I’m a finisher!!!

26 03 2012

Una gran experiència això de la primera marató!!! Gust: agre-dolç, que em el pas de les hores es va convertien amb absolutament dolç. 

Em sortit amb en Josep Vila a un ritme molt bo i controlat, uns  primers kilòmetres provant sensacions i, perquè no dir-ho, una mica acollonit.  Ens em trobat amb en Josep Mateo i em anat una bona estona junts. Al 1er avituallament he tingut un ensurt al trepitjar una ampolla i torçar-me el peu dret, però als pocs segons tot a tornat a la normalitat. 

Al  km. 10 sensacions contradictòries, una mica de mal a les planta del peu esquerra, (a l’arribada he pogut comprovar que s’ha m’ha fet i rebentat una bufova), el ritme clavat a 5’20” (53’24”) i cada vegada més conscient que estava corrent una marató. En Josep Mateo ha començat a tibar i l’hem deixat marxar. 

Primer trobament amb les girls, molta il·lusió i tot ok, passar el tram de la Gran Via a ritme, per mi, era molt importat, ja que tan a la Jean Bouin com a la mitja de Barcelona se’m va fer molt llarg, la pujada el Passeig de Gracia i el Passeig de Sant Joan ha estat menys dur del que em pensava, he deixat en Josep enredera per necessitats fisiològiques i he encarat el carrer industria i Sardenya sol al mig de 19.455 persones, ha estat al passar per davant de la Sagrada Família quan he sentit les sensacions més impressionats, per primer cop m’he vist capaç d’aconseguir-ho. Gaudia com mai!!! 

El carrer València i la Meridiana han estat un plis, estava eufòric i amb unes ganes boges  de córrer, això si, sempre a ritme, he passat per la mitja a 1:52:24. 5’19” millor no podia anar. Un peto a l’Anna i les mes filles que eren a la Sagrera i afrontar la segona part amb optimisme. 

Però,….. al  kilòmetre 26 a començat el baixó, ja no podia anar a 5’20”. Els dos següents els he fet a 5’35”, i desprès el baixó s’ha convertit amb debacle, el 28 a 5’50”, el 29 a 6’00”, em començava fer mal tot, necessitava veure la family per agafar moral tot i que sabia que ja no hi tornaria fins al final, a la plaça de les Glories molta gent, finalment les trobo i em cara de valent tiro endavant, deixo de mirar el crono, semblava flato, però no ho era, era una mena de mal el fetge, unes pujades molt fortes. He arribar a pensar que tenia un atac de apendicitis i que m’haurien de treu amb ambulància. Era el mur?… Passa la llebre de 3:45, la meva, malgrat els ànims d’en Manel Bolaños no la puc seguir, no faré l’objectiu!!! – em vaig repetint. 

Aquells moments van ser infernals, no veia res ni ningú, estava sol, començava a pensar que no aconseguiria ni tan sols arribar, et passen pel cap totes les hores d’entrenament que no han estat suficients, no pots córrer, intentes caminar però una veu interior et diu que no, que has vingut a córrer, intentes córrer, però no pots, pares…, corres…, camines…, vols plegar, vols seguir, no saps que vols. 

Poc a poc el ritme de gent que t’avença comença a disminuir, mires els corredors del teu voltant i la majoria fan tanta mala cara com tu, no estàs sol, comences a pensar que l’objectiu tan sols és arribar i de nou tornes a mirar endavant, hem arribat al 34, feia com quatre kilòmetres que no veia cap rètol de kilòmetre. De sobte distingeixo una samarreta d’Oson@corre, és en Josep  Mateo,  m’explica que té rampes i no pot corre intento animar-lo, es llavors que em dono compte que estic començant a superar el mur, no soc jo qui ha animat en Josep, és ell que m’ha animat a mi i m’ha donat l’empenta que em faltava per recupera el sentit de la cursa.  

Calia augmenta l’autoestima i buscar nous objectius, em començo a repetir que queden menys de 8 km., – No és res!!! estic fart de corre’ls!!! – Torno a mirar el corno, porto 3h20’ estic entre el 35 i el 36, intento calcular el ritme que haig d’anar per baixar de les 4h, i no me’n en surto el meu cap no sap multiplicar però és igual ja tinc un objectiu i cal lluitar per aconseguir-ho. 

Poc a poc recupero un ritme, sé que cal pujar fins a plaça Catalunya i llavors baixada, a Arc de Triomf hi ha molta gent, animen i et criden pel nom, això ajuda molt, les bandes de percussió t’empenyen, – sigui dit de passada, pensava que ni hauria més,– començo a baixar per Portal de l’Angel, és baixada però costa igual que la pujada, no sé si és tipus paviment o els kilòmetres que portem, però no aconsegueixo baixar de 6’00” al kilòmetre. Arribo al 39 en queden 3 i porto 3h42’. Calculo 3×6=18, aquí encara i arribo, no puc badar són tres kilòmetres de pujada però aquesta la conec, és el Paral·lel, aquest any ja l’he fet dos caps i puc aguantar-la, vaig repetim-ne amb veu alta. Aconsegueixo forçar el ritme fins a 5’50”, serà suficient? …merda no he comptat amb els 195m. finals, no arribo per sota les 4h,  però m’és absolutament igual, he aconseguir refer-me i tornar-me a sentir corredor, ai, vull dir maratonià, ja sóc un MARATONIÀ!!! HO HE ACONSEGUIT!!!    

Gràcies, gràcies i gràcies, a tots els membres d’oson@corre, el mister en especial, a la Cristina i M.Dolors (la fisio i la podòloga) a les meves filles, Aina i Txell i com no a la meva dona Anna, ja que sense el seu suport mai ho hauria aconseguit.

Manel Alcubierre 

Anuncis

Accions

Information

3 responses

27 03 2012
jordi

moltttttttttt ………bèèèeèèèèèè………manuuuuuuu!!!!

28 03 2012
Guille

be Mane! FELICITATS!

30 03 2012
Manel

Moltes Gràcies Guille, ja ho saps es qüestió d’animar-se.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: