oson@corre

OSON@CORRE VISITA LA FACTORIA D’ATLETES AFRICANS

Era la meva gran oportunitat;… per fi ….; després de anteriors viatges a Kènia a on no havia estat possible, per fi m’havia arribat la meva gran ocasió: Aniria a Eldoret!!.

Ja feia molt temps que em bullia la sang, i en tenia moltes ganes. A través de la fundació a on col·laborem junta amb la Teresa en ajudes a comunitats de monges Carmelites de clausura a l’Àfrica, en aquesta ocasió per fi em podria acostar a la gran “Meca” de l’atletisme de fons mundial, “Eldoret”.

En diferents ocasions havia visitat Àfrica, en països diversos com Rwuanda, Burundi, Malawi, Congo, Costa d’Ivori i vàries vegades Kènia. Però sempre Eldoret em quedava lluny de pas per poder visitar-lo. En aquesta ocasió, el viatge requeria la visita a Bunda (Tanzània) i Kisii i Tindinyo – Kaimosi  ( a kènia). Tindinyo està a molts pocs quilòmetres de Eldoret, per tant: era la ocasió perfecta per poder fer una escapadeta per a conèixer la gran factoria de atletes de fons del mon.

CÓRRER A ELDORET

Arribàvem la Teresa i jo, procedents de Tindinyo -  Kaimosi, per la carretera de Kapsabet, per la vessant sud de Eldoret.  Eldoret és un enclavament a la part oest de kènia, molt a prop del llac Victòria, el mes gran d’Àfrica , un punt de pas des de Nairobi (la capital) cap a Kampala (Uganda) i també cap a Etiòpia i el Sudan. Eldoret és una ciutat de uns 200.000 habitants. Aparentment, tant sorollosa, bruta desorganitzada i caòtica com qualsevol altre ciutat kenyana (és la cinquena ciutat més poblada de kènia).

Així doncs; – que hi ha a Edoret que sigui diferent que altres ciutats kenyanes? La regió d’Eldoret està situada en un altiplà molt a la vora de la falla de la Vall del Rift, aquest altiplà ocupa una àrea força extensa i està situat a uns 2.400 metres d’alçada sobre el nivell del mar. La seva climatologia i el tipus de terra el fan molt especial, i és un dels llocs del mon a on es pot córrer en unes condicions molt avantatjoses.

La majoria d’atletes kenyans mundialment coneguts, procedeixen d’aquesta regió, aproximadament nou de cada deu grans atletes son de la tribu Kalenjin . Els kalenjin són un grup ètnic d’origen nilòtic, la població estimada en l’actualitat és d’uns tres milions de persones. El conjunt de la població kalenjin està compost  d’una intricada xarxa de petits grups tribals com els Elgeyo , Endorois , Kipsigis , Marakwet , Pokot , Sabaot , Tugen i Sebei , tots ells amb una manera de subsistència basat en el pasturatge de ramats , manera de vida que suposa mantenen des que va arribar procedents de Sudan fa uns dos mil anys,constituint aproximadament el 12% de la població nòmada de Kenya. En la actualitat la cosa no ha canviat massa, i continuen sent una població molt viva i molt moguda. D’aquesta regió n’ha sortit la majoria de atletes kenyans coneguts.

ARRIBEM A ITEN

Una vegada travessat el nucli de Eldoret, després de més de mitja hora de cues, clàxons, parades i arrancades, agafem la carretera en direcció a Iten. Els grups de entrenament es troben en petits pobles com Kapsabet, Kaptagat, Iten i altres petits nuclis de població a on es reuneixen diversos corredors de la zona i arriben a formar una bona colla. És habitual a primera hora del matí veure per les cunetes de les carreteres córrer grups de vint o trenta corredors. Segons la I.A.A.F.  l’any passat 474 atletes kenyans van baixar de 2h:20 min en la distància de marató, el 95% d’ells son kalenjins.

Així que amb la esperança de trobar algun grup d’entrenament, i amb la mateixa il·lusió que un nen de sis anys quan surt per primera vegada d’excursió: anem buscant a veure si ens trobem amb algun grup d’entrenaments. A uns 40 quilòmetres de Eldoret hi ha Iten; una mica abans d’arribar veiem com aparca una furgoneta amb uns 9 corredors, tres d’ells eren corredors de raça blanca. La furgoneta tenia anagrames del C.O.I. (comitè olímpic internacional),  inicien l’entrenament tot endinsant-se cap a una esplanada. Nosaltres continuem el viatge cap a Iten.

A l’arribar a Iten, ho diu ben Clar ( no hi pot haver cap confusió), hi ha un arc a l’entrada creuant tota la carretera que diu: “Welcome to Iten – Home of Champions”. Mes clar …:  l’aigua.

CENTRE D’ENTRENAMENTS DE LORNAH KIPLAGAT

Just a l’arribar a Iten, a mà dreta venint des de Eldoret, es troba el centre de entrenament en alçada de Lornah Kiplagat. Hi ha a l’entrada un rètol que diu: Welcome to High altitude training – Centre Iten (Kenya) University of Champions.

Lornah Kiplagat és una de les grans estrelles que ha donat aquest lloc, va néixer al 1974 i ha estat campiona del mon de cros a Mombasa a l’any 2007, i segona a Fukuoka a l’any 2006, també va guanyar el mundial de mitja marató a Río de Janeiro a l’any 2008, i ha estat també recordwoman mundial en distàncies de ruta. La Lornah va començar a fer estades a Holanda a l’any 1999 i en va obtenir la ciutadania a l’any 2.003. Tot i així, fidel a les seves arrels kenyanes, va decidir fa uns anys muntar amb el guany de les seves curses aquest centre d’alt rendiment.

Així que: aquí estem …. , Truquem a la porta, i el porter diu que esperem un moment. Al cap d’uns minutets ens rep en Songok (Songok? No té nom de pila en Songok? Doncs si, després de preguntar-li en Songok ens explica es diu William Songok, però no li agrada que li diguin William, així que li direm Songok). Axi doncs, en Songok, personatge seriós i enigmàtic,amb un fil fi de ironia,  vestit amb el xandall de la selecció Holandesa d’atletisme, ens obre les portes del centre i després de explicar-li que som corredors de Barcelona i que estem molt interessats en conèixer el centre ens dona la benvinguda i ens comença a ensenyar les instal·lacions.

Comencem per el gimnàs, equipat amb les màquines de musculació més punteres, amb vàries cintes de córrer i màquines el·líptiques. Veiem uns quans corredors fent l’entrenament, la majoria europeus esblanquinats i també algun corredor africà (pocs).  Veiem que tot l’Staff tècnic de la instal·lació van vestits amb el xandall de la selecció holandesa d’atletisme, suposo que deu ser un tret significatiu en agraïment a Holanda per part de la Lornah. Preguntem al encarregat del gimnàs de on solen ser els corredors que utilitzen aquest centre; ens comenta que la majoria son europeus, sobretot britànics, també molts holandesos, eslovens, americans, australians…, en definitiva gent de tot el món, també algun espanyol, ens diu varis noms que prefereixo no dir-ho en el blog, per protegir la seva intimitat.

Continuem la visita amb en Songok, ens ensenya la biblioteca, equipada amb llibres tècnics d’atletisme, la sala d’estar amb unes vidreres molt agradables amb una bona vista cap a la piscina, el menjador,  i també des de fora ens indica a on hi ha les habitacions, que estan compartides de dos en dos.

En Songok ens diu quines son les premisses del centre: Entrena fort, Menja dur (que suposem que vol dir menja be), Orgànic, fresc, no menjars congelats, no cervesa, no alcohol, no gelats (si algú vol menjar un gelat ha de sortir del centre i anar al poble a buscar-lo), no fregits. (en definitiva: austeritat i entrenament).

Mentre estem comentant la jugada amb el nostre amfitrió,van passant per davant nostre diversos atletes, i  preguntem a Songok, qui es troba entrenant en aquests moments en el centre. Ens comenta que hi ha el grup d’entrenament de corredors britànics amb Mo Farah, que estan entrenant mol dur. També s’hi troben varis corredors d’elit europeus, (la veritat es que veien als personatges que circulen per aquest centre, a un li venen uns certs neguits, sobretot veient la concentració que tenen, la majoria atletes molt espigats amb una cara força demacrada per el dur entrenament i per la dura petjada del sol equatorial de la zona, que tot i no notar-se amb una alta temperatura actua de valent).

Un cert calfred córre per la meva pell, (com el xai quan percep la presència pròxima del llop , o d’un gran felí)… sería fantàstic poder veure al gran Mo Farah … campió olímpic de 10.000 i 5.000 metres en els jocs olímpics de Londres de l’estiu passat, en la seva zona d’entrenament.

Epssss!!!… just em venia aquest pensament per el cap, quan just per darrera d’en Songok uns deu metres enllà veig la fugaç figura d’en Mo, tot dirigint-se cap al menjador. De dins meu em surt la exclamació … Moo!!. En Mo tot sorprès es gira, i em dirigeixo cap a ell explicant-li que soc un gran admirador seu, que l’havia vist a córrer en directe en el campionat d’Europa celebrat a Barcelona al 2010 a on em va deixar bocabadat amb la seva insultant victòria en el 5.000 i en el 10.000, li vaig demanar si ens deixava fer una foto amb ell, i es va mostrar encantat. Ens va comentar que li agradava molt venir a entrenar en aquest centre, ja que podia entrenar concentrat al 100%, amb companys de la zona de un altíssim nivell i amb totes les comoditats justes i necessàries dins de un clima d’austeritat. No varem entretenir més a la fera, i ens vam acomiadar d’ell tot desitjant-li una bona temporada atlètica.

Ens acomiadem també d’en Songok, tot explicant-li d’on som d’on venim i que fem. Ens comenta que ell havia anat a escola i era company de classe amb David Kipelyo, manager d’atletes afincat a Vic, de qui en guarda un molt bon record, i ens demana que el saludem i li donem molts records d’ell quan el veiem.

Per últim vull anomenar una frase a forma de promoció que va dir sobre aquest centre  Toby Tanser, autor del Best Selling “Train Hard, Win Easy. The kenian Way”(“entrena fort, guanya fàcil. A la manera keniata”):  Apart de ser el millor lloc per tenir l’experiència dels corredors kenians, serà un canvi de vida i una gran inspiració i experiència de córrer amb els millors corredors del mon.

KAMARINY STADIUM

Després de la visita al HATC, ens varem dirigir al Estadi Kamariny, a uns dos quilòmetres del nucli de Iten, la gent de la zona ens va dir que els dimarts i dijous es reuníen aquí a la vora de 200 corredors, i iniciaven els tradicionals fartleks (canvis de ritme de diferents distàncies, i diferents recuperacions).

Aquest vell i atrotinat estadi, té una conformació de pista d’atletisme de 400 metres de sorra (sorra vermella, no cendra ni tartan), amb unes grades. No ens en varem poder estar de córrer un parell de voltes.

KERIO VIEW

Aquí és a on els entrenadors i mànagers hi solen estar allotjats. És un Lodge amb totes les comoditats, amb cuina continental i sabors de la zona, i amb unes vistes espectaculars sobre la depressió de la Vall del Rift.

En la estoneta que hi varem estar, varem veure varis atletes blancs despatxant els entrenaments amb els seus entrenadors.

El Lodge dona molta oferta per a estances de atletes, triatletes, aventurers, i altre gent de mala vida … (jaja…).

ST. PATRICKS SCHOOL

No podíem abandonar Iten, sense anar a visitar St Patrick’s School. Aquí hi ha un dels ingredients principals perquè hi hagin sortit d’aquesta zona , tota aquesta colla de grans atletes i grans persones. Un dels principals incentivadors  es el missioner irlandès Colm O’Conell. Aquest religiós de 64 anys, va arribar a St Patrick’s a l’any 1976 com a professor de geografia. Poc a poc van entrar-li les ganes de entrenar jovenets, i el resultats ha estat espectacular. L’últim atleta de gran nivell que sorgit de la seva fornada es el fenomenal campió olímpic i rècord mundial de 800 mll David Rudisha un jove Masai de 1.90 metres d’alçada, de gambada potent i felina, capaç d’aturar el crono en 1:40:91. Rudisha en el 2005 va anar a córrer amb O’Conell, i l’irlandès va ajudar a polir el diamant, tot fent-lo un prodigi de la natura.

Entrem a St Patricks, i preguntem a una professora, si podem veure el centre, de seguit avisa a un coordinador, i alhora el coordinador ens envia al despatx del director. El Director, una persona molt atenta ens fa entrar, ens assentem i conversem agradablement.

El despatx estava replet de trofeus i fotos. Hi havia un pòster immens de la final dels 1.500 metres llisos als jocs olímpics de Seul 1988, a on Peter Rono un dels alumnes de St Patick’s es va imposar a la final olímpica, just per davant dels llegendaris Peter Elliot (G.B.), J.Peter Herold (R.D.A.)i Steve Cram(G.B.) (gran favorit per la victòria i que es va quedar a fora del podi). Va ser la gran final dels tres Peters.

En la conversa, li diem al director que li portem un regal per als alumnes, tot sorprès demana de què es tracta:  a dins d’una bossa d’esports portàvem dues pilotes de futbol de reglament, amb uns colors verds i negres força llampants, que quan li varem deixar a sobre la taula del seu despatx, se li va il·luminar la mirada. De seguida va fer cridar al professor responsable d’esports, i va fer venir als alumnes de una classe sencera, perquè féssim un parlament i una entrega oficial. (Glupppss!!)( Sort que la Teresa parla anglès de una forma força fluida), potser varen sortir a la entrega uns cent nanos. Una vegada entregades les pilotes, varen sortir disparats amb unes fenomenals gambades cap a estrenar-les tot improvisant un macro-partit de futbol.

Després el profe d’esports, ens va ensenyar la resta de instal·lacions, destacant sobretot el menjador, a on acabaven de menjar uns 700 alumnes. (flipa!… la quantitat de arròs i fesols que hi havia a sobre la taula…!!).

Al final del menjador, al fons del tot a manera de exposició, hi havia tota una paret sencera plena de fotos i rankings. Una vegada arribats allà, n’hi havia per caure de cul!!. Fotos de grans competicions i mítings d’atletisme d’arreu del mon. Aquí us faig cinc cèntims de alguns dels il.lustres alumnes que han passat per aquest centre (en poso uns quants, per no marejar gaire): Mattew Birir, Charles Cheruiyot, Kipkoek Cheruiyot, Cornelius Chirchir, William Chirchir, Ibrahim Hussein, Mike Kibiego, Japhet Kimutai, Wilson Boit Kipketer, Wilson Kipketer (ex-campió i record del mon de 800), Godfrey Kiprotich, David Kiptoo, William Kosgei, Isaac Songok, Josep Tengelei ….. ufff, Wilberforce Talel (aquest és un dels meus corredors preferits)…..!!! … ja paro...

Potser per a molta gent, aquests noms no li diuen res…, per a mi (un xiflat de l’atletisme) aquests noms son música celestial  … (jaja….)…estic una mica pirat..!!.

A forma de testimoni, hi ha un quadre amb les millors marques assolides per alumnes del centre en edat escolar (com a un rànking del cole)(recordem que st Patrick’s és una escola de secundària, o sigui, menors de 18 anys).

Aquí va el quadre:

100 mll. D. Kosgei 10.5 any 1972 Kapsabet Stadium

110 m t. Josep Maritim 14.0 any 1986 Nyayo Stadium Nairobi

200 mll. Joseph Saina 20.6 any 1985 Kemariny – Iten

400 mll. Joseph Saina 45.9 any 1985 Nyayo Stadium Nairobi

800 mll. Japhet Kimutai 1.43.64 any 1997 Zurich

1.000 mll. Japhet Kimutai 2.16.68 any 1997 Brussels

1.500 mll. William Chirchir 3.33.24 any 1998 Zurich

1 milla. K. Cheruiyot 3.54.6 any 1983 Berlin

3.000 m.obs. Mathew Birir 8.31.2 any 1990 Bulgaria

5.000 mll. Charles Cheruiyot 13.18.6 any 1984 Los Angeles

10.000 mll. Charles Cheruiyot 28.34 any 1984 Los Angeles

4×100 mll. Cheruiyot/Seurei /Kiptoo/Saina 41.17 any 1985 Kapsabet Stadium

N’hi ha per treure el singlot!!

KAPTAGAT

En la cerca de grups de corredors, i tot preguntant a tort i a dret; a on es podien trobar atletes, en varem dirigir fins a Kaptagat, un altre petit poble a on hi ha centres d’entrenament.

Just a l’arribada del petit poble, tot preguntant, varem arribar al centre d’en Mayo. En Mayo, un experimentat atleta maratonià, porta un grup de joves corredors (una trentena) de futures figures .

A l’entrar en el recinte (un bloc de pisos tot ple de jovenets, de sobte en veure la nostra presència, varen començar a sortir nois i noies de totes les habitacions. Ens varem presentar, dient de on érem i de on veníem (jaja …  sempre cal explicar qui som!!), els varem encoratjar a seguir entrenant, i els hi varem explicar, que a Vic, en el nostre club, hi tenim l’últim corredor europeu de raça blanca (Muzungu)que ha guanyat un campionat del mon júnior de Cross (Pere Casacuberta del Club Atlètic Vic, en el Mundial de 1984 a Nova York). Després d’en Pere, ja va començar la autèntica tirania seguida de victòries de corredors africans.

De seguida em vaig donar compte que per ells l’any 1984 els hi sonava a pel·lícula muda i en blanc i negre, la majoria d’ells havien nascut a partir de 1.990,  per tant… em dona la impressió que soc ja com el meu avi quan m’explicava batalletes…

Els joves estaven encantats amb la nostra presència, tots es volien fer fotos amb nosaltres. Varem estar xerrant una bona estona amb ells,  volien saber coses d’europa i buscaven la oportunitat de que algun dia algú els esponsoritzés i se’ls emportés becats a una bona universitat.

Una de les noies del grup, es va adonar que la Teresa duia un rellotge cronòmetre de la marca Puma de color blanc, molt atractiu. Li va demanar a veure si li podía regalar.. !!. Crec que li va estovar força el cor, ja que era un regal de reis que jo li vaig regalar a la Teresa perquè pogués cronometrar els seus entrenaments a Vic a Sant Llàtzer, però davant de la gentil petició, i tenint en compte lo difícil que és per a aquests corredors poder fer una compra d’aquestes característiques en un entorn tant rural i allunyat de les grans ciutat, la Teresa no s’hi va poder negar.

Tot parlant, en Japhet un noi que està preparant el 5.000 mll, mostra tot content el logo de les sabates de muntanya que duia la Teresa:  KALENJI (marca de productes de running de la casa Decathlon). Kalenji com jo …. diu tot orgullós.

Al cap de una estoneta, va aparèixer el gran Jefe del Grup… en Mayo. En Mayo ha estat corredor i ara és un veterà atleta que ha disputat mil batalles. Tot i la seva joventut, ens comenta que ha participat arribat en llocs d’honor a la Marató del Kilimanjaro, a Tanzania i també ha guanyat alguna cursa de prestigi a Nairobi. Tot i així en Mayo no ha participat mai en cap cursa a Europa, i ens demana a veure si li podem fer de entrenador/Manager. Després d’explicar-li que nosaltres no estem en l’atletisme de manera professional, i que el que li cal és un bon manager titulat, ens convida a anar a entrenar amb ells en el seu camp d’entrenament.

El grup ja ha fet una tirada llarga a primera hora del matí a quarts de set. A quarts d’onze ve el segon entrenament del dia, així que: ja que ens han convidat, no podem pas dir que no!!.

En tot això demanem sobre les normes de funcionament del grup. La seva premissa es: Traid Hard and Go Home (Entrena dur i torna a casa).  Aquests joves runners, aprenents de campió del món, entrenen cada dia dues sessions, durant 6 dies a la setmana. El diumenge descans i a resar a missa.

Sortim a la carretera, i comencen ja el trot, de uns tres quilòmetres fins al punt de trobada de les sèries. Com que ens acompanyaven la Chirri i en Paul (la cambrera i el cuiner del Naiberi River Camp Site, a on estàvem allotjats, i que no es volien perdre l’entrenament), varem decidir agafar un cotxe que varem trobar aparcat a la cuneta, amb el conductor i acompanyant a dins. Era un tronat nissan tunejat de color blanc. Després en Mayo ens va explicar que el conductor era corredor també, i que aquest passat cap de setmana havia guanyat una cursa molt important a Nairobi.

Més endavant varem veure com alguns corredors del grup d’en Mayo, havien pujat a d’alt d’un camió que transportava fusta, tot estalviant-se una bona part de l’entrenament (en Mayo va fer veure que no havia vista la cosa).

Així que una vegada arribats al lloc de les sèries, varen començar a sortir corredors de tots els llocs. Sembla ser que aquell camp al mig del bosc és un punt de trobada, a on hi ha un circuit marcat de uns 400 metres, i allà es a on queden al voltant de les 11 h del matí un munt d’atletes per fer les sèries conjuntament. Aquest camp està molt a la vora de Rosa Camp (el centre d’entrenaments de l’enigmàtic cardiòleg italià Dr. Rosa).

Kaptagat és potser la segona font més important d’atletes internacionals, després de Iten. Entre alguns dels atletes que entrenen freqüentment aquí hi ha l’ugandès Stephen Kiprotich, campió olímpic de marató d’enguany , Moses Kipsiro (Uganda), Emmanuel Mutai , Micah Kogo, Vivian Cheruiyot , Hellen Obiri, Leonard Komon, Marc Kiptoo, Abraham Chepkirwok (Uganda),   Joseph Ebuya i Job Kinyor,  la llista és interminable. A més, hi ha els altres que viuen a Eldoret, però acostumen a entrenar aquí, com Asbel Kiprop.

En Mayo va tenir el gentil detall de posar-me al capdavant de tot del grup per iniciar les sèries (Glupps…!!… aquí si que varem patir…). L’entrenament programat eren 10 sèries de 400 metres, amb la recuperació de 100 metres al trot (quina casualitat: precisament, aquesta setmana tenim un entrenament molt similar amb el grup de Oson@corre, a Vic).

Cal dir que vaig aguantar el ritme estoicament, durant les primeres dues sèries. Però a partir d’aquí ….ja no va ser possible seguir el seu ritme (aii,…. si tingúes 25 anys menys … aquest va ser el meu pensament...).

En aquest entrenament vaig gaudir com un camell, amb aquestes sèries a ritme kenyata. Em va recordar molt, per el tipus de paisatge i també per la quantitat i qualitat de gent, els entrenaments que fèiem tot preparant la temporada de cros a Serrabou (Tavèrnoles- Catalunya) amb el nostre estimat entrenador Pep Vilà, junt amb Pere Casacuberta, Ignasi Casas, Pep Hubach, Enric Gil, Dionisio Garcia, Jordi Miquel, Joan de Arriba, Miquel Pujol  i molts altres companys de la època, en els anys 80.

Ja de tornada, a la carretera varem fer parar un “Matatu” (taxi kenià) abarrotat de gent , en veure com anava ple de gent li varem dir que continués, ja que no hi cabíem. (com que no?… I’ts Full … li varem dir….no hi cavem…els cas es que en varen sortir dos, varem entrar quatre, i també els dos que havien sortit. Jo no se quantes persones hi havia allà a dintre, però el cas que hi varem cabre tots: La Teresa, en Paul, la Chirri i un servidor).

LLAC MANYARA, NGORONGORO, LLAC NDUTU, SERENGUETI

En aquest viatge, varem arribar a l’Àfrica, procedents des de Amsterdam per  Arusha (Tanzania) als peus del Kilimanjaro.

La visita a Bunda (al sud del llac Victoria, a Tanzània)  requeria passar per una extensa area de més de 700 quilòmetres, tot passant per els parcs naturals i reserves del llac Manyara, Ngororngoro i Serengueti. Sería una “xulada” per part meva, dir que vaig fer uns runnings per aquella zona, però malauradament això era impossible. Així que vaig estar quatre dies sense poder córrer, solsament fent quilòmetres i quilòmetres a dins d’un 4×4, (“en carretera de masaje” tal com deia el nostre guía, en Said) sense poder sortir en cap moment del vehicle.

De tota manera, varem poder visitar un dels llocs més feréstecs de la terra, lloc de morada dels grans depredadors de la terra (apart de l’home). A Ngorongoro, varem poder veure quantitat de Lleons, Chacals, ienas, Hipos, Gazela de Grant, Gazela de Thompson, Zebres , Búfals i un llarg etcètera de la fauna salvatge del lloc.

Abans d’arribar a Serengueti, a la vora del llac Ndutu, varem ser testimonis de un dels grans esdeveniments de la terra, es tracta de la migració dels  grans herbívors, tot buscant la terra de pasturatge ideal per al seu manteniment. Aquesta migració recorre una gran àrea que inclou al gener Ngororngoro, al febrer i març el sud del serengeti, a l’abril i maig l’oest de serengeti a l’area de Grumeti, al juny la part central de serengetri, juliol agost i setembre la zona de Masai mara, i finalment octubre, novembre i desembre torna a iniciar-se la roda de nou a Ngororongoro.

Com que un servidor, està pirat per l’atletisme, i qualsevol cosa que veu ho acaba relacionant sempre amb això, no vaig poder estar-me de fer un pensament relacional de similituds, entre els animals que anava veient , i sobre quin seria el corresponent en el mon de l’atletisme, així que comparteixo amb vosaltres els següents raonaments, a veure que tal us sembla: Per mi l’elefant: seria el llançador de Pes, l’hipopòtam: el llançador de martell, El rinoceront: el llançador de disc, el Búfal: el de Javelina.

En l’apartat de velocitats i salts, si hagués de fer la alineació per participar a la lliga, en 100 mll i 200 metres llisos, hi posaria a la Gazela de Thompson i a la Gazela de Grant. (segurament les alinearia també en salt de llargada i en triple salt). El 400 mll, hi posaría al guepard (líder indiscutible de la velocitat). En 110 metres tanques hi poso al lleopard.

En mig fons, contaria segurament amb el Topi, i potser amb alguna zebra per al 5.000mll i el 10.000 mll, en el 3.000 metres obstacles amb el Waterback (molt mes adaptat als salts a dins de l’aigua). En mitja marató i marató tinc clar de hi posaría al Gnú.

Per completar els salts, estic pensant en posar al mono en salt de perxa, mentre que en alçada el líder indiscutible és la jirafa. Completant l’equip, hi poso a l’astruç en 400 metres tanques, ia al Dik dik en marxa atlètica.

Ja per últim: em reservo a la Impala per a les curses de muntanya. Segur que és un animal tot-terreny molt indicat per fer grans bestieses a d’alt de tot com els nostres amics Kilian Jornet i Agustí Roc. I com a Rei de la selva i dominador de totes les especialitats hagudes i per haver: el gran Decatleta el Lleó.

També hi ha una sèrie d’animals oportunistes, animals que acostumen a xupar roda, a guanyar curses de manera il·lícita amb substàncies no permeses com es el cas dels  bultors, les ienes i els xacals. (aquí també els podríem comparar-ho amb algun polític espanyol i amb algun financer que han portat el nostre estimat país a prendre pel sac).

CÓRRER A BUNDA (Tanzània)

Després de quilòmetres i quilòmetres per la Sahabana africana, finalment arribem a Bunda, el primer dels llocs a on hi teníem la feina amb la fundació.

Bunda és una ciutat molt petita, al nord de Tanzània, i es troba a la riba del llac Victòria. Allà per motius de la feina, varem haver de fer una extensió de uns 100 quilòmetres fins al port de kisorya, a una península a dins del llac Victòria. Havíem quedat amb el Bishop Renatus (bisbe de la diòcesi de Bunda) per despatxar amb ell diferents temes relacionats amb la ajuda de la fundació a Bunda.

El viatge fins allà va ser molt plaent, ja que fins a aquell indret era tot el recorregut en una pista forestal no asfaltada per on es passa per diferents pobles pesquers, com Guta, Kasaguti, Kibara i finalment Kisorya, abans de agafar el ferry que et porta fins a Rugezi que és una ciutat a dintre de Ukerewe Island, una illa a dins del llac que es troba a 1530 metres a sobre el nivell del mar. Sembla que en aquest lloc estiguin encallats en el temps. La carretera era gairebé deshabitada de cotxes, solament hi havia carrets tirats de 4 burros, bicicletes, i arades tirades per 4 ó 6 bous, tot fent la feina del camp. Aquesta pista és molt recomanable per fer tirades de running, ja que gairebé no hi ha trànsit, i s’hi respira un ambient de pau i relax.

A Bunda hi vaig fer també dos entrenaments més per una altre pista forestal que s’endinsava per el bosc, i cal dir que així com a Eldoret era molt usual veure corredors, en aquest lloc tant remot de l’Àfrica, em veien absolutament com un bitxo raro. En veure’m passar per davant seu sortien desenes de nanos de diferents edats tot cridant Muzungu, Muzungu, Muzungu … (Muzungu vol dir en la llengua local el Swahili una cosa semblant a blanc, estranger, estrany o viatger, o alguna cosa així). Jo els saludava dient Jambo, Jambo Sana, Asante Sana, Hakuna Matata i tot el que em sortia per el cap. “Pique” tot corrent amb un biciclista que em va estar perseguint durant almenys 5 quilòmetres…., a la pujada el guanyava jo, a la baixada ell em treia avantatge. Tot plegat feia força gràcia.

En la estada a Bunda, varem fer també amb la Teresa un Trekking per les escarpades muntanyes, unes muntanyes amb formes espectaculars, amb pedres enfilades a sobre de altres pedres tot mantenint un equilibri que sembla impossible, amb fenomenals vistes al llac Victoria, unes muntanyes carregades de Damans (uns rosegadors semblants a una rata escuada de la mida de un conill). Posta de Sol esplèndida …. la felicitat està a prop …!!

CÓRRER A KISII

A kisii ja una vegada a Kenya (lloc d’estada del segon punt de feina), vaig poder gaudir de dos entrenaments més a la zona de Manga, en direcció a Tinga. La veritat és que és un plaer córrer per aquestes contrades, en altitud (2.300 mts) amb aquesta climatologia tant adient per a la pràctica del running, fins i tot vaig haver de suportar un bon ruixat d’aigua. Aquí també vaig patir l’acossament (jaja … ) de varis nanos que em perseguien tot cridant Mzungu.. Mzungu, i vaig estar acompanyat per ells una bona estoneta tot corrent al meu costat.

CÓRRER A KAIMOSI – TINDINYO

Tindinyo (el tercer lloc de feina). Aquí la cosa va anar diferent. La tirada de running va ser direcció a Kakamega Forest. La tirada de carrera contínua en aquest immens bosc (selva diria jo) va estar acompanyada de monos de diferents espècies que els anava sentint i veient com saltaven d’arbre en arbre. Semblava ben be que corréssin en una plataforma plana de copa en copa de cada arbre. Un autèntic espectacle.

Que content que estic de ser runner….

PERILLS A L’AFRICA

La majoria de la gent creu que els lleons o els lleopards son els animals més perillosos de l’Àfrica, per sorpresa meva, sembla ser que l’ hipopòtam és qui més vides humanes es cobra al llarg de l’any a tota la regió. ( aquest herbívor aparentment inofensiu és molt més ràpid del què sembla).

Us explico això, perquè així com per a la gent normal ha d’anar molt amb compte amb d’hipopòtam, en el cas del runner els tres grans perills de l’àfrica son:

Perill nº 1: Les motos. Son motos la majoria de procedència xinesa, similar a la Ducatti que els meu pare duia per anar a festejar a Rupit a la meva mare en els anys seixanta, tunejades de d’alt a baix, i normalment ocupades per 3 viatgers. ( si en veieu alguna: aparteu-vos, ja que elles no s’aparten)

Perill nº2: Matatu. El “matatu” és una furgoneta tipus Van, similar a una vanette. Normalment hauria de portar fins a 9 ocupants, en la realitat van carregades de 15 ó 20 ó mes ocupants (jo no se com s’ho fan) si en veieu a venir alguna: sobretot aparteu-vos, ja que elles no s’aparten.

Perill nº 3 Els camions de Subministres. Aquests semblen inofensius, perquè son molt lents. No us confieu. Si en veieu a venir algun: sobretot aparteu-vos, ja que ells no s’aparten (i aquests son molt mes efectius que els altres dos perills).

Be doncs, aquí s’acaba la explicació del nostre viatge a l’àfrica, per als companys d’Oson@corre.

Salut i Kms

Hakuna Matata

Victor Vilalta