La Núria fa la seva MMP a LA RECTA

17 05 2012

Començant pel començament, cal dir que aquest inici d’any no he sigut gaire regular ni constant pel que fa als entrenaments. Ja sigui per viatges, feina, vacances, plantilles, fred, constipats, i motius diversos que sempre es poden anar trobant, he corregut pocs quilòmetres i he fet parèntesis de més de tres setmanes sense córrer absolutament gens… Un desastre vaja, i tot això sumat al fet que aquest any només he fet una mitja, que va ser la de Granollers, amb un temps força discret, em feia pensar que el meu objectiu,  tot i que poc ambiciós, de fer la recta Manlleu-Vic amb menys de 50 minuts no seria fàcil d’aconseguir. No confiava massa amb mi mateixa, i Míster V tampoc, diguem-ho tot…

Els dies i hores previs a la cursa tampoc presagiaven uns bons resultats. Al ser el dia 11 la festa major del meu poble (Ripoll), el divendres tocava sortir (de festa, no a córrer) i entre una cosa i una altra me n’anava a dormir quan el sol ja havia sortit i els ocells cantaven alegrement, pensant que 24 hores més tard m’estaria llevant per anar a la cursa, i que ja no tenim 20 anys… Quatre hores de dormir i dissabte de família i amics, la nit següent tampoc vaig poder dormir gaire, o sigui que el diumenge a les set del matí ho veia bastant negre…

Un cop arribats a Manlleu em vaig adonar que m’havia oblidat el xip groc a casa (que me’l vaig comprar a la Mitja de Granollers o sigui que de moment li he tret poc rendiment…) però per sort els organitzadors em van fer un canvi de dorsal i ja va estar, solucionat! Ens vam anar trobant tot un grup força nombrós de samarretes taronges d’oson@runners, bé, tots menys jo, que anava amb la samarreta blava Tamariua… Pels que no ho sabeu, he de dir que tinc la sort de tenir dos clubs: Oson@corre i el Club Tamariua, aquest últim és un grup que vam crear una colla d’amics fa un temps, en memòria de l’Enric, que va morir l’estiu del 2007. Ell corria i el fet de córrer per ell, gràcies a ell i perquè ell ja no pot fer-ho, ens ha ajudat a sentir-lo més a prop, a aprendre a seguir sense ell… Crec que puc dir, sense exagerar, que córrer m’ha salvat la vida, o més ben dit, que córrer m’ha permès trobar motius per viure, en moments molt difícils, motius petits, senzills, sense grans històries ni raons categòriques, però són aquests els que ens permeten tirar endavant amb un somriure, córrer per córrer sense anar enlloc, però gaudint del trajecte…

Doncs bé, la meva samarreta i jo estàvem a punt per començar la cursa, i ja veuríem com l’acabaríem!

El primer quilòmetre el vaig fer amb l’Alfredo, i a l’arribar al cartell del km 1 anàvem a 4,30… massa ràpid?!

Vaig afluixar una mica i els següents quilòmetres (i pujadetes!) van anar passant, a un ritme una mica per sota de 5.

El km del 7 al 8 se’m va fer etern, la recta del Decathlon no s’acabava mai, i jo em notava cansada i anava cada cop més a poc a poc, a més llavors vaig començar a veure, de lluny, un company d’Oson@corre que se suposava que havia d’anar a un temps força per sota del meu… Els meus circuïts neuronals, cansats ja de tanta suma, resta i multiplicació (és el que té no tenir GPS…) es van començar a creuar i vaig començar a pensar que havia calculat malament els temps, i que devia haver anat a un ritme més alt del que tocava, i que per això en aquell moment ja no tirava, i que no acabaria amb el temps previst… quan vaig arribar al seu costat, però, em va explicar que havia punxat, que tenia un mal dia i que no anava bé, i em va animar a mi a apretar i a seguir (gràcies Manel!!) i jo vaig encarar l’últim tram de la cursa pensant que era difícil però que encara ho podia aconseguir… Vaig poder fer l’últim km unica mica més ràpid que el primer i voilà! 49 min 28 seg!!

A partir d’aquí, doncs ja ho sabeu perquè la majoria hi éreu: aquarius, estiraments, aigua, gespa, sol, felicitacions als companys, botifarra, premi de Fisiocrem… i cap a casa contenta amb el resultat!

Crec que la meva MMP es mereixia una crònica i per això l’he fet, bé, i també per agrair a tots els companys d’Oson@corre, i en especial a en Víctor, les bones estones dels dimarts i els dijous, la veritat és que és de les coses que més trobaré a faltar en aquesta nova etapa a Barcelona… De moment com que encara vaig molt amunt i avall continuaré venint algun dia, i després ja veurem… o sigui que ens veiem a les pistes! que aquests dies interminables que ens ofereix el final de la primavera s’han d’aprofitar… salut i km!!

 Núria

Anuncis