Entrega de Premis al Sopar dels atletes del Club atlètic Vic a la Vila dels Masramon. Jordi Reixach rep el premi oson@corre i Lluis Brachs el premi de les curses de muntanya.
Entrega de Premis al Sopar dels atletes del Club atlètic Vic a la Vila dels Masramon. Jordi Reixach rep el premi oson@corre i Lluis Brachs el premi de les curses de muntanya.
Jordi Reixach rebrà divendres que ve el Premi Oson@corre,
El proper Divendres 27 de Novembre, dins del sopar de Gala anual del Club Atlètic Vic, que es celebrarà al Restaurant Vila dels Masramon, es farà l’entrega del PREMI OSON@CORRE.
El premi OSON@CORRE, es dona de manera anual, i es escollit per un jurat format per un membre de l’equip tècnic d’Oson@corre, i els guanyadors dels premis en les anteriors edicions
Premi OSON@CORRE
El Club Atlètic Vic i Oson@corre, dona aquesta distinció, a l’atleta
JORDI REIXACH VALLÈS
Per la seva temporada atlètica, a on ha demostrat la seva superació, assolint una millora constant en les seves curses atlètiques durant tota la temporada, i sobretot per ser pilar fonamental en el grup, ajudant i animant contínuament als seus companys, i fomentant l’esperit i valors d’oson@corre
que son:
Córrer, natura, salut i amistat
ENHORABONA A JORDI REIXACH, DE PART DE TOT L’EQUIP OSON@CORRE!!
Els guanyadors d’aquest premi dels anys anteriors, han estat:
2.010 Aureli Gómez
2.011 Gabriel Cunill
2.012 Gerard Costa
2.013 David Soler
2.014 Marisa Zapata
La entrega del premi el farà la guanyadora de l’edició de l’any passat, La Marisa.
Us animem a tots a apuntar-vos al Sopar dels Atletes del C.A. Vic, que és a on s’entregarà el premi. A veure si som una bona colla;)
PREMI AL MILLOR CORREDOR DE MUNTANYA DEL C.A. VIC 2.015
En aquesta ocasió, ens arriba un altre premi al grup d’Oson@corre. Enguany el Club Atlètic Vic, ha decidit que el guanyador d’aquest any 2.015 sigui:
LLUIS BRACHS SOLER
El premi s’entregarà també en el sopar del Club.
ENHORABONA A TOTS DOS!!!!
MARATÓ NOVA YORK 2015 05-11-2015
Diumenge passat vaig fer la marató de Nova York. Hi vaig anar amb en Carles Carbonell. L’expectativa de ser una marató diferent es va complir. És una cursa excepcional i diferent de totes les que he fet fins ara. L’animació de la gent i els voluntaris és constant durant tota la cursa.
Estic molt content de com va anar. Des del punt de vista esportiu, venia a Nova York temorós de com aniria degut a que no havia pogut entrenar tal com hagués volgut. Unes lesions al tendó rotulià del genoll dret al juliol i dels tendons de la pota de gall del genoll esquerre al setembre no em deixaven córrer. Finalment amb un temps final de 4:06:02 estic més que satisfet. Degut al poc entrenament no em vaig marcar cap temps de pas ni sabia quina marca acabaria fent al final. Vaig plantejar la cursa anant a un ritme còmode, disfrutant mentre pogués de tot l’ambient que m’envoltava, prendre la paciència que calgués, no mirar el rellotge i aguantar. I vaig aguantar, sorprenentment, molt sencer fins el km. 38 o 39. El motiu segurament és, a part dels entrenaments de bicicleta i les sessions de gimnàs, que vaig estar molt disciplinat en els avituallaments, en beure i menjar adequadament.
Fins a la mitja vaig anar molt bé i còmode, sobretot disfrutant de l’ambient i la música al carrer, creuant el Verrazano-Narrows Bridge, els boroughs de Brooklyn i de Queens, amb comunitats multi ètniques i el barri dels jueus ortodoxos. A partir del km. 25, al Queensboro Bridge, degut a manca d’entrenament vaig començar a tenir dolors musculars, però suportables. És el moment de l’entrada a Manhattan i a on et trobes amb la família i amics. Això et dóna forces per aguantar uns quans kms més a la llarguíssima 1a Avinguda (més de 5 km) per anar a passar pel Bronx. Seguidament es torna a entrar a Manhattan i és on comença la part més dura de la cursa, una llarga pujada per la 5a Avinguda abans de l’entrada a Central Park al km. 39. Les forces em van aguantar més o menys bé fins allà. I allà és on vaig veure l’infern. Entre que suposo que vaig trobar el mur i que la musculatura ja estava al límit, vaig fer els últims kms ranquejant, patint i totalment buit de forces. Aquesta estona dolenta va durar fins a creuar la línia d’arribada. A la meta va canviar tot de cop. Vaig experimentar una alegria i emoció immenses, i amb llàgrimes als ulls em van donar la medalla anhelada. Ens van donar avituallament, un ponxo pel fred, ens van fer la foto oficial i ens van fer fer una llarga i relaxada caminada fins a la sortida. Realment va ser una marató complerta on hi va haver satisfacció, sacrifici, patiment i alegria. Una experiència inoblidable.
Xevi Ferrer