Manel Alcubierre ens explica la seva Odissea a Cavalls del Vent

4 10 2012

En Manel Finisher a Cavalls del Vent 2012

Nota: és una mica llarg, però la cursa també ho va ser, si em faig pesat ho sento, no era la meva intenció.

PRE… 

L’aventura de l’Ultra Cavalls del Vent va començar una mica per casualitat, era el mes d’abril amb l’objectiu principal de la temporada, la marató, complert, quan em vaig assabentar que durant el procés d’inscripció a l’ultra Cavalls del Vent havia caigut el servidor degut al col·lapse generat per la gran demanda de corredors, i que obrien de nou un procés d’inscripció que en aquest cas aniria per sorteig. Vaig decidir provar sort, si em tocava sempre podria renunciar a inscriurem quan fos l’hora de la veritat.

Hi havia 900 places i ens vàrem pre-inscriure 1.700 corredors, per tant tenia molt poques possibilitats que em toqués, a més els corredors que hi havien participat altres anys tenien més opcions que els que ho volíem fer per primera vegada. El sorteig es va a fer al 24 de maig i tal i com era previsible no em va tocar, vaig quedar en llista d’espera en el lloc 175, de manera que em vaig oblidar de Cavalls del Vent i ens vàrem centrar en l’Olla de Núria.

Tot va canviar el 14 de Juny, quan a mig matí vaig rebre un mail on em comunicaven que no tots els escollits s’havien inscrit i que tenia plaça, però que havia de formalitzar l’inscripció abans de 15 dies. Va ser quan vaig començar a valorar seriosament la possibilitat de fer la meva primera Ultratrail: 84,84 km per la muntanya amb un desnivell acumulat de 12.000 m. Era una bogeria?

La casualitat va fer que aquell mateix dia féssim el sopar de final de temporada d’Oson@corre i en Joan Barceló (gran especialista amb ultres), en Santi Maydeu, que l’havia fet l’any anterior i l’Oscar Pamos que s’estrenava aquest any em va convèncer que no podia deixar passar l’oportunitat, calia provar-ho, en Victor ens va recolzar i es va oferir a preparar-nos uns entrenaments específics. La meva germana Judit, que també l’havia fet l’any anterior, em va acabar d’empènyer a provar-ho. El dia 19 de juny vaig formalitzar l’inscripció, tenia per davant un estiu molt dur d’entrenaments.

Ha estat un estiu entrenant amb calor, fred, amb sol, amb vent, de dia, de nit, a la platja i a la muntanya, l’únic entrenament  que no he pogut fer, ha estat amb pluja, ja que no ha plogut en tot l’estiu. Haig d’agrair a l’Anna i les nenes que, durant tres llargs mesos, m’han deixat dedicar hores i hores a córrer, han aguantat les meves neures alimentaries i han suportat que el 80% de les meves converses anessin encaminades al 29 de setembre, que si haig de buscar una motxilla, que si em fa mal aquí, que si em fa mal allà, etc…

Calia preparar la logística i el meu cosí Jimi, amb va fer una proposta que no podia desaprofitar, em deixava una furgoneta camper per poder descansar abans i després de la cursa amb l’única condició que li fes una mica de propaganda, doncs aprofito:

Els millors preus del mercat de les millors furgonetes equipades www.chilicampers.com 

Aquest fet em facilitava poder assistir al briefing que es feia el divendres i coneixia de primera mà les previsions meteorològiques previstes pel dissabte.

Ja ens van avançar que seria un dia complicat meteorològicament parlant, però no es preveien tempestes elèctriques ni boires espesses que serien causa de suspensió, però si pluja i fred. Es reservaven la possibilitat de retardar la sortida si la borrasca que pujava de sud a nord no havia acabat de passar.

Em quedo amb una frase que va dir el director de cursa en Joan Solà, “No hi ha mal temps, hi ha mala roba.” El missatge era clar: calia anar molt ben preparat, a 2.500 metres no te la pots jugar.

DURANT…

Ens vàrem llevar il·lusionats, malgrat estava tapat, no plovia i tot feia pensar que la cursa es desenvoluparia normalment i començaria a l’hora prevista. Després d’esmorzar tranquil·lament, pastel preparat d’alt valor energètic, unes proteïnes en forma de clara d’ou, llet amb cereals  amb alt contingut d’hidrats de carboni i un parell de peces de fruita, ens arribem als lavabos del pavelló a deixar un present, tasca imprescindible per poder córrer tot el dia sense tornar-hi a pensar.

Calia dedicar l’últim pensament a la vestimenta, a Bagà no feia fred, però i a dalt a Niu d’Àliga? Finalment optem per samarreta tèrmica màniga llarga, samarreta tècnica Chilicampers sense mànigues i les malles 3/4 del CET. I per si de cas jaqueta prima, paravent  impermeable i guants a la motxilla. I a la bossa que l’organització ens porta a Prat d’Aguiló, més o menys a la meitat, una muda completa d’hivern, malles llargues gruixudes, suadera també d’hivern, roba interior i uns altres guants secs.

Poc abans de les 9:00, sense gaire temps per no posar-nos nerviosos, ens vàrem acostar fins a la Plaça de la Porxada. No sé si equivocadament, però amb el que ens esperava per davant tampoc calia escalfar gaire. Ràpidament vàrem trobar-nos amb l’Oscar i sense parlar-nos-ho tots dos sabíem que ens interessava anar al màxim de junts possible, era molt llarg i calia fer-nos costat.

La direcció de cursa ens va donar l’última previsió meteorològica, pluja, fred i una mica de boira a Niu d’Àliga, però sense tempesta elèctrica, per tant a l’hora prevista, quasi 900 corredors, sortíem de Bagà amb 84’84 kilòmetres per davant, i jo al menys, amb un únic objectiu, passar-m’ho el màxim de bé possible.

Desprès del tret de sortida vàrem viure la primera gran emoció, la quantitat de gent cridant i animant sumat amb que finalment començava la cursa per la qual havíem entrenat tantes i tantes hores, posaven la pell de gallina, però calia prendre molta paciència 1700 m. de desnivell amb 13km d’una tirada era el primer objectiu.

Amb una cursa així el temps i la posició final, bàsicament pels amateurs, té una importància molt relativa, però t’has de marcar un objectiu per poder saber com vas, jo m’havia marcat arribar entre les 15 i 20hores, per la qual cosa, i agafant de referència corredors de l’edició anterior em vaig preparar una xuleta, plastificada, amb els temps parcials i l’hora del dia en que van passar per cada un dels refugis de corredors que el final havien fet 15, 16, 17, 18, 19 i 20 hores, això em serviria per tenir una aproximació del temps que tenia fins el pròxim refugi,  poder planificar-me la cursa tram a tram i poder dosificar els suplents alimentaris i gels que portava amb els avituallaments dels refugis.

Una vegada sortits del poble, la pujada va ser força lenta, ja que l’acumulació de corredors en els estrets corriols feia que es formés una llarga fila, que en certs moments inclús s’arribava a parar, però no era qüestió de malgastar esforços intentant avançar per fora del camí. De seguida la meteorologia va començar a avisar que no seria un dia fàcil i just abans d’arribar al Refugi de Rebost, a mig camí de Niu d’Àguila va començar a ploure, ens posem el paravent. Primer refugi, molta gent i molta animació, parada ràpida, una mica de fruita i amunt, el grup s’anava estirant i de seguida ja es va començar a incrementar el ritme dintre del que el desnivell ens permetia. Arribem a la Collada de Comafloriu, malgrat la pluja i la boira a 2.200 molta animació i molts crits d’ànims, comencem a notar el fred, em poso els guants. Una última apretada i primer objectiu arribem al punt més alt de tot el recorregut, el panorama comença a ser desolador, multitud de gent enfredorada dins una cobert fosc amb l’únic objectiu d’aconseguir un caldo calent, ens retrobem amb l’Oscar que m’havia agafat uns minuts, mengem una mica i decidim tirar avall, si ens quedem aquí agafarem fred. M’he tret un guant per menjar hi he tingut una feinada considerable per tornar-me’l a posar de lo moll que estava, decideixo no treure-me’l més en tot el dia, bé com a mínim fins a prat d’Aguiló que n’hi tinc uns de secs.

A la baixada em trobo molt bé, agafo un bon ritme i començo a avançar gent, l’Oscar em va seguint però un pel enrere, per dins meu penso que ja m’atraparà i sinó l’esperaré al Serrat, següent objectiu, poc a poc la pluja i el pas dels corredors converteix el terreny en una pista de fang, algun tram inclús, aprofitant que vaig amb pals baixo patinant com qui esquia, em diverteixo com un nen i vaig avançant corredors abraçats als arbustos per no caure. Un tram de pista em serveix per relaxar-me trotant fins arribar al Refugi del Serrat.

Ja som al Km 28, aquí començarà realment la cursa, ja que a partir d’aquí el puja i baixa no ens permetrà agafar un ritme constant, com a mínim fins a Cortals, després de nou una forta pujada. Però anem a pams, menjo tranquil·lament tot esperant si arriba l’Oscar, espero entre 10 minuts i un quart, i començo a agafar fred, em sap greu però decideixo continuar endavant, segur que ho entendrà.

Fins a Cortals anem bé, la meva xuleta diu que hi tinc al voltant d’una hora, no caldrà menjar fins arribar-hi, agafo un ritme més o menys constant i gaudeixo del bosc que de passada ens protegeix del fred, segueix plovent.

Després la cosa es comença a complicar, un fort desnivell ens porta cap al coll de Vimboca sortim del bosc i el fred comença a apretar fort, és una tirada llarga, unes dues hores, són ja les 4 de la tarda, fa 7 hores que correm i 6 i mitja que parem la pluja, i hem de pujar fins a 2.200 m. al Serrat de la Muga, fa molt fred, tot està núvol, no saps on es el coll, no es veu res, i segueix plovent, cada passa has d’esquivar un toll, o no ja és igual, igualment tens els peus xops, no cal esquivar-los, per sort no estàs sol, hi ha forces corredors, ara n’avances un, ara te  n’avancen dos, quan finalment arribes a dalt el fred és encara més intens, se m’enrampen les mans, primer l’esquerra i després la dreta, intento moure-les però no passa, ai, ai, començo a pensar que tindré problemes, seguir el serrat per la carena es fa llarg, t’imagines el paisatge però no en pots gaudir, si us plau, vull baixar, vull arribar al prat d’Aguiló, hi tinc roba seca em vaig repetint. Finalment comença la baixada i les mans comencen a reaccionar, això ja es una altre cosa, tot i que arribar al prat encara costarà, hi ha un últim repatxó que no hi comptava. De cop una corba a l’esquerra i allà està, finalment el Prat a la vista, vaig una mica per l’herba perquè el camí és un fangueig, però l’herba esta tan relliscosa que no puc evitar un altre patacada, ja no sé quantes en porto, però aquesta baixo almenys 5 o 6 metres ressolant.

Aquest avituallament és el de dinar, hi ha macarrons amb tonyina, decideixo menjar primer, d’aquesta manera tot canviant-me païré una mica i podré afrontar la pujada al pas de Gasolans, 400 m. de fort desnivell, amb millors condicions. A l’arribar em demanen el dorsal que ja fa estona que he perdut i em donen la meva bossa de roba seca, em sorprenc, tan a la carpa de l’avituallament com al voltant hi ha molt poca gent, serà complicat canviar-me allà fora, demano si puc anar al refugi i quan hi entro caic de cul, el panorama és dantesc, hi ha tanta gent que no es pot ni entrar, les cares de fred fan por, els voluntaris amunt i avall amb caldo calent , gent amb camilles, tapats amb mantes i sueros, voluntaris organitzant cotxes per baixar corredors, un poema. Em demanen com estic, – Jo bé, només em volia canviar – aconsegueixo un raconet i intento evadir-me de la situació, però entren una noia al meu costat amb una hipotèrmia, està a 33 graus, intento mirar cap a un altre costat però tot es igual, començo a pensar que potser m’hauria de retirar, tothom ho fa, però jo estic bé, em dic – Primer canvia’t i desprès ja veurem – Un cop amb roba seca i adequada per passar una nit de fred, veig clar que haig de continuar, em tornen a demanar com estic i si m’he canviat tot sencer, si es així em deixen continuar. Miro el mòbil, tinc 38 whatsapp i 3 sms, amb una mirada ràpida veig que tots son d’ànims, m’emociono com una magdalena i n’envio un a l’Anna que estic bé i que segueixo, no sé quan podré tornar a mirar el mòbil, entre el guants i la bossa protectora de l’aigua, ho veig difícil.

Surto a fora i torna la tranquil·litat, sembla que no plou tant. Comença la segona part de la cursa. La pujada al  Pas de Gasolants és forta, però sec i tip es fa curta, a dalt torna a apretar el fred, però vaig ben equipat i no el noto, a més em dono compte que ha deixat de ploure, són la 7 de la tarda, no cal forçar, queda molta estona. A dalt a la Serra de Pedragrosa trepitgem una petita capa de neu, inclús em fa il·lusió, la primera neu de la temporada al setembre. La baixada cap a la pista de l’Estasen està molt relliscosa i perillosa, no es pot córrer, et feries mal. Un cop a la pista arreplego els pals i els poso a la motxilla, són 5km de pista amb una mica de baixada que em permetran gaudir del córrer per córrer, objectiu: arribar de dia a l’Estasen.

A les 8 en punt hi arribo, si mantinc el ritme puc acabar amb unes 17 hores, començo a creure que és possible. Però ara ve la part mes difícil, la nit. A més a més, pràcticament no trobes corredors i cada vegada vas més amb tu mateix. Es torna a posar a ploure. La baixada al Gasolet està en molt males condicions, rellisca molt i hi ha molt fang, sovintegen les caigudes i la fatalitat fa que caigui sobre un dels pals i el trenqui. Baixar sense un pal es fa una mica més complicat, però és el que hi ha.

Passem Gasolet i de nou amunt, ara ja començo anar més descentrat ja no tinc clar si ve pujada o baixada, fem un pujada d’uns 300m. de desnivell i desprès baixada fins a Sant Martí, no s’acaba mai es fa molt i molt llarga, és molt fosc, segueix plovent, segueix tot moll, fangós i pràcticament no trobes corredors. On és la lluna plena que ens havien promès? Dues hores després arribem a Sant Martí, els voluntaris transmeten bon ambient,  – per cert – diu un – el barça perd.

A partir d’aquí tinc el recorregut clar, pujada 700m. pels empedrats fins al refugi de Sant Jordi, baixes 250, puges 200, i 12 kilòmetres de l’última baixada. Però tenir-lo clar no vol dir que sigui fàcil, just al començar a pujar un parell de corredors em deixen enrere, segueix plovent i els empedrats es puja pel riu, lògicament baixa d’aigua fins a dalt i es fa del tot inevitable posar els peus a dins per travessar-lo en varies ocasions. Plou, sol, fa molta pujada, és fosc i haig de posar els peus a l’aigua, però qui em manava a mi venir? Psicològicament aqueta pujada va ser complicada, em va venir la paranoia que tothom s’havia retirat i que només quedava jo, que quan arribaria a dalt trobaria el refugi tancat i que em ferien quedar a dormir i no em deixarien acabar, no podré arribar a Bagà, no et deixaran acabar m’anava repetint. Arribar a dalt i comprovar que seguia en la cursa va ser un gran descans.

L’últim tram havia de ser relativament senzill, qui arriba al Sant Jordi arriba a Bagà, diu la dita, però van aparèixer dos nous problemes, per un costat les piles del frontal havien reduït molt consideràvem l’intensitat de la llum, de fet, malgrat ser noves, feia més de 4 hores que funcionaven ininterrompudament i amb fred, mentre pujava no me n’havia adonat però el moment de baixar vaig comprovar pràcticament que no m’hi veia, tenia piles de recanvi, però com ho feia per canviar-les? I si me’n queia una, com ho faria per buscar-la. Vaig optar per continuar amb poca llum. El segon problema va ser físic, fins aleshores no havia tingut cap dolor important però a partir d’aquell moment van començar a fer-me mal els dos tibials, tenia clar que començava a decaure, però s’acostava el final, calia sobreposar-se.

Poc abans d’arribar a l’asfalt, quan faltaven uns 5 km, em vaig creuar amb un parell de nois que pujaven a animar un company, em van ajudar a canviar les piles del frontal i va semblar que es feia de dia. De fet, quasi ja no calia, havia deixat de ploure i finalment va sortir l’esperada lluna plena.  Ara – vaig dir-li – ara que ja arribo em vens a veure, abans et necessitava, però en fi val més tard que mai.

Al vols de les dues de la nit arribava per fi de nou a Bagà, de cop em van passar tots els mals i vaig baixar les escales sense pràcticament tocar-les, quan m’acostava a la plaça vaig començar a sentir els crits del públic, encara n’hi havia i els havien avisat que arribava, algú em va dir que disfrutés de l’arribada, vaig entrar a la meta com qui ha guanyat el que no està escrit, la sensació que vaig viure a les 2:12’35” del dia 30 de setembre no es pot descriure amb paraules, només es pot sentir.

Havia completat els 84,84 km. i els 12,180 m. de desnivell, i el més important, ho havia fet: Gaudint i disfrutant tot el dia.

El final, dels 1.020 corredors inscrits vam prendre la sortida prop de 900, 223 vàrem arribar a la Meta i 673 van abandonar, entre ells l’Oscar, que sortia d’un refredat la setmana passada i el seu cos, vistes les condicions meteorològiques, li va demanar deixar-ho a Prat d’Aguiló. Un altre any serà Oscar.

Temps oficial: 17:13:38, posició 137 de la general i 35 de veterans A. 

POST….

Poc després vaig parlar amb la meva dona i el meu pare, sentir les seves veus van acabar de fer gran el dia, els havia fet patir molt i els hi vaig poder donar l’alegria d’haver aconseguit el meu propòsit.

Després de menjar una miqueta i una bona dutxa em van comunicar el fatal desenllaç que havia patit una corredora, una mena de suor freda em va recórrer tot el cos, no és comprensible que la vida faci aquets estralls tan difícils d’assimilar.

Cap dels 1.020 participants que ens havíem preparat per prendre la sortida podíem imaginar que la Serra del Cadí s’aportaria la vida de la Teresa Farriol, “3a” pels amics de corredors.cat. Des d’aquí deixeu-me tenir un record per ella i enviar una forta abraçada als familiars, als amics, a la família d’Autodesk, a tota la família del trail running i als organitzadors de la cursa que segur que se senten responsables d’un desenllaç del que no tenen la més mínima culpa, quan sortim a la muntanya tots sabem on ens fiquem. DEP

Sigui dit de pas, un 10 per l’organització, moure aquell volum de participants i voluntaris per la muntanya amb les condicions adverses era una tasca verdaderament difícil, els que vàrem arribar no ens va faltar de res i la multitud d’abandonaments van ser traslladats, amb més o menys espera, al lloc d’origen. Vist els cometaris que han sortit, deixeu-me dir que no crec que s’hagués de suspendre, ni modificar el recorregut per les condicions meteorològiques, majoritàriament no hi havia mal temps, hi havia mala roba.

Gràcies Anna. Gràcies Aina i Txell. Gràcies Família. Gràcies Victor, Carles, Cris i M. Dolors. Gràcies Jimi i Laia Chilicampers. Gràcies als amics del CET i d’Oson@corre.

I gràcies a tots i als 72 whatsapp’s que tenia a l’arribada donant suport.

Manel Alcubierre Roca

Anuncis

Accions

Information

17 responses

4 10 2012
David soler

Si que es llarga si….la crònica vull dir eh!!!!
Però molt ben explicada i també grandissima cursa, molt i molt bé Manel.

Moltès felicitats.

4 10 2012
Carles

Un emotiu resum de les 17h 13m 38s passades a la muntanya. Ja et vaig felicitar al mateix dia i ara ho torno a fer. Felicitats Manel per la cursa i per l’escrit !!! Siau.

4 10 2012
Núria

En dues paraules… IM-PRESSIONANT!!!!! Tant la gesta com la crònica, m’ha encantat llegir-la, felicitats Manel!!!
Quina experiència vital més intensa, tant l’abans, el durant, com el després… segueix-la gaudint!!

4 10 2012
Josep Vila

Moltes i moltes felicitats Manel!!! la crònica es impresionant.
Ets un autentic crac!

4 10 2012
gerardcosta

Manel t’ho vaig dir, t’ho dic ara per escrit i t’ho seguiré dient! UN CRACK! Estic molt content per l’any que has realitzat atlèticament parlant! FELICITATS! PD: Això no es fa…ara només tinc el cap fer un ULTRA!!!!!

4 10 2012
miseta

Impressionant Manel. Enhorabona …pell de gallina

4 10 2012
Jordiordi Calveras

Moltes felicitats pel repte aconseguit, per la feina ben feta durant tota la preparació i pel suport que has tingut. Molt bona crònica i molt ben detallada. A veure si t’has equivocat de feina(?). El que et vaig dir: de gran gran vull ser com tu.
Una abraçada.

4 10 2012
Jordi

Moltes felicitats pel repte aconseguit, per la feina ben feta durant tota la preparació i pel suport que has tingut. Molt bona crònica i molt ben detallada. A veure si t’has equivocat de feina(?). El que et vaig dir: de gran gran vull ser com tu.
Una abraçada.

4 10 2012
Manel Bolo

Moltes felicitats, quins collons que tens!!!!!!!!!!!, i també quina gran crònica, m’ha arribat a emocionar i tot, hauries a pensar a fer d’escritor.

molts records

P.D ànims Oscar

4 10 2012
Bernat Mora

Cullons si que es llarga la crònica.. però s’ha de lleguir i gaudir. Felicitats nanu..

5 10 2012
Manel

Moltes gracies a tots per llegir-la fins el final i pels elogis, però no n’hi ha per tant!!! Jo m’ho vaig passar bé.

5 10 2012
laura

MOLTES FELICITATS MANEL; JA SABIEM QUE HO ACONSSEGUIRIES , LA CRONICA ES LLARGA, PERO LA CURSA TAMBE ES LLARGA OI?

7 10 2012
JOAN

EM PENSAVA QUE ERES BO……PERÒ NO TANT, ETS COLLONUT, M’AGRADA TENIR AMICS COM TU…..FELICITATS UNALTRE COP

7 10 2012
Xevi

Segons diuen … un dia et vas perdre el millor entrenament de la temporada, però sembla que la millor cursa no te l’has perdut. Enhorabona per la cursa, per l’escrit i per la companyonia.

Salut i kms

10 10 2012
Ester

Que gran Manel!!! ja ho diuen, corredors poetes, enhorabona un cop més m’he emocionat. Salut company!!!

17 10 2012
Serra

Felicitats nano per la cursa! Molt bona també la crònica.
Quin és el següent objectiu?

28 10 2012
Jordi Molist

Manel!! Ja l he llegit, brutal!! Pero no t hi acompanyare mai, si vols una pujadeta al castell d en boix un dia de sol l accepto! Bona feina company!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: