DONIBANE LOHITZUNE – HONDARRIBIA LASTERKETA
Quan a principis de temporada va sorgir la idea de fer una “sortideta” a córrer una cursa a fora de Catalunya, no ens pensàvem pas que la jugada ens aniria tant be.
Havíem decidit que buscaríem una cursa o al país basc, o a França, d’aquesta manera creiem que podríem córrer en un ambient diferent i gaudiríem de una nova experiència atlètica.
Repassant el calendari, varen sortir vàries opcions, la primera era la Azkoitia-Azpeitia, que ens feia força gràcia de anar-hi, però al ser tant a la vora de la marató de Barcelona, va fer que en busquéssim alguna altre. La Behobia San Sebastian ja estàvem a fora de plaç per poder inscriure’ns. Tot buscant va sortir “la carrera perfecta” … jeje …(com la pel·lícula … “la tormenta perfecta”).
Donibane-Hondarribia, després de visitar la web de la cursa, varem veure que la carrera presentava els dos al·licients que nosaltres buscàvem, sortia de França (St. Jean de Luz), i acabava al País Basc (Hondarribia), (tot i que St Jean de Luz forma part també del Pais basc, en aquest cas francès).
Dit i fet, ja teníem la cursa decidida, i ara calia organitzar-ho tot i donar-hi forma. L’Alfredo se’n va cuidar de buscar Hotel a mig camí, a Tudela, i en Boris se’n va cuidar de llogar furgoneta i va buscar lloc a Hondarribia (un magnífic caserío a Hondarribia) a on la Maritxu ens va tractar com si fóssim els seus fills (amb alegries i reprimendes incloses.. oi Xevi?..).
A nivell de la cursa, cada un de nosaltres ens explica en aquesta crònica com li va anar, en el meu cas (Victor) dir que es una de les curses mes precioses que mai he corregut, dir que tot i que ja no estic en els meus millors anys atlètics vaig gaudir molt fent-la, (vaig fer 1h:30’03” … que no està gens malament) i vaig tenir una experiència que no m’havia passat mai en tots els meus anys de participació en curses atlètiques:
Va ser en el últim quilòmetre de la cursa quan ja creia que la cursa finalitzava, anava molt sobrat per baixar de la hora trenta, i estava ja preparant ”el meu poderós esprint final” (jeje ..) que em vaig adonar que la cursa tirava cap a l’esquerra, i entràvem a dins de la fortalesa medieval del poble d’Hondarribia, amb una pujada de mil dimonis adoquinada amb uns cantos que feien por, molla i amb una pendent del 3.750%. Quan vaig veure allò, em van caure de cop els “dellonsis al terra”, vaig encarar la pujada tant de pressa com vaig poder, però a mesura que anava pujant, semblava com un cotxe quan està a punt de calar la marxa en plena pujada, i just al final a d’alt de tot, quan faltaven 10 metres i ja gairebé havia calat el motor, de sobte per darrera meu va venir un altre corredor i m’empeny per darrera com els ciclistes en ple tour de França pujant el Galibier, i em dona una bona empenta de uns deu metres els justos per acabar d’arribar a d’alt tot dient… Aupa campeón… (“per flipar”, … i que se’t posin els pels de gallina)…. ,. Malauradament per ell, després de la dura pujada hi havia una fenomenal baixada a on vaig recuperar la “zancada” i el vaig tornar a superar i amb un fort esprint final interromput per una maleïda rampa a les cames a falta de 10 metres per l’arribada que no em va permetre de baixar de la hora trenta.
Deixant apart el resultat atlètic, que en aquesta cursa era secundari, ja que la havíem planificat com a cursa preparatòria per a les curses que venen a principis de l’any que ve, cal dir que tot l’equip va rendir a un magnífic nivell, molts dels components varen fer la seva MMP, cosa que no era fàcil amb un perfil de cursa tant exigent, i per sobre de tot el que si que ens ha servit es per donar-nos compte del gran potencial de humanitat que tenim en el grup d’Oson@corre.
Per mi ha estat un dels viatges mes macos de la meva vida.
Però anem a veure com li ha anat a cada un de nosaltres…
David Soler (Xumi)
Després d’uns dies arrossegant problemes físics (des de la mitja de Roda), sense poder entrenar bé, em vaig agafar aquesta cursa com un entrenament, i també una sortida amb la gent d’Oson@corre(que en definitiva era això), el dissabte no tenia gens clar si hi podria prendre part, però el diumenge després de fer l’escalfament tot i tenint molèsties, les ganes em van poder i vaig sortir, em vaig col·locar pràcticament al darrera de tot(la primera vegada que sortia tant enrere), vaig anar fent com vaig poder ja que sobretot les baixades els bessons amb feien mal, portava un ritme per sota 4 i disfrutant de la cursa durant la primera part i la segona ja una mica més “tocat” la vaig fer una mica més lent, el temps final 1:26:17, una cursa molt i molt maca amb un final molt dur per dins el casc antic.
També molt i molt content per tots els companys que van fer unes bones marques. Un cap de setmana molt divertit i amb ganes repetir.
Boris Arroyo (fustesboris)
El diumenge a les 7 hora nova, ens llevem i a esmorzar,per carregar piles de ultima hora. encara que amb el sopar ja estaven “a tope”, després que si samarreta curta o llarga al final com bascos, amb tires a 6 graus.
Sortim cap a Hondarribia a agafar el bus que ens portarà a la sortida situada a St Jean de Luz “França”. Anem a buscar l’arc de sortida, 20 minuts de escalfament amb un gran ambient , progressius, estiraments i a la sortida.
Comença la cursa vaig amb en Xevi “fuster” aviem parlat de anar junts, i eixís va ser. sortim per dins el poble direcció la carretera de la costa, al 2 km ja estem per carretera i comencem a fer pujades i baixades els km van caient i ens trobem mb i bastant per sota del 4:15 que aviem dit, trams llargs on es veia tot el “ramat”, disfrutant de la cursa. passem el km 10 en 41:30 ,anem mb el perfil comença a canviar amb trams mes planers però continuen les pujades fins al km 16,17 que ja es gairebé pla al km 17 pateixo i em poso a roda 2km d’en Xevi que al 19 marxa uns 30 metres davant meu i tiro tot el que puc arribem al 20 entrem a Hondarribia i a falta de uns 600 metres girem a la dreta i ens trobem el “muro” una pujada de uns 250 metres de adoquins amb una pendent de por, molt estret i a rebentar de gent animant a mort arribem a dalt girem a esquerra i un sprint de 300 metres per entrar junts amb en Xevi objectiu mes que complert.
Pd:molt content de pertànyer al grup oson@corre en tots els sentits
Xevi Puigdesens (Xevi Fuster, Xelis i Txuletón)
Aquest mes d’Octubre vàrem fer la segona sortida del grup d’Oson@corre per terres Basques. El cap de setmana prometia; 9 amics en una furgoneta amb ganes de córrer, riure, menjar, …, i passar-s´ho bé.
Divendres a la tarda més o menys a l’hora prevista marxàvem direcció Tudela. Primera nit, sopar, beure i a dormir.
Dissabte al matí acabem de fer el trajecte fins a Hondarribia, una ciutat molt agradable. Busquem el caserío Postigu, molt recomanable i acollidor (però que ningú toqui l’esquella…). Ens instal·lem i per no perdre el costum anem a fer un mos al restaurant; ara sí, marmitako, verduretes, lluç, txuletón, arròs amb llet… A la tarda amb la panxa plena i el xirimiri típic de la zona anem fins a Sant Juan de Luz a fer un vol i a prendre vistes del recorregut dels 21 km i 100 metres que haurem de córrer l’endemà. Fem el recorregut amb la furgoneta tots pendents dels quilòmetres, les pujades, les baixades, les rotondes (per la dreta, per l’esquerra o pel mig!). Arribem a Hondarribia, anem a recollir els dorsals, tots contents tornem al caserío: relax, estiraments, ritual de preparament i a sopar. De menú hi ha espaguetis amb xistorra, pollastre a la planxa i puré (QUIN PURÉ!), postres i xerrada tècnica sobre desnivells, climatologia i matemàtiques del jefe.
Diumenge a les 7:30 ( amb una hora de més) tots a taula per esmorzar. Tot seguit anem a buscar el bus que ens portarà fins a la sortida. Escalfament, foto, estiraments, uns progressius i a les 11:00 es donava el tret de sortida.
Primers quilòmetres amb en Boris a un bon ritme, en Xumi ens passa (es veu que ja no li fan malt els bessons…) Pujades, baixades, poca gent animant i els quilòmetres van passant, amb en Boris ens trobem bé, anem aguantant el ritme una mica per sota del que ens havíem proposat, la cosa pinta bé, passat el quilòmetre 11 aproximadament i ara sí s’han acabat els pendents forts, ara aquesta segona part és més plana, passem per Irún, pujadeta suau amb revolt amb molta gent cridant i animant (gallina de pell), amb en Boris, el seu garmin i les seves matemàtiques continua funcionant tot correctament.
Entrada a Hondarribia, això ens ho coneixem, pensem ens queda creuar la ciutat per l’avinguda principal i ja ho tenim, però no… sorpresa d’última hora ens fan passar pel casc antic, una pujada, curta però… quina pujada! adoquinada, molla, amb revolt i gent animant a més no poder, amb penes i treballs arribem a dalt i ara sí, baixada, un tros pla i l’arribada. El temps final per sota del previst, en Boris amb la millor marca personal del moment i jo content (ja que no era objectiu de la temporada).
Ens trobem en Xumi i esperem que arribin els altres, de mica en mica van arribant, el mister, en Gabi volador, la Marisa, en Jordi R. i el doctor, el més aplaudit, amb cara de cansat però el tiu encara està d’ humor! Tots contents del resultat, ens ha acompanyat el temps amb una bona temperatura, no ha plogut i hem gaudit d’unes molt bones vistes. Què més podem demanar?
Tornada al caserío, dutxa, fem la maleta i tornem al centre de la ciutat a fer uns tapes i un arròs amb llet per celebrar-ho. Sense entretenir-nos massa agafem la furgoneta i cap a Osona falta gent.
En resum un cap de setmana de bones companyies, de riure, de menjar, de córrer, de matemàtiques, de xistorra, de bascos, i de pujades!
Salut i kms!
Gabi Cunill (Gabivolador)
Quan al setembre va sorgir l’idea d’anar a fer una cursa al país basc mi vaig apuntar de seguida. No em trobava en gaire bona forma però hi havia temps de posar-m’hi.
El cap de setmana de la cursa va arribar i jo em sentia igual d’en baixa forma, però les cartes ja estaven tirades. Per altra banda, no tot era la cursa, es presentava per davant una excursió en grup on tindríem molt de temps per compartir coses en comú i això feia que les expectatives de la sortida fossin bones.
Tal dit tal fet i ja ens trobàvem dins una furgoneta nou persones cap un destí llunyà. Hondarribia quedava a uns cinc o sis-cents kilòmetres i no calia fer-los tots de cop, així que vam parar a mig camí, a Tudela per sopar i dormir en un hotel.
Al vespre uns quants vam sortir a prendre una copeta a la magnifica plaça de la ciutat. Havíem passat tres o quatre hores compartint impressions dins el cotxe i encara no en teníem prou, m’ho estava passant molt bé.
L’endemà al cap d’una estona ja érem a Hondarribia, instal•lats en una magnifica casa basca amb un servei immillorable de la senyora de la casa que ens va tractar com si fóssim fills seus.
La tarda la vam dedicar a visitar Sant Jean de Luz, el poble de sortida i vam intentar fer el recorregut de la cursa amb el cotxe. Això ens va anar molt bé ja que l’endemà sabríem el que ens esperaria. Després, més d’hora que tard vam tornar a la casa on ens vam relaxar abans del sopar al costat de la llar de foc d’una de les múltiples sales de la casa. També vam sopar allà i hi vam fer la tertúlia.
L’endemà només de llevar-nos ja vam trobar la taula parada per esmorzar. Com aquell que no vol vam anar fent i vam marxar cap al poble. Vam aparcar i a peu i tranquil•lament vam anar a buscar l’autobús que ens duria a la sortida. Quan hi vam arribar marxava el de les nou del matí i calia esperar uns quinze minuts a que arribés el nostre, el de dos quarts de deu. De seguida vam veure que el Mister havia calculat molt bé, ja que des de l’inici de la cua on érem nosaltres, en pocs minuts vam veure com aquesta creixia ràpidament.
Un cop a Sant Jean, les coses van anar molt ràpid, que si deixem la bossa ja, que si escalfem, que si estirem que si ens fiquem darrera la sortida… Ja hi érem, quedaven pocs segons per la sortida i ja érem allà ben apretadets.
No se com, però vam quedar agrupats en dos grups, en el meu i havia en Jordi i la Marisa. Ells semblaven tenir força clar el temps que volien fer, mes o menys una hora quaranta cinc, però jo no en tenia ni idea del que faria jo. Tot i tenir la meva MMP just per sota d’hora trenta, el dia abans no em veia en cor de baixar de les dues hores, ja us he dit que no em trobava en el millor moment de la temporada, però per altre banda, notava l’adrenalina de la competició com un tauró la sang i aquest neguit em desconcertava. Les meves últimes paraules abans del tret de sortida van ser: “Marisa, no se que faré, no et fixis en mi…”
Així doncs, ens van donar la sortida i de seguida em vaig trobar massa rodejat de gent, corria massa a poc a poc pel meu gust, així que vaig començar a esquivar corredors. Em vaig girar al cap d’uns cinc o vuit-cents metres i ja no vaig veure ni en Jordi ni la Marisa, així que vaig seguir sol.
El traçat de la cursa es discorria amb fortes pujades i baixades fins el km deu o onze però amb una també fins aquí, amb una bellesa paisatgística increïble. Això i altres factors van fer que fes aquesta part més o menys a un ritme de 4’35’’ el Km, molt per sota del que jo m’havia imaginat al començament, però les sensacions eren bones. Tan bones que del Km 11 al 13 vaig poder anar a uns 4’15’’ tot i saber que més tard o pagaria. I així va ser… Fins al final la meva lluita va ser procurar no baixar de 4’30’’ el km i més o menys me’n vaig ensortir, però patint molt.
El final de la cursa ens tenia preparada una sorpresa que cap dels vuit participants ens esperàvem. La primera part del últim km es ficava a la zona vella del poble amb una pujada descomunal i amb un terra d’adoquins, però per altre banda, era on més gent es congregava per animar-nos. Va ser un final espectacular; donar el màxim de tu, quan estàs al mínim de tu, amb la gent cridant i animat com si et coneguessin de tota la vida però no et coneixien de res. Contrastos com aquells que ens passen pel cap quan entrenem i patim i a l’hora diem: “que estic fent aquí patint tant si podria estar a casa ben tranquil”.
Els últims metres també farcits de gent i entre mig sentir la veu dels companys que ja havien arribat que m’animaven.
Un cop tots retrobats, tornar a compartir impressions, sentir les vivències dels altres, les quals durarien l’estona del dinar i bona part del viatge.
En definitiva, una excursió molt enriquidora, on ens vam conèixer més els uns als altres on també jo em vaig conèixer més a mi mateix, on vam compartir i riure molt.
Felicitar en Boris i l’Alfredo per la fantàstica organització del viatge i per últim, parlant de contrastes, hi havia moments que no sabies si desitjaves deixar de sentir l’Alfredo parlar o que expliqués un altre acudit. Una experiència increïble!!!
Gabi
Marisa Zapata (Miseta)
Bona cursa, bon ambient, bon menjar i bona gent… “Oson@corre més que un Club” 
…Gràcies companys.
Per mi, La cursa ha estat secundària, tot i els bons resultats. Cursa amb molt d’ambient “Aupa neska”, puja i baixes i vistes espectaculars. Molt recomanable
I com que de tot se n’apren, he après: que el cinturó el brac NO va per sobre, que 9 persones tancades en una furgo després d’haver menjat chistorra no és recomanable, un munt d’acudits, que en Xevi té complexa de vaca i alguna cosa més..
Marisa
Jordi Reixach (J.R.)
Escapada a Euskal Herria
Aquest cap de setmana passat vaig viure una experiència especial amb la participació a la 15a. Donibane Lohitzune-Hondarribia, la mitja marató d’Euskal Herria. Diferent per diversos motius. Un, per ser la primera vegada que feia un desplaçament llarg (uns 1.200 Kms.) per participar en una cursa atlètica; un altre, per prendre part en una prova amb vora de 2.000 participants a la línia de sortida, una autèntica novetat per mi; una tercera, per formar part de l’expedició que Oson@corre va organitzar al costat d’altres set companys. Una experiència, per cert, molt recomanable per totes les vivències viscudes al llarg del cap de setmana que defineixen molt bé el grup humà d’Oson@corre; i han més coses especials per explicar però millor no allargar-ho massa i deixar espai a la resta de comentaris dels altres protagonistes de la sortida a Euskal Herria.
A nivell personal, l’experiència va ser magnífica. Sempre havia sentit a dir que l’ambient que envolta les curses a Euskadi és espectacular i diumenge ho vaig viure en primera persona. Molta gent aplegada al llarg d’un recorregut, exigent i preciós, amb dos punts especialment de “pell de gallina”. El pas per Irún i el darrer quilòmetre, ja pels carrers d’Hondarríbia, on els ànims d’un públic anònim em van donar un plus d’energia impagable, sobretot a la darrera i dura pujada pel casc antic, abans d’arribar a la meta. Segurament aquest va ser el millor record que em vaig endur de la cursa. Sense oblidar la cirereta del pastís en forma de millor marca personal en mitja marató (1 hora 39 min 43 seg), en la segona participació del meu curt historial, rebaixant en gairebé 5 minuts el meu anterior registre al desembre de l’any passat a Vic. Un resultat que torna evidenciar la bona feina feta als darrers mesos. Abans del punt i final, una agraïment especial a la Marisa amb qui vaig compartir una bona part del recorregut de la cursa i que, segurament, sense ella hauria estat més complicat aconseguir aquesta marca.
Alfredo Lombardo (Il Dottore, House,Cuca de llum)
Crònica Mitja Marató XV Donibane Lohizune-Hondarribia 2012 de Alfredo.
Sense cap dubte la cursa-viatge de llarga distància que més he gaudit en els meus 2 anys i mig com a corredor popular i en el meu primer any a Oson @ corre. Per la companyia i la companyonia, pel viatge a “fregoneta”i ses conductors , pel lloc de la cursa, per la planificació del viatge del mister , per la gastronomia, per la bellesa del recorregut en la seva primera meitat , per l’excel. lent organització, per l’animació impressionant en certs trams de la cursa,per la samarreta tan maca,per un acceptable estat de forma amb mmp fins ara, per Maritxu i per més coses que segur que oblido.
L´any que ve tot el grup en autobús
RESULTATS
146 David Soler 1:26:25 real 1:26:37 oficial
169 Boris Arroyo 1:27:17 real 1:27:23 oficial
168 Xevi Pugdesens 1:27:17 real 1:27:22 oficial
242 Victor Vilalta 1:30:03 real 1:30:09 oficial
510 Gabi Cunill 1:37:04 real 1:37:28 oficial
599 (14 dona) Marisa Zapata 1:38:51 real 1:39:15 oficial
643 Jordi Reixach 1:39:43 real 1:40:09 oficial
1138 Alfredo Lombardo 1:49:12 real 1:49:20 oficial
1983 atletes arribats a meta
Guanyador de la cursa:
1er Aimad Bouziane de Bilbao 1h:10’12”.
Esport, festa i reivindicació a la Cursa 1714A la cursa llarga, de 17,14 km, s’ha imposat, en categoria masculina, en primer lloc Albert Pineda amb un temps de 01:04:51. Josep Mas ha estat segon amb 01:05:03 i Joan Pallàs tercer amb 01:05:28. En l’apartat femení s’ha imposat Marisa Zapata amb un temps de 01:23:24 en primer lloc, Marta Torreguitart en segon amb 01:27:54 i en tercer lloc ha entrat Rosa Espina amb un temps de 01:28:55.
La prova ha comptat amb la col·laboració de diverses marques comercials que han precedit la cursa llarga amb una caravana publicitària. La caravana ha fet el mateix recorregut que la cursa i ha anat repartint obsequis al públic que ha trobat al seu pas pels pobles. S’ha comptat amb la col•laboració de Vamcats, Xecna, Fundació Ametller i Cervesa Glops. També han format part d’aquesta rua els Motards independentistes, el 600 de l’estelada o un vehicle de l’Assemblea.
