Qui m’ho havia de dir, jo maratonià?

19 03 2013

J.R. A LA ZURICH MARATÓ BARCELONA

Quan al maig del 2011 vaig entrar a formar part d’Oson@corre m’hauria estat difícil de creure que gairebé dos anys després, hores d’ara estaria escrivint una crònica de la meva participació a la Zurich Marató de Barcelona. De fet, no fa ni dos mesos que ho vaig decidir pensant que ara era un bon moment per provar-ho després del treball acumulat en els entrenaments des de començaments de temporada. I també empès per la insistència de la Miseta Marisa en acompanyar-la en aquesta aventura. El dia D es va anar apropant. Entrenaments i sacrificis quedaven enrere. I per davant, il·lusió i respecte davant la cursa de les curses de fons.

JR Marato BCN 3L’objectiu era clar: acabar i convertir-me en “finisher” el més dignament possible. Dubtes, molts. A quin ritme?. Com respondria la “mecànica” amb el pas dels quilòmetres?. On trobaré el famós mur?, etc. Entrant a la setmana decisiva, es van encendre les llums d’alarma. El meu peu dret va tornar a ser víctima d’una fasciïtis plantar i prendre la sortida, diumenge, va passar a ser un seriós dubte. Durant els dies previs vaig mimar-lo al màxim. Finalment vaig decidir anar a la Marató amb la resta d’Orange Power a veure què podia passar. Com a bon previsor, vaig fer cas d’atletes experimentats i duia a la butxaca una moneda de 2 € per si no podia acabar la cursa i haver d’agafar el Metro per arribar a la meta. Sortosament no va ser necessari.

Minuts abans de 2/4 de 9 del matí, situat, amb la Marisa, al calaix 5 enmig d’un immens mar d’atletes. Nervis per la demora de la nostra sortida. Al final aconseguim passar l’arc i  comença el llarg camí. Els primers 5 Kms., una mica lents per allò de les aglomeracions però mica a mica el ritme va augmentant fins trobar les bones sensacions. Van passant els avituallaments, els controls de xip i com aquell que diu ja ens trobem a la Meridiana a punt d’arribar a la Mitja Marató per enfilar la segona meitat. Els primers 21’097 amb un temps d’1 hora 52 min 31 seg. A partir d’aquí la cursa era, per mi, com un meló per obrir.  Mai havia corregut una distància superior a la d’una mitja marató. Però tant si val. Els quilòmetres anaven caient amb un ritme estable entre 5′-5’20” que permetia recuperar el pas lent del començament. Els càlculs, que sempre ajuden a passar l’estona, em portaven a pensar que podia acabar per sota de les 4 hores i proper a les 3h 45′. Tot i no patir cap moment delicat, el pas dels quilòmetres es notava cada cop més, sobretot a les cames, però no calia defallir. La meta s’apropava i l’objectiu era a tocar. Tant a tocar que després  d’enfilar els 2 Kms. del Paral·lel ja teníem els arcs d’arribada a la vista. Al final, creuant la meta i aturant el cronòmetre en 3h 45′ 01” , després de fer la segona mitja amb 1h 52′ 30” (curiosament 1 segon menys que la primera meitat). No podia demanar més. Acabar  la meva primera marató, fer-ho amb un temps prou digne i físicament sencer. Les seqüeles van ser altres. El peu, que durant la cursa no em va generar maldecaps, va acabar pagant el peatge de la duresa d’una marató. Ara la fasciïtis plantar torna a estar  ben present i això m’obligarà a restar uns dies/setmanes sense córrer.

JR Marisa Marato BCN 2Abans de posar el punt i final a la crònica, unes quantes consideracions. D’una banda, els ànims rebut abans, durant i després de la cursa per tota la “família” d’O@C i per altres amics i companys. I també, la bona companyia de la Miseta Marisa al llarg dels 42.195 metres, amb ella al costat, la cursa es va fer més planera, intercanviant sensacions i ànims en tot  moment.

I ara, a pensar en la propera. Qui ho havia de dir.

Jordi Reixach (JR). 

Anuncis