oson@corre

MARATÓ NOVA YORK 2015                                              05-11-2015

Diumenge passat vaig fer la marató de Nova York. Hi vaig anar amb en Carles Carbonell. L’expectativa de ser una marató diferent es va complir. És una cursa excepcional i diferent de totes les que he fet fins ara. L’animació de la gent i els voluntaris és constant durant tota la cursa.

Estic molt content de com va anar. Des del punt de vista esportiu, venia a Nova York temorós de com aniria degut a que no havia pogut entrenar tal com hagués volgut. Unes lesions al tendó rotulià del genoll dret al juliol i dels tendons de la pota de gall del genoll esquerre al setembre no em deixaven córrer. Finalment amb un temps final de 4:06:02 estic més que satisfet. Degut al poc entrenament no em vaig marcar cap temps de pas ni sabia quina marca acabaria fent al final. Vaig plantejar la cursa anant a un ritme còmode, disfrutant mentre pogués de tot l’ambient que m’envoltava, prendre la paciència que calgués, no mirar el rellotge i aguantar. I vaig aguantar, sorprenentment, molt sencer fins el km. 38 o 39. El motiu segurament és, a part dels entrenaments de bicicleta i les sessions de gimnàs, que vaig estar molt disciplinat en els avituallaments, en beure i menjar adequadament.

Fins a la mitja vaig anar molt bé i còmode, sobretot disfrutant de l’ambient i la música al carrer, creuant el Verrazano-Narrows Bridge, els boroughs de Brooklyn i de Queens, amb comunitats multi ètniques i el barri dels jueus ortodoxos. A partir del km. 25, al Queensboro Bridge, degut a manca d’entrenament vaig començar a tenir dolors musculars, però suportables. És el moment de l’entrada a Manhattan i a on et trobes amb la família i amics. Això et dóna forces per aguantar uns quans kms més a la llarguíssima 1a Avinguda (més de 5 km) per anar a passar pel Bronx. Seguidament es torna a entrar a Manhattan i és on comença la part més dura de la cursa, una llarga pujada per la 5a Avinguda abans de l’entrada a Central Park al km. 39. Les forces em van aguantar més o menys bé fins allà. I allà és on vaig veure l’infern. Entre que suposo que vaig trobar el mur i que la musculatura ja estava al límit, vaig fer els últims kms ranquejant, patint i totalment buit de forces. Aquesta estona dolenta va durar fins a creuar la línia d’arribada. A la meta va canviar tot de cop. Vaig experimentar una alegria i emoció immenses, i amb llàgrimes als ulls em van donar la medalla anhelada. Ens van donar avituallament, un ponxo pel fred, ens van fer la foto oficial i ens van fer fer una llarga i relaxada caminada fins a la sortida. Realment va ser una marató complerta on hi va haver satisfacció, sacrifici, patiment i alegria. Una experiència inoblidable.

Xevi Ferrer