparats per anara a buscar el bus que ens portara a la linia de sortida ja de bon mati i després d’esmorzar no tinc bones sensacions físiques ja que no porto la suficient preparació en aquest inici tot i així sóc ambiciós i vull intentar rebaixar el temps de fa 4 anys de 1:27:25, després d’arribar a St Juan de Luz anem fins a la sortida fem un petit escalfament i ja ens preparem per a la sortida que en el meu cas aniré  amb en Marc. Arrenca la cursa, sortim ràpids pero sense passar-nos pq en poc mes de 1 km començen les pujades i no son fàcils pasen els primers 4 kilometres i anem a ritme de 4:06 però ja començo a notar que no podré aguantar aquest ritme anem junts amb en marc fins al km8 i li dic que jo no puc seguir aquest ritme, en marc poc a poc comença a marxar i jo a patir molt.  Tinc que baixar ritme a 4:25 , 4:30 i decideixo sumar kms i aixi vaig pasant els kms com bonament puc fins arribar a hondarribia on ens espera una pujada de “cojones” com les vistes de la primera part de la cursa, la faig com puc per fer la última baixada i encarar la recta de meta creuant en un temps de 1:32:03 molt lluny de la meva marca. Una dutxa caòtica…. uns merescuts pintxos i tornada a casa amb 6horetes més de conducció  pero el cap de setmana ha sigut increible i encara més la companyia.

Visca Oson@corre¡¡¡

 

Crònica Jordi Parareda

A les 15h del divendres 21 d’octubre, vuit taronges marxem de Can Pamplona en direcció a Hondarribia.

Anem amb dos cotxes: en un hi viatgen la Laura, en Boris (pilot), en Dani i en Toni. En l’altre, la Rebeca i en Marc que faran de pilots, l’Edu i en Jordi

La primera parada la fem a la vora de Saragossa, concretament a un Mercadona. Allà comprem alguna cosa per berenar. Tenim veiem uns quants legionaris que fan aprovisionament pel cap de setmana, cerveses….

Una mica més tard de les 21h arribem al destí: Caserío Maidanea. Està a les afores del poble, en un lloc idíl-lic

Anem a sopar, uns quants provem el plat típic del restaurant: “cabrito lechal”, boníssim i de postres: calories a “tope”, iogurt i coulant

El dissabte al matí un bon esmorzar ens espera: croissant, pa, mantega i melmelada, llet, cafè i cola-cao

Anem a buscar el dorsal al típic pavelló de pilota basca i mirem a on hem d’anar a agafar l’autobús l’endemà al matí. Després per agafar una mica de gana, anem a estirar les cames pels voltants del caserío. Una dutxa ràpida i un bon dinar a un restaurant del poble. Segon coulant que anirà cap la reserva d’energia per la mitjaimg-20161026-wa0003

A la tarda visita turística per San Juan de Luz. Val la pena si algun dia aneu per aquella zona

Fem el recorregut de la mitja amb el cotxe, tant de bo no ho haguesim fet, mare de déu

Al vespre sopar a base de pasta i pizzes

Anem a dormir d’hora que l’endemà ens n’espera una…

Ens llevem ben d’hora ben d’hora tal i com deia aquell i fem un bon esmorzar per carregar el dipòsit per la mitja

Agafem l’autobús en direcció San Juan de Luz. Si el trajecte arriba a durar gaire més, em sembla que ens hi adormim.

Arribem al poble i es comença a veure l’ambient típic de cursa. Rodem una mica i estirem una mica i a les 11h en punt comença la cursa…

Al principi fa una mica de calor. Jo com sempre començo a un ritme còmode, per de mica en mica, si em trobo bé i si vaig bé anar augmentant una mica.

No entraré amb detalls sobre el recorregut, perquè em sembla que els meus companys ja ho hauran fet, només us dic que és la més dura que he fet, pujades i baixades constants que feia que no puguessis anar a un ritme constant. Això si, el recorregut espectacular i la gent, una passada. A vegades fins i tot “gallina de piel” que deia aquell. Sempre em quedaré amb el record de la pujada d’Irun i la del casc antic d’Hondarribia, aquesta a menys d’un quilòmetre per l’arribada (sort d’en Víctor i d’en Boris que ens van avisar). Sort de la gent que no parava d’animar en cap moment. Des d’aquí el meu aplaudiment per ells, perquè quan vas tou i sents que t’aplaudeixen i t’animen, tal com ho feien, treus força no sé d’on.

Vaig arribar a la meta “masegat” però bones sensacions

Després ens vem anar a dutxar, bé si s’en pot dir així. Mare de déu. Jo no ho havia vist mai. Al pavelló 4 o 5 vestuaris a rebentar de corredors suats i amb boles. Allò semblava una sauna. Em sembla que es la vegada que m’he dutxat més ràpid, je,je….

I després com no podia ser de cap més manera, vem anar a fer alguns “pintxos” pel poble . Agafar el cotxe cap a Vic….

 

 

Gràcies Víctor, Teresa, Boris, Laura, Rebeca, Marc, Edu, Dani, Toni per haver compartit el cap de setmana a Hondarribia

 

 “Unas vistas de cojones” Dani “Toni”

Tot comença un divendres a les 14:45h a Can Pamplona. Una sèrie d’individus/ues amb el dinar al coll i una maleta a la mà van arribant al pàrquing. Just abans de marxar, les samarretes d’Osona corre també arriben. Algunes estan ben impreses i d’altres no. Amb això marxem, i al cap de 6 hores de res, ja som a Hondarribia. Només ha calgut una parada al Mercadona per recarregar de rebosteria industrial i buidar orina.

Arribem a la casa rural per una carretera prima amb cultius agrícoles tradicionals a banda i banda. A l’entrada trobem en Víctor i la Teresa, i a dins la mestressa, una tal Rosa que ens recomana un restaurant per sopar: “Bar Manolo”. No sona gaire basc, però és igual, perquè estem cansats i tenim gana.

El bar resulta ser una mena de penya taurina o un lloc de culte a la tauromàquia, però és igual, perquè estem cansats i tenim gana. Ens obsequien amb una mena d’aperitiu de salmorejo que està podrit, però és igual, perquè estem cansats i tenim gana. El cabrit al forn i els filets estan bé. Seguim cansats però ja no tenim gana. Bé, n’hi algun que encara en té. Aquí cau el primer coulant del viatge. Vist i no vist.

L’endemà recollim els dorsals i la samarreta al pavelló de pilota basca. Intentem obtenir informacions pràctiques dels nadius de l’organització. La previsió meteorològica no és dolenta: cel serè, vent de cara i “unas vistas de cojones”. Amb aquesta informació crítica, anem a Hondarribia a estudiar el terreny de l’arribada. Després d’un estudi de mercat decidim on dinar. Anem a córrer 20 minuts per agafar gana i fer veure que som atletes, i ens entaulem 2 hores. Arròs amb cloïsses, entrecots, ternascos i un llarg etcètera de plats lleugers. En acabar, cau el segon coulant del viatge. Vist i no vist.

Per pair anem a St. Juan de Luz a estudiar el terreny. Cadascú prepara la cursa com pot: alguns miren el mar, altres miren aparadors, altres compren plàtans al súper, fins i tot algú compra xuxes… La concentració és màxima. Sopem pasta i pizzes al Capone. Són ràpids i anem a dormir d’hora.img-20161023-wa0009

L’endemà a les 8h la Rosa ja ens ha posat els croissants, la mantega i el cafè amb llet a taula. A les 9:30h som a l’autobús. Última fila. El trajecte és curt, però la mantega i el cafè amb llet tornen. A les 10:15h, comencem a escalfar pel passeig marítim. Vestits igual i fent estiraments actius, semblem quasi professionals. A les 10:45h ens situem a la sortida. 11h. Sortim. Al km1 comença la pujada, i pica el sol. Al km 2, com era d’esperar arriba en Jordi per darrera, i pica el sol. Cap al km 7 o 8, no estic en condicions d’apreciar si hi ha unes “vistas de cojones”, però em queda clar que hi ha unes pujades de 1000 collons. A la platja d’Hendaia la cosa s’aplana una mica i agafo aire. Davant meu veig en Víctor i un tros més enllà en Jordi. La cosa va bé fins a la pujada d’Irún. Si no fos perquè aquesta gent animen els corredors d’una manera molt particular, afluixaria, però no m’atreveixo. Poc a poc s’acosta Hondarribia. Quan només falta 1km, ens desvien cap a dins el poble i ens porten a un carrer de llambordes amb una pujada sinistra. Passo pel costat d’en Víctor i faig un comentari sobre els parents directes del bromista que va idear el traçat. Sóc conscient que no em sent perquè arribat aquest punt, no em queda gaire veu. Quan arribo a dalt de tot trobo en Toni que s’atura i en Marc que ja torna de l’arribada. Només queda una baixadeta fins a la meta.

Fet.

Ens donen una bossa amb fruites i coses. S’ha acabat.

El que no sabíem és que encara ens faltava la prova més dura: la dutxa. Una renglera d’individus conills i suats fan cua dins al vestidor del camp de futbol.

Calor i humitat.

Baf.

I més calor.

I més baf.

Sortim en calçotets per acabar-nos de vestir al camp de futbol.

Seguim vius.

Intentem fer tapes. Com tothom. S’ha de perseverar una mica però acabem menjant. I tornem cap a casa.

Parada a una gasolinera prop de Saragossa. No tenen coulants però sí donuts. Coincidim amb un equip de nenes de Manisses i amb l’alcalde de Tarragona o algú que s’hi assembla. Buidem orina i tornem cap a Vic.

A les 9h, a Can Pamplona, una sèrie d’individus/ues amb la maleta a la mà tornen cap a casa.

 

Victor Vilalta DONIBANE-HONDARRIBIA 2016

Estava mirant la crònica de la Donibane-Hondarribia que vàrem fer ara fa 4 anys a l’octubre del 2012, i en aquella crònica ja es veia lo bé que ens ho vàrem passar corrent aquella cursa.

En aquella ocasió, hi vàrem prendre part un excel·lent grup d’atletes i persones, amb en J.R. (Jordi Reixach), la Miseta Marisa (Marisa Zapata), el Doctor (Alfredo Lombardo), en Gabivolador (Gabriel Cunill), en Xevi Fustes (Xevi Puigdesens), en Xumi (David Soler), en FustesBoris (Boris Arroyo), i jo mateix (Victor Vilalta).

En aquesta ocasió a l’octubre e 2.016, hem repetit en Boris i jo, i s’hi ha afegit, la Rebeca, en Marc, En Dani, en JP (Jordi), en Toni, i l’Edu. I també ens han acompanyat la Laura i la Teresa.IMG-20161023-WA0028.jpg

El sentiment que ens queda de la sortida és igual de bona que en aquella ocasió, ha estat un final de setmana per no oblidar, a on hem rigut, hem menjat i begut molt bé, i hem gaudit de la companyia i del magnífic ambient de la cursa i del lloc a on es desenvolupava.

A nivell atlètic personal meu (Victor), cal dir que en el moment que em vàren comentar la possibilitat de tornar a córrer a Hondarribia, no m’ho vaig pensar ni un moment i de seguida vaig dir que si. Tot i que ara en l’actualitat degut a la meva feina ja no puc seguir els entrenaments com havia fet en les temporades anteriors, no em volia perdre la possibilitat de gaudir del GASTRO-RUNNING a Hondarribia.

Ara fa unes setmanes quan em vaig apuntar, sabia que el meu estat de forma era molt baix, però amb unes setmanetes de fer alguna tiradeta llarga n’hi ha hagut prou per poder córrer a Hondarribia amb certa dignitat.IMG-20161026-WA0004.jpg

Em vaig prendre la cursa amb ganes de córrer a la vora dels meus companys, sobretot en Dani, l’Edu, en Jordi i en Toni. Sabia que encara no estava en el seu nivell, però per a mi va ser un al·licient estar molt a la vora d’ells durant la cursa. Al final cal dir que la duresa de la cursa amb el seu salvatge final a Hondarribia en la temuda pendent a la fortalesa em va tornar a desvirtuar el resultat final, en aquesta ocasió no em va permetre baixar de la hora quaranta, de la mateixa manera que ara fa quatre anys no em va permetre baixar de la hora trenta.

Estic content de haver tornat a fer una sortida amb el grup de Oson@corre, i de seguir gaudint corrent a la edat que ara mateix tinc.

Salut i kms i VISCA OSON@CORRE

 

REBECA -MITJA HONDARRIBIA-

Va ser un cap de setmana complet, ple de moments de tot tipus: esportius amb la cursa de la mitja i l’escalfament lleuger del dia abans per la zona del Caserio; de bon menjar, els restaurants i àpats van ser molt encertats (sobretot els postres de iogurt, arròs amb llet i cuolants de xocolata); de turisme en un lloc preciós i especial com és Hondarribia, vam gaudir del passeig al costat del mar, del passeig interior ple de restaurants i botiguetes, i sobretot d’una zona tranquil·la al voltant del Caserio on vam passar les dues nits, i també d’una tarda a Sant Joan Lohitzune amb un gran ambient de cap de setmana; i del temps, una temperatura ideal i un cel fantàstic.

El divendres va ser tot ràpid, arribar sopar i descansar, però el dissabte ja vam tenir el dia complet: recollida de dorsals i samarreta, ubicació de l’arribada i la sortida de l’autocar de la cursa, escalfament de 20 minuts pel voltant del Caserio, un bon dinar, i a la tarda ruta per Sant Joan Lohitzune i reconeixement del circuit de la cursa. Un bon sopar per agafar energies i a descansar…

Diumenge 23: després d’un esmorzar complert, vam anar a buscar l’autocar que ens portava al punt d’inici de la cursa. Hi havia un gran ambient els minuts previs a la sortida, i ens vam organitzar un escalfament ajustat en el temps per arribar amb marge a la zona de sortida i aconseguir un lloc força endavant per no trobar dificultats de multitud els primers kms. Tot i que el dia anterior vam fer el trajecte de la mitja marató amb el cotxe per assimilar com era el circuit i el desnivell de la cursa, no és possible preparar-se pels primers 10 km. Per mi van ser força exigents i durs, amb trencament de ritmes i pujades intenses. Tot i que les vistes i l’entorn era preciós, al costat dels penya-segats veien el mar i la natura, era difícil mantenir un ritme bo de cursa la primera part de la mitja, de fet al km 7 vaig desconcentrar una mica la respiració i vaig passar una mala estona. Però fent bondat i dosificant, i parant.me a tots els avituallaments per beure i alimentar-me, les forces van tornar i vaig recuperar les sensacions i llavors només tocava disfrutar de l’aventura.149135358-2

Superats els 10km ja tot s’enfocava diferent, venien zones més planes al costat de la costa, passant per Hendaia i Irun, recollint els ànims de la gent que estava al carrer, sobretot a les pujades de les dues ciutats, i en especial la de Irun que jo tornava anar una mica justeta de cames. Aquesta segona meitat de la cursa vaig trobar un ritme còmode que vaig mantenir fins al final, reservant un punt de forces per l’última pujada que ens esperava a Hondarribia, al km 21 i que en Víctor bé ens va avisar el dia abans.

I arribat el moment final, tocava entrar a Hondarribia, ens feien desviar cap a la muralla, i ja es començava a notar l’ambient festiu, aquella sensació de que queda poc, que pot ser molt bonic si aguantes i intentes inclús tornar els ànims del públic amb somriures, amb gent a banda i banda del carrer, miraves amunt i només veies la pujada, i jo pensava “vinga que és l’última”. I aquells últims metres de pujada els vaig gaudir moltíssim, arribant amb força a la recta final, acompanyada de l’Edu, i així tancàvem la colla de corredors de l’oson@corre que participàvem a aquesta GRAN MITJA MARATÓ, amb 1h52min30s.

Després d’una dutxa ràpida tota la colla vam dinar de tapes pel centre d’Hondarribia, amb un ambient de diumenge, ple de corredors satisfets i bon temps. Llavors tocava 6 hores de viatge de tornada, escoltant bona música al cotxe i explicant la nostra experiència del cap de setmana.

Una sortida així s’ha de repetir, aquets són els moments que fan pinya i força.

SALUT I KM OSON@CORRE

 149138588-2

Crónica Edu

Després de molts dies parlant-ne per fi arriba el dia de marxar cap a Hondarribi i fer la meva primera cursa fora de catalunya. Un bon grupet ens vam ajuntar x viure un cap de setmana genial on apart de correr una mitja marato d’asfalt, també gaudiria d’un bon “cabrito lechon” , un arròs caldos de marisc, entrecot, pizza i un bon  parell d’esmorzars al caserio on ens allotjavem.

Anava molt mentalitzat que sem faria molt dura la cursa ja que estic acostumat a caminar molt per la muntanya i feia potser  un any que no corria una mitja d’asfalt i menys que tingues algun positiu que altre. El meu ritme el tenia bastant clar tot i que la majoria de companys en dubtava que jo anés tant “lent”.

De cap a la cursa, agafem bus per anar a la sotida que era a San Juan de Luz. Arribem, deixem maletes al guardaroba, una visita al “servei tècnic” (lavabo) i som-hi taronges a escalfar pel costat del mar. Uns quants progresius, uns estiraments i cap a la sortida a agafar una bona posició per la sortida.IMG-20161027-WA0006.jpg

Comencem i intento seguir el meu ritme que tenia pensat. Evidentment vaig a un ritme mes ràpid (com sempre) però em noto prou bé i anem fins al km 3 de costat amb la Rebeca. Després sembla que comencen les pujades que potser ara per ara és un bon punt per mi i deixo a la Rebeca endarrera. Arribo al km 6 on notava que necessitava reposar d’alguna manera ja que estic molt acostumat que les curses que faig no son constants com aquesta. Intento seguir i recuperarme com sigui intentant retallar curves per tot arreu. Fins al km 19 vaig aguantar patint bastant però sense rampes (que també és el que em preocupava) i ja sento una veu que diu… CENTRE COMERCIAL, altrament dit Aeroport jejeje era la Rebeca que venia com una bala per darrera meu. Arribem a l’ultima pujada on hi havia un munt de gent animant i qualsevol s’encantava o sigui que a donar-ho tot i cap amunt, una baixada llarga i per fi arrivem a la meta junts amb la Rebeca.

Resum:  un cap de setmana genial amb molt bona gent i molt bon menjat. Respecta a la cursa, molt a millorar, tant de ritme, com de resistencia i com psicologicament però molt content de la meva posició  corredors.

img-20161023-wa0030IMG-20161024-WA0012.jpgIMG-20161024-WA0013.jpg
IMG-20161023-WA0050.jpgIMG-20161023-WA0046.jpg

IMG-20161024-WA0015.jpgIMG-20161023-WA0060.jpgIMG-20161024-WA0006.jpgIMG-20161023-WA0061.jpg

IMG-20161023-WA0060.jpg

Advertisements

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: