Començar de nou a córrer

14 05 2011

Tot va començar en un sopar d’una nit de finals de gener del 2010, hi érem tres parelles. Els plats i els brindis van anar passant i en un moment donat vaig preguntar: -El Club Atlètic no té cap monitor per gent com jo? Algú per entrenar gent que no corre i poder fer alguna cursa popular? Soc soci, vull córrer i voldria que algú em guiés- -Ho tens fàcil- em van contestar, parla amb en Víctor i t’apuntes a Oson@corre.

La nit va anar avançant i aquell mateix vespre ja discutíem quins objectius podia assolir. Jo volia fer una mitja marató però no em posava cap data, em faltava, no una mica sinó tot l’entrenament necessari per una empresa tan gran.

A mitjans de febrer, després de parlar amb en Víctor, l’entrenador, ja era allà a les pistes ben abrigat amb la roba d’esport que havia desat feia uns quatre o cinc anys, cansat de no evolucionar, de córrer molt però sempre igual de poc a poc.

Em vaig trobar en Víctor i cinc atletes més. Es preparaven per la marató de Barcelona del proper més de març. La veritat és que per més que en Víctor m’ho expliques, no entenia de cap manera com podria jo córrer amb uns maratonians i no fer-los anar a poc a poc. Per part meva només quedava una solució, donar-ho tot! Em vaig tranquil•litzar quan “el jefe” va dir: – Avui anirem suaus. Tal dit tal fet, unes quantes voltes per la pista de 500 i cap a fora. Només de sortir però, les escales i la pujada fins l’alberg Canonge Collell ja vaig veure que allò no seria una gesta fàcil.

Vàrem fer una volta pels carrers de Vic, de tant en tant algú del grup girava el cap per veure si jo seguia, quan no era això, en tenia un al costat marcant-me el ritme o donant-me conversa. El que em sabia greu a mi era no poder dir més de tres paraules seguides.

La qüestió és que quan vam arribar de nou a les pistes encara tenia ganes de fer broma. M’havia sentit molt còmode amb els nous companys, acompanyat en tot moment. De seguida vaig veure que l’esforç que hauria de fer per poder estar al seu nivell era un repte fantàstic, era el que buscava.

Una vegada dins el grup, el primer objectiu va ser la cursa de policies del 23 de maig. Els entrenaments dels dimarts i els dijous ja són de per si alegres i distesos, però si tens un objectiu a mig termini, encara passen més bé.

L’evolució com a atleta va anar venint. Jo al principi no n’era conscient, eren els meus companys que em deien —Recordes com estaves quan vas arribar?

Aureli Gabi i Gerard

Finalment va arribar el dia de la meva primera cursa. Era allà al mig de 900 atletes, encara no havia començat la cursa, però ja sabia que havia aconseguit l’objectiu més difícil, tornar a córrer. Ara ja res em podria aturar.

La cursa es va desenvolupar en tota normalitat, un dia esplèndid, un cúmul d’emocions, els típics patiments d’un atleta i l’èxtasis de l’arribada.

 Després van venir moltes més curses i molts més entrenaments. En poc menys de tres mesos m’havia sentit totalment integrat al grup i amb unes condicions prou bones per seguir-los fins on fes falta. La mitja marató que jo m’havia proposat fer, ja no es veia tant lluny, tenia un nou objectiu al abast.

Ara no hi ha res que esperi més que els dimarts i els dijous per anar a entrenar amb els companys d’Oson@corre.

Gabi Cunill

Anuncis

Accions

Information

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s




%d bloggers like this: