Emmona 2013 Bona actuació de Gerard Costa

17 06 2013

Bones Companys/es!

Fa dies que no escric res pq fa dies que no he corregut cap cursa però aquest cap de setmana  he participat a la Marató d’Emmona i el mister m’ha demanat que expliqui una mica com va anar la cosa…

Ja vaig decidir que això de l’Emmona era un repte, quan l’any passat vaig tenir el plaer d’acompanyar en Joan Barceló durant 8 o 10 km’s i veure part del recorregut per on passava però ho trobava massa exigent per les meves característiques i la meva disponibilitat d’entrenament. Però aquest any es feia Marató es a dir que no calia corre els + de 100km’s i disfrutar de part del recorregut.

Vaig sortir de Vic a les 4 del mati amb en Joan Barcelo direcció St.Joan on vam recollir dorsals i on ens vam trobar amb la resta de corredors (Santi Maydeu, Oscar Pamos, Toni …).

A les 6 en punt, tret de sortida i direcció Puig Estela, on ja m’havien deixat ben clar que seria dura la pujada. Vaig pujar força bé i vaig avançar a forces corredors que havien sortit més forts que jo en la línia de sortida.

Un cop a d’alt a Puig Estela era una baixada fins a Pardines. Un primer quilòmetre d’herba i plena d’unes flors blanques, el que per alguns podria pensar que estic descrivint el paradís, per a mi va ser l’infern, ja que era herba alta i molt humida i vaig arribar a caure fins a 5 cops. Un cop agafada la pista que ens portava fins a pardines, vaig poder treure les meves armes de “corredor” d’asfalt i poder baixar i planejar entre 4 i 4:15 min/km.

Gerard EmmonaDurant la pujada a Tres Pics em vaig trobar força bé pujant i disfrutant del que estava fent. Arribar a l’avituallament i camí cap a Coma de Vaca la color cada vegada era més insuportable. Des del refugi fins a la central Daió va ser la part mes dura del recorregut, pesat de cames, fart de calor i el cap que no funcionava…a un quilòmetre abans d’arribar a la central, tal i com havíem quedat, hi havia en Jordi (un amic meu que venia ajudar-me acabar la cursa), just el moment de trobar-lo em diu: QUE FAS JA AQUÍ? SI HAN PASSAT MOLT POCS CORREDORS, jo creia en aquell moment que m’ho estava dient per tal de motivar-me i prou, i amb el meu estat d’ànim i físic tant me feia la classificació. De totes formes això em va donar forces per fer una baixada força ràpida i arribar a l’avituallament abans de fer els últims 6 km’s de pujada a Núria.

Camí pesat, temperatura alta, estomac remogut (gràcies a la beguda isotònica de l’avituallament), però allí estava a falta de pocs quilometres i encara fent algun tros de pujada corrent, cada cop menys però a cada un d’ells que ho feia em sentia bé.

Últim tros del recorregut només fèiem que avançar caminadors que feien el camí fins el santuari i en arribar a la part superior del camí on ja es veia l’arc d’arribada, un crit del Jordi dient-me que ara només es podia corre i arribar a meta, vaig arrencar amb totes les forces que em quedaven, que eren poques i a falta de 100m per la línia em van agafar rampes…coix però encara corrent vaig creuar la línia d’arribada amb 7h justes 42 km i més de 6500 metres acumulats. Crits d’ànim de la Sònia en l’arribada i en Jordi i una calorosa abraçada en cada un d’ells que em van fer sentir com un autèntic heroi. No guanyaré curses, no faré les millors marques, però aquest moments de felicitat i superació personal no me’ls traurà ningú.

Estic apunt de finalitzar un temporada força bona amb marques personals en asfalt i amb reptes de muntanya importants, com el d’aquest cap de setmana o com ho van ser el Matxos.

Un salutació a tots i espero poder seguir els entrenaments a les pistes aquests dies per preparar l’Olla de Núria!

Gerard ExFutbolista





Sant Silvestres, Nassos i curses de Reis – Oson@corre en tots els fronts

8 01 2013

Durant aquest dies de festes Nadalenques s’han realitzat infinitat de curses de Sant Silvestre i Curses de Reis. En algunes d’elles hi ha participat components del grup d’Oson@corre.

Anem per feina:

Sant Silvestre de Manlleu

La més antiga de les Sant Silvestres realitzades a la comarca d’Osona, Enguany arribava a la seva 26ª edició (com passen els anys…!!).

SS Manlleu OCLa cursa va tenir com es habitual una molt alta participació, al voltant dels 700 corredors. En aquesta edició s’ha decidit allargar una mica el recorregut, i d’aquesta manera enlloc de fer les tradicionals volta petita mes tres voltes a la gran, en aquesta ocasió s’ha fet una volta petita i dues a la gran més allargada. Al meu parer ha estat una decisió força encertada, ja que en les últimes edicions, degut a la alta participació era bastant caòtic saber a on et trobaves, degut a la gran quantitat d’atletes doblats.

Com en les darreres edicions el guanyador va ser l’atleta local Abel Casalí a les files del C.A. Vic. L’Abel va dominar la cursa des del principi i va finalitzar els 5 quilòmetres amb un temps de 15:35. En segona posició va arribar l’atleta de Sant Hilari Arnau Turón del Lloret la Selva amb un temps de 15:42, en una dura lluita amb el manlleuenc Fouzi Mansouri 15:43 que havia estat el guanyador de les curses manlleuenques de la festa major i del córrer per córrer.

La categoria femenina va estar encapçalada per la manlleuenca Marta Matas 20:34, seguida de la vigatana Paula Fernández 20:45 i de la rodenca Eva Serradell 20:45.

Per part d’Oson@corre, la participació va ser molt extensa, així és com ens va anar:

23º Ali Ziani 17:40

29º Ciri Redondo 18:11

40º Victor Vilalta 18:37

49º Raül Arxé 18:56

52º Mane Nogué 18:58

74º Santi Paré 19:30

96º Aureli Gómez 19:57

131º Lluc Gómez 20:37

156º Jordi Roca 21:09

182º Josep Castillejo 21:32

191º Gabi Cunill 21:52

230º Martí Seuva 22:43

239º Josep Mateo 22:48

SANT SILVESTRE DE TARADELL

 Xumi SS TaradellA Taradell, organitzat per el Centre excursionista de Taradell i el CET l’Enclusa, varen fer la tercera edició  de la Sant Silvestre, a on 160 participants varen acomiadar l’any corrent. La cursa amb sortida a les 4h de la tarda a la plaça de les Eres es disputava  sobre una distància de 8 quilòmetres en recorregut de muntanya per arribar fins l’Enclusa, el punt més alt de Taradell, i tornada cap al punt inicial. Un dels al·licients que tenia la prova es que es podia anar disfressat.

Santi i Toni SS TaradellEl guanyador de la cursa ha estat Manel Amor de Roda de Ter amb un temps de 38:22. També hi ha hagut premi per a la millor disfressa que ha estat per Jordi Aguilera i Laura Aumatell, vestits de Minnie Mousse. En l’apartat masculí, en segona posició ha arribat Nil Gurt 39:46 i tercer Bernat Mora 40:23. En categoria femenina la primera en arribar a meta, ha estat la taradellenca Maria Font, seguida per Judit Marcé i Marta Camps.

Manel SS TaradellPer part d’Oson@corre hi va participar en Xumi (David Soler) que va arribar a meta en la 10ª posició de la general, i també hi varen prendre part disfressats en Santi Maydeu, acompanyat d’en Toni Pratdesaba, i en Manel Alcubierre que anava disfressat d’angelet (Manel: … no cola… jeje).

SANT SILVESTRE DE VIC

Amb problemes de permís de circulació, que van impedir poder fer el traçat inicial previst, es va fer la primera edició de la Sant Silvestre de Vic. La cursa estava organitzada per Diedre, Gimnàs del Club tennis Vic i associació de comerciants del carrer de Gurb.

La sortida es va fer neutralitzada des de el carrer de Gurb fins a les instal·lacions del CT Vic, a partir d’allà es va córrer per els paratges de la vora de la creu de Gurb. No hi varen haver classificacions.

Per part d’Oson@corre hi varen participar en Jordi Reixach, en Marc Collell, la Cristina Gutierrez, i en Xavier Tornafoch.

CURSA DELS NASSOS DE BARCELONA

Albert Nasos dorsalL’atleta català Carles Castillejo (Adidas) ha estat el corredor més ràpid a la Cursa dels Nassos de Barcelona, Castillejo (que cal no confondre amb en Josep Antoni Castillejo de Oson@corre) ,  ha guanyat la cursa en quatre ocasions, ha batut el seu anterior rècord  amb un temps de 28:29, El segon classificat ha estat Ilias Fifa del F.C. Barcelona 28:45 i tercer lloc el també blaugrana Ibrahim Azzaydouin 29:26. En categoria femenina, la també barcelonina Lidia Rodríguez ha estat la primera a arribar a la meta, i ha reeditat la seva victòria de l’any anterior amb un temps de 33:20. En aquesta catorzena edició de la Cursa dels Nassos s’ha batut el rècord de participació, amb 11.000 corredors .

Boris Nasos samarretaPer part d’Oson@corre, dos intrèpids atletes hi havien de participar, en Boris Arroyo i l’Albert Alabern. Malauradament l’Albert no va poder finalitzar l’any corrent tal com a ell li hagués agradat degut a una sobrecarrega al peu que no l’ha permès estar en condicions de disputar la cursa.

Qui si que va poder córrer va ser en Boris, que va fer una brillant cursa, finalitzant l’any marcant-se uns 38:05 esplèndids.

CURSA DELS NASSOS D’OLOST

A Olost també es va fer una Cursa Dels Nassos l’últim dia de l’any, a on hi va participar per part d’Oson@corre la Marta Picas.

SANT SILVESTRE CIUTAT DE INCA

Pere Antoni Inca dorsalEn terres mallorquines, lloc d’origen  d’en Pere Ramis es va disputar la Sant Silvestre Ciutat d’Inca, sobre una distància de 6,09 quilòmetres. Aprofitant que en Pere (Pere Llampec) estava aquests dies a Mallorca en vacances universitàries de Nadal visitant a la seva família, va córrer aquesta Sant Silvestre a on es va classificar en lloc 40º de la General  sobre un total de 746 corredors arribats a meta. En Pere va córrer en un gran nivell, aconseguint un temps de 21:50 a un ritme mig de 3’:35” el quilòmetre.

SANT SILVESTRE DE CAMPDEVÀNOL

L’atleta de Santa Eulàlia de Puig-Oriol Josep Viñas,  s’ha endut la victòria a la cursa de muntanya Sant Silvestre de Campdevànol, organitzada per l’AE Sant Grau-GE.

Lluis CampdevànolViñas, que l’any passat va aconseguir la segona posició a la cursa, en aquesta ocasió ha arribat per davant de Eugeni Gil, de l’Ametlla del Vallès, mentre els ripollesos Marc Carós i Aleix Fàbregas han estat tercer i quart, respectivament. En dones la victòria ha estat per la torellonenca Anna Macià mentre Isabel Castany i Maria Gil han completat el podi.  La prova ha tingut un gran creixement en la seva participació, arribant en aquesta ocasió als 225 participants.

La cursa ha mantingut el recorregut amb la tradicional pujada a l’ermita de Sant Grau, amb una distància de 7,8 quilòmetres i un desnivell acumulat de 764 metres,  amb sortida i arribada al pavelló Mercè Guix.

Per part de Oson@corre, hi ha pres part en la cursa en Lluís Rabot, que va arribar a meta en el 38º lloc de la classificació general.

ZEGAMAKO SAN SILBESTREA

Ester ZegamaA la localitat Guipuscoana de Zegama, també s’hi va fer una San Silvestre, sobre un recorregut aproximat de uns 5 quilòmetres, a on hi varen participar alguns osonencs, entre ells la Ester Mendoza de Oson@corre, que va arribar en el 110º lloc de la general, amb un temps de 23:08

REIS RACE A IGUALADA

El diumenge 6 de gener, Igualada va estrenar la Reis Race: una cursa de 10 km que discorre pels carrers igualadins (per l’interior d’edificis modernistes, un claustre renaixentista, el patí d’un museu i l’antic barri de les adoberies). La ser una de les millors maneres d’acomiadar les festes nadalenques.

Reis Race Lluis AlfredoEl tret de sortida es va donar a les 10:30h del matí, se sortia i arribava a la Rambla General Vives d’Igualada. Els seus organitzadors van preparar un obsequi molt especial per a cada participant: un Tortell de Reis i una ampolla de cava, així com la Bossa del Corredor.

La guanyador de la cursa va estar l’atleta igualadí Roger Roca 32:34, que va aconseguir a casa la victòria per davant de Albert Moreno 33:09 i de Joan Rosich 34:48.

Per part d’Oson@corre, s´hi van destacar a defensar els colors de l’equip, en Lluís Rabot (Haile GebreRabot) 25º de la general amb 38:25  i l’Alfredo Lombardo (Il dottore) 206º de la general amb  50:03. Cal dir que tot i que cap d’ells s’ha mostrat content amb el seu temps efectuat, creiem que els hi va sortir una bona cursa, ja que el circuit no era del tot pla.

Doncs ja veieu….. OSON@CORRE … ON FIRE ….!!!

Informa VV





OSON@CORRE Celebra el seu Sopar de Nadal, amb entrenament sorpresa a sota la lluna

21 12 2012

ENTRENAMENT SORPRESA I SOPAR DE NADAL D’OSON@CORRE

Muntanya estrellesAhir dijous, varem fer l’últim entrenament conjunt abans de Nadal.

Ve ser un entrenament molt especial, a on una trentena de Oson@corre-Carried-Away, varem realitzar l’entrenament sorpresa. La sorpresa …. tal com alguns ja intuïen, va consistir en pujar (degudament equipats amb bona roba de Running adient per al mes de Desembre, i amb els corresponents frontals…) a d’alt de la Creu de Gurb. La sorpresa la varem tenir a d’alt, quan molt ben organitzat per la Marisa, en Santi i en Lluís, varem treure una súper- llonganissa, unes patates xips, i unes birres Extra-Large cedides gentilment per SantiDammm.

Special moment of celebration in the summit

Arbre Nadal 23Cal dir que va ser una autèntica sensació veure la corrua de lluminetes pujant per la carena de la Creu. Les fotos que varem fer, han quedat de pena, així que no cal que en publiquem cap per estalviar –vos la apreciació.

SOPAR DE NADAL

Osonacorre Nadal Can joan 2Una vegada finalitzat el genial entrenament, ens varem dirigir al Restaurant Cal Joan de Vic a on varem fer EL SOPAR DE NADAL. La única cosa que direm és que va estar molt be, la família d’en Lluís ens va tractar com autèntics marquesos i varem fer un brindis amb cava, per felicitar-nos per el bon ambient que hi ha en el grup, i desitjar-nos un BON NADAL!!,

BON NADAL A TOTS….!!

Osonacorre Nadal Can Joan 3OSON@CORRE

Oson@corre: Córrer, Natura, Salut i Amistat

Osonacorre Nadal can joan 4

Oson@corre Nadal Can Joan





Puisacalm Extrem Mountain Marathon

24 10 2012

En Joan Barceló i en Santi Maydeu a la Marató del Puigsacalm

Al diumenge , en Santi, i jo varem afrontar el repte de fer la marató Puisacalm Extrem Mountain Marathon a  St. Esteve d’en Bas, un recorregut de 42 km i un desnivell positiu de 3.000m.

Varem començar la cursa,  els primers quilometres no hi havia cap problema, el camí era bastant planer i una mica moll, però  més endavant, ja començava la marxa de la marató. Terreny amb molt de fang per culpa de la pluja, pujades pronunciades, passant per rius, corriols estrets, fent una pasa endavant i dues al darrera. Agafant branques per poder pujar,  anant a quatre grapes  (com un senglar), com ha de ser…

En l’avituallament del km.12,  ens varem trobar amb la Marisa, que feia la mitja i comentava, que  s´ho passava molt be!!. Després nosaltres, varem continuar, i al cap de poc. En la zona del canal dels ganxos ens varem trobar amb un imprevist. Cua de gent parada per pujar a d’alt del canal i teníem d’esperar. La Marisa (la més llesta de tots) és va colar entremig de la gent, i  va  passar endavant de nosaltres. Millor!!, perquè  varem d’estar aturats més de 20 minuts.  Més endavant, varem pujar el canal dels ganxos i continuàvem corrents.

A partir d’allà, venia la zona més tècnica  del recorregut. A l’altura de Puigsacalm, hi havia unes baixades molt pronunciades de fang i pedres mullades.  En que tenies de vigila molt per no fer-t´he mal, i baixar  lentament. Després de passar aquest tros,  aproximadament el km.16, ja era qüestió de conservar les forces, per arribar al final.

En Santi ja començava a pati de cames ( però mentalment és el millor, no hi ha dolor) i jo també, però una mica menys. Sort que alguns trams, el paisatge era impressionant,  i  feia passar més be la cursa. Després varem passar pel santuari de cabrera i  a partir d’allà, el terreny era més còmoda. Però sempre vigilant el camí ple de fang, amb pedres  i arrels mullades.   Al final  varem arribar a St. Esteva d’en bas amb un temps de 8h37min, varem quedar 128/129 de 157 participants que varen acabar.

L’ho més important, varem acabar la marató ben contents i satisfets dels 42 kms, però una mica bruts…

Ens veiem a les pistes,   

Joan  Barceló





CURSA DEL PUIGSACALM

23 10 2012

LA MARISA A LA CURSA DEL PUIGSACALM

Diumenge 21 d’octubre va tenir lloc la Puigsacalm Extrem MM( marató de muntanya) amb la Primera edició de la Cursa del Puigsacalm, 25Km. i 3000m. de desnivel acumulat.

Vaig trigar entre 4 i 5 hores a finalitzar el recorregut que seguia els 7 primers quilòmetres de la Puigsacalm Extrem fins arribar a l’àrea de pícnic dels Pins pujant pel camí de les Olletes fins a trobar el camí de la marató, que ens portava fins al cim del Puigsacalm (1515m) passant per la Canal dels Ganxos.

Un cop arribats al Coll de Llancers agafàvem el camí de l’esquerra fins a Sant Miquel de Castelló on enllaçavem amb l’ultima baixada del circuit llarg cap a Hostalets d’en Bas i St. Esteve d’en Bas.

Cursa espectacular, amb trams de grimpada, baixades amb cordes, fang i més fang, 99% corriols… Una autèntica aventura .. Us la recomano!! I felicito amb en Santi Maydeu i Joan Barceló que es varen atrevir a fer la Marató. ( rodoliiiiií)

Marisa Zapata Mas





Duatló de Queralbs-Núria. Crònica de la Núria a Núria

12 10 2012
El diumenge dia 7 era ‘el dia’.
Tot va començar a principis d’agost, quan em vaig deixar enredar per inscriure’m a la Duatló de Queralbs-Núria, sense pensar-m’ho massa, o sense voler-ho pensar massa vaja… ah! i també vaig enredar en Santi perquè s’hi apuntés! :-)
Total, que s’acostava el dia i calia fer-ho, tot i els escassos i insuficients entrenaments. Uns dies abans vam anar amb en Santi a fer part del recorregut, i les sensacions van ser prou bones, costaria però semblava que es podria fer… La setmana abans de la cursa, però, no va ser massa bona (dormir poc, algun problema de salut, no poder descansar el dissabte, les excuses de sempre…), així que el dissabte al vespre no ho veia massa clar, i em vaig proposar tres objectius (discretets) amb aquest ordre d’importància:
  • 1- Acabar la duatló
  • 2- No acabar l’última (no tinc massa esprit competitiu, però un punt d’orgull sí…)
  • 3- Fer-ho a poder ser en 5h o una mica menys

 

Els dos primers objectius els vaig poder aconseguir, el segon no massa sobrada…, però l’últim no.
El dia va començar ben d’hora, i esmorzant amb en Miquel i en Joan (els dos amics amb qui feia la cursa) mentres un es fotia un plat de llenties i l’altre una espècie de pastís casolà fet amb uns ‘polvos’ que es veu que és com si et mengessis un plat de pasta i un tall de pollastre, jo amb el meu cafè i un tros de coca del Forn de St. Eudald (boníssima per cert) em preguntava: estic fent alguna cosa malament ja de bon començament?!
Vam arribar a Queralbs bastant justos de temps, jo encara havia d’anar a recollir el dorsal a l’alberg, i quan ja estàvem a punt de començar a pedalar cap a dalt al poble, un s’adona que ha d’inflar les rodes, a l’altre li vénen necessitats fisiològiques de tipus nerviós cada mig minut, i entre una cosa i una altra arribàvem a la plaça del Raig de Queralbs amb prou feines deu minuts abans de començar. Vaig mirar de veure en Santi i l’Ester, que en principi havia vingut a animar-nos, però hi havia molta gent i no vaig poder veure’ls, llàstima! (ahir dijous vaig saber que de fet al final l’Ester no havia pujat, i en Santi devia ser a primera fila, amb els bons).
A les vuit en punt va sonar el tret d’escopeta, i amunt que fa pujada! Els primers minuts ja vaig notar que no acabava d’anar bé, em notava cansada només de començar, i vaig decidir no agobiar-me massa i anar fent, organitzar la cursa en 5 etapes i pensar només en acabar la que estava fent, sense pensar en les següents. En Joan ens va deixar enrera de seguida, i en Miquel, que s’havia compromès a fer la cursa al meu ritme, m’anava informant de com anàvem.
Finalment la pista eterna es va acabar i vam arribar a Fontalba, primera etapa aconseguida! Vam beure una mica a l’avituallament, i més amunt que fa més pujada! Feia un temps bastant ideal, gens de fred, dia mig ennuvolat o sigui que el sol no apretava massa, poc vent, i era bonic veure totes les taques de colors enfilant Puigmal amunt, tot i que també una mica descoratjador perquè nosaltres érem de les taques de més avall…
Va costar però finalment érem a dalt, portàvem gairebé tres hores, ben bé 15 minuts més del dia que hi vaig anar amb en Santi, però ni les cames ni els pulmons ni el cap no donaven per més. A dalt el cim sí que feia fred, o sigui que vam menjar alguna cosa i cap avall! Abans de començar a baixar van aparèixer providencialment en Gerard i la Sònia, van ser com una aparició, no vaig entendre on anaven ni d’on venien, perquè crec que en aquells moments no m’arribava massa oxigen al cervell… però els ànims van ajudar molt, gràcies!
A la baixada vam anar prou bé, el primer tros és força dret, però després va planejant, vaig trobar molt més dura la baixada del Puigmal per Fontalba que havíem fet uns dies abans. Vam arribar a Núria i ja teníem 3 etapes de 5 acabades! Quedava l’últim tram a peu, que per cert, de Núria a Fontalba no és pla!! Al principi déu n’hi do el que puja, i les cames ja cansades ho notaven força. Després de les primeres pujades caminant, quan més o menys planejava en Miquel va marcar el ritme corrent i el vaig poder anar seguint, fins i tot vam poder adelantar uns set o vuit corredors. Després de l’última corba interminable que ja veus Fontalba però no s’hi arriba mai, ja ho teníem pràcticament al sac!
Vaig insistir al Miquel que ell tirés avall i que ja ens trobaríem a Queralbs, que jo baixant en bici sóc mooolt lenta (bé de fet sóc lenta en totes les modalitats), però no, ho havíem començat junts i ho acabaríem junts!
Vam anar baixant la maleïda pista de grava i en Miquel de tant en tant es girava per comprovar si és que m’havia estimbat o és que efectivament podia anar tant a poc a poc… i aquí ens van tornar a adelantar crec que tots els que nosaltres havíem adelantat abans corrent, i això que jo considerava que havia baixat ràpid, havia trigat set o vuit minuts menys que el dia de l’entrenament amb en Santi!
Quan vam tornar a ser a la plaça de Queralbs el sentiment d’alegria i de satisfacció va ser increïble!! 5h 09m, més del que havia previst, i havia costat, però havia valgunt la pena!! Penso que si m’hagués trobat al 100% hagués pogut fer uns quants minuts menys, però vaja tampoc gaires… En Joan, que va fer 4h 04m, ja havia tingut temps de dutxar-se, canviar-se i fer el vermut amb la familía, i suposo que en Santi ja devia haver arribat a casa seva i ja estava fent la cervesa… (mira que no veure’ns!)
Estic contenta d’haver fet la cursa, tot i que en més d’un moment em va passar pel cap la idea de plegar, de veure que no tenia el nivell que la cursa requeria… però és curiós com l’emoció i la satisfacció d’haver-ho pogut fer compensen i fan oblidar ràpid els mals moments i el ‘patiment’ durant la cursa.
Lamento no haver aconseguit cap ferro kitsch i haver fet baixar uns metres el pavelló d’oson@corre… però l’important era participar no?! ;-)
Moltíssimes gràcies a tots i a totes pels ànims i el seguiment!!
Núria Ferrer




Manel Alcubierre ens explica la seva Odissea a Cavalls del Vent

4 10 2012

En Manel Finisher a Cavalls del Vent 2012

Nota: és una mica llarg, però la cursa també ho va ser, si em faig pesat ho sento, no era la meva intenció.

PRE… 

L’aventura de l’Ultra Cavalls del Vent va començar una mica per casualitat, era el mes d’abril amb l’objectiu principal de la temporada, la marató, complert, quan em vaig assabentar que durant el procés d’inscripció a l’ultra Cavalls del Vent havia caigut el servidor degut al col·lapse generat per la gran demanda de corredors, i que obrien de nou un procés d’inscripció que en aquest cas aniria per sorteig. Vaig decidir provar sort, si em tocava sempre podria renunciar a inscriurem quan fos l’hora de la veritat.

Hi havia 900 places i ens vàrem pre-inscriure 1.700 corredors, per tant tenia molt poques possibilitats que em toqués, a més els corredors que hi havien participat altres anys tenien més opcions que els que ho volíem fer per primera vegada. El sorteig es va a fer al 24 de maig i tal i com era previsible no em va tocar, vaig quedar en llista d’espera en el lloc 175, de manera que em vaig oblidar de Cavalls del Vent i ens vàrem centrar en l’Olla de Núria.

Tot va canviar el 14 de Juny, quan a mig matí vaig rebre un mail on em comunicaven que no tots els escollits s’havien inscrit i que tenia plaça, però que havia de formalitzar l’inscripció abans de 15 dies. Va ser quan vaig començar a valorar seriosament la possibilitat de fer la meva primera Ultratrail: 84,84 km per la muntanya amb un desnivell acumulat de 12.000 m. Era una bogeria?

La casualitat va fer que aquell mateix dia féssim el sopar de final de temporada d’Oson@corre i en Joan Barceló (gran especialista amb ultres), en Santi Maydeu, que l’havia fet l’any anterior i l’Oscar Pamos que s’estrenava aquest any em va convèncer que no podia deixar passar l’oportunitat, calia provar-ho, en Victor ens va recolzar i es va oferir a preparar-nos uns entrenaments específics. La meva germana Judit, que també l’havia fet l’any anterior, em va acabar d’empènyer a provar-ho. El dia 19 de juny vaig formalitzar l’inscripció, tenia per davant un estiu molt dur d’entrenaments.

Ha estat un estiu entrenant amb calor, fred, amb sol, amb vent, de dia, de nit, a la platja i a la muntanya, l’únic entrenament  que no he pogut fer, ha estat amb pluja, ja que no ha plogut en tot l’estiu. Haig d’agrair a l’Anna i les nenes que, durant tres llargs mesos, m’han deixat dedicar hores i hores a córrer, han aguantat les meves neures alimentaries i han suportat que el 80% de les meves converses anessin encaminades al 29 de setembre, que si haig de buscar una motxilla, que si em fa mal aquí, que si em fa mal allà, etc…

Calia preparar la logística i el meu cosí Jimi, amb va fer una proposta que no podia desaprofitar, em deixava una furgoneta camper per poder descansar abans i després de la cursa amb l’única condició que li fes una mica de propaganda, doncs aprofito:

Els millors preus del mercat de les millors furgonetes equipades www.chilicampers.com 

Aquest fet em facilitava poder assistir al briefing que es feia el divendres i coneixia de primera mà les previsions meteorològiques previstes pel dissabte.

Ja ens van avançar que seria un dia complicat meteorològicament parlant, però no es preveien tempestes elèctriques ni boires espesses que serien causa de suspensió, però si pluja i fred. Es reservaven la possibilitat de retardar la sortida si la borrasca que pujava de sud a nord no havia acabat de passar.

Em quedo amb una frase que va dir el director de cursa en Joan Solà, “No hi ha mal temps, hi ha mala roba.” El missatge era clar: calia anar molt ben preparat, a 2.500 metres no te la pots jugar.

DURANT…

Ens vàrem llevar il·lusionats, malgrat estava tapat, no plovia i tot feia pensar que la cursa es desenvoluparia normalment i començaria a l’hora prevista. Després d’esmorzar tranquil·lament, pastel preparat d’alt valor energètic, unes proteïnes en forma de clara d’ou, llet amb cereals  amb alt contingut d’hidrats de carboni i un parell de peces de fruita, ens arribem als lavabos del pavelló a deixar un present, tasca imprescindible per poder córrer tot el dia sense tornar-hi a pensar.

Calia dedicar l’últim pensament a la vestimenta, a Bagà no feia fred, però i a dalt a Niu d’Àliga? Finalment optem per samarreta tèrmica màniga llarga, samarreta tècnica Chilicampers sense mànigues i les malles 3/4 del CET. I per si de cas jaqueta prima, paravent  impermeable i guants a la motxilla. I a la bossa que l’organització ens porta a Prat d’Aguiló, més o menys a la meitat, una muda completa d’hivern, malles llargues gruixudes, suadera també d’hivern, roba interior i uns altres guants secs.

Poc abans de les 9:00, sense gaire temps per no posar-nos nerviosos, ens vàrem acostar fins a la Plaça de la Porxada. No sé si equivocadament, però amb el que ens esperava per davant tampoc calia escalfar gaire. Ràpidament vàrem trobar-nos amb l’Oscar i sense parlar-nos-ho tots dos sabíem que ens interessava anar al màxim de junts possible, era molt llarg i calia fer-nos costat.

La direcció de cursa ens va donar l’última previsió meteorològica, pluja, fred i una mica de boira a Niu d’Àliga, però sense tempesta elèctrica, per tant a l’hora prevista, quasi 900 corredors, sortíem de Bagà amb 84’84 kilòmetres per davant, i jo al menys, amb un únic objectiu, passar-m’ho el màxim de bé possible.

Desprès del tret de sortida vàrem viure la primera gran emoció, la quantitat de gent cridant i animant sumat amb que finalment començava la cursa per la qual havíem entrenat tantes i tantes hores, posaven la pell de gallina, però calia prendre molta paciència 1700 m. de desnivell amb 13km d’una tirada era el primer objectiu.

Amb una cursa així el temps i la posició final, bàsicament pels amateurs, té una importància molt relativa, però t’has de marcar un objectiu per poder saber com vas, jo m’havia marcat arribar entre les 15 i 20hores, per la qual cosa, i agafant de referència corredors de l’edició anterior em vaig preparar una xuleta, plastificada, amb els temps parcials i l’hora del dia en que van passar per cada un dels refugis de corredors que el final havien fet 15, 16, 17, 18, 19 i 20 hores, això em serviria per tenir una aproximació del temps que tenia fins el pròxim refugi,  poder planificar-me la cursa tram a tram i poder dosificar els suplents alimentaris i gels que portava amb els avituallaments dels refugis.

Una vegada sortits del poble, la pujada va ser força lenta, ja que l’acumulació de corredors en els estrets corriols feia que es formés una llarga fila, que en certs moments inclús s’arribava a parar, però no era qüestió de malgastar esforços intentant avançar per fora del camí. De seguida la meteorologia va començar a avisar que no seria un dia fàcil i just abans d’arribar al Refugi de Rebost, a mig camí de Niu d’Àguila va començar a ploure, ens posem el paravent. Primer refugi, molta gent i molta animació, parada ràpida, una mica de fruita i amunt, el grup s’anava estirant i de seguida ja es va començar a incrementar el ritme dintre del que el desnivell ens permetia. Arribem a la Collada de Comafloriu, malgrat la pluja i la boira a 2.200 molta animació i molts crits d’ànims, comencem a notar el fred, em poso els guants. Una última apretada i primer objectiu arribem al punt més alt de tot el recorregut, el panorama comença a ser desolador, multitud de gent enfredorada dins una cobert fosc amb l’únic objectiu d’aconseguir un caldo calent, ens retrobem amb l’Oscar que m’havia agafat uns minuts, mengem una mica i decidim tirar avall, si ens quedem aquí agafarem fred. M’he tret un guant per menjar hi he tingut una feinada considerable per tornar-me’l a posar de lo moll que estava, decideixo no treure-me’l més en tot el dia, bé com a mínim fins a prat d’Aguiló que n’hi tinc uns de secs.

A la baixada em trobo molt bé, agafo un bon ritme i començo a avançar gent, l’Oscar em va seguint però un pel enrere, per dins meu penso que ja m’atraparà i sinó l’esperaré al Serrat, següent objectiu, poc a poc la pluja i el pas dels corredors converteix el terreny en una pista de fang, algun tram inclús, aprofitant que vaig amb pals baixo patinant com qui esquia, em diverteixo com un nen i vaig avançant corredors abraçats als arbustos per no caure. Un tram de pista em serveix per relaxar-me trotant fins arribar al Refugi del Serrat.

Ja som al Km 28, aquí començarà realment la cursa, ja que a partir d’aquí el puja i baixa no ens permetrà agafar un ritme constant, com a mínim fins a Cortals, després de nou una forta pujada. Però anem a pams, menjo tranquil·lament tot esperant si arriba l’Oscar, espero entre 10 minuts i un quart, i començo a agafar fred, em sap greu però decideixo continuar endavant, segur que ho entendrà.

Fins a Cortals anem bé, la meva xuleta diu que hi tinc al voltant d’una hora, no caldrà menjar fins arribar-hi, agafo un ritme més o menys constant i gaudeixo del bosc que de passada ens protegeix del fred, segueix plovent.

Després la cosa es comença a complicar, un fort desnivell ens porta cap al coll de Vimboca sortim del bosc i el fred comença a apretar fort, és una tirada llarga, unes dues hores, són ja les 4 de la tarda, fa 7 hores que correm i 6 i mitja que parem la pluja, i hem de pujar fins a 2.200 m. al Serrat de la Muga, fa molt fred, tot està núvol, no saps on es el coll, no es veu res, i segueix plovent, cada passa has d’esquivar un toll, o no ja és igual, igualment tens els peus xops, no cal esquivar-los, per sort no estàs sol, hi ha forces corredors, ara n’avances un, ara te  n’avancen dos, quan finalment arribes a dalt el fred és encara més intens, se m’enrampen les mans, primer l’esquerra i després la dreta, intento moure-les però no passa, ai, ai, començo a pensar que tindré problemes, seguir el serrat per la carena es fa llarg, t’imagines el paisatge però no en pots gaudir, si us plau, vull baixar, vull arribar al prat d’Aguiló, hi tinc roba seca em vaig repetint. Finalment comença la baixada i les mans comencen a reaccionar, això ja es una altre cosa, tot i que arribar al prat encara costarà, hi ha un últim repatxó que no hi comptava. De cop una corba a l’esquerra i allà està, finalment el Prat a la vista, vaig una mica per l’herba perquè el camí és un fangueig, però l’herba esta tan relliscosa que no puc evitar un altre patacada, ja no sé quantes en porto, però aquesta baixo almenys 5 o 6 metres ressolant.

Aquest avituallament és el de dinar, hi ha macarrons amb tonyina, decideixo menjar primer, d’aquesta manera tot canviant-me païré una mica i podré afrontar la pujada al pas de Gasolans, 400 m. de fort desnivell, amb millors condicions. A l’arribar em demanen el dorsal que ja fa estona que he perdut i em donen la meva bossa de roba seca, em sorprenc, tan a la carpa de l’avituallament com al voltant hi ha molt poca gent, serà complicat canviar-me allà fora, demano si puc anar al refugi i quan hi entro caic de cul, el panorama és dantesc, hi ha tanta gent que no es pot ni entrar, les cares de fred fan por, els voluntaris amunt i avall amb caldo calent , gent amb camilles, tapats amb mantes i sueros, voluntaris organitzant cotxes per baixar corredors, un poema. Em demanen com estic, – Jo bé, només em volia canviar – aconsegueixo un raconet i intento evadir-me de la situació, però entren una noia al meu costat amb una hipotèrmia, està a 33 graus, intento mirar cap a un altre costat però tot es igual, començo a pensar que potser m’hauria de retirar, tothom ho fa, però jo estic bé, em dic – Primer canvia’t i desprès ja veurem – Un cop amb roba seca i adequada per passar una nit de fred, veig clar que haig de continuar, em tornen a demanar com estic i si m’he canviat tot sencer, si es així em deixen continuar. Miro el mòbil, tinc 38 whatsapp i 3 sms, amb una mirada ràpida veig que tots son d’ànims, m’emociono com una magdalena i n’envio un a l’Anna que estic bé i que segueixo, no sé quan podré tornar a mirar el mòbil, entre el guants i la bossa protectora de l’aigua, ho veig difícil.

Surto a fora i torna la tranquil·litat, sembla que no plou tant. Comença la segona part de la cursa. La pujada al  Pas de Gasolants és forta, però sec i tip es fa curta, a dalt torna a apretar el fred, però vaig ben equipat i no el noto, a més em dono compte que ha deixat de ploure, són la 7 de la tarda, no cal forçar, queda molta estona. A dalt a la Serra de Pedragrosa trepitgem una petita capa de neu, inclús em fa il·lusió, la primera neu de la temporada al setembre. La baixada cap a la pista de l’Estasen està molt relliscosa i perillosa, no es pot córrer, et feries mal. Un cop a la pista arreplego els pals i els poso a la motxilla, són 5km de pista amb una mica de baixada que em permetran gaudir del córrer per córrer, objectiu: arribar de dia a l’Estasen.

A les 8 en punt hi arribo, si mantinc el ritme puc acabar amb unes 17 hores, començo a creure que és possible. Però ara ve la part mes difícil, la nit. A més a més, pràcticament no trobes corredors i cada vegada vas més amb tu mateix. Es torna a posar a ploure. La baixada al Gasolet està en molt males condicions, rellisca molt i hi ha molt fang, sovintegen les caigudes i la fatalitat fa que caigui sobre un dels pals i el trenqui. Baixar sense un pal es fa una mica més complicat, però és el que hi ha.

Passem Gasolet i de nou amunt, ara ja començo anar més descentrat ja no tinc clar si ve pujada o baixada, fem un pujada d’uns 300m. de desnivell i desprès baixada fins a Sant Martí, no s’acaba mai es fa molt i molt llarga, és molt fosc, segueix plovent, segueix tot moll, fangós i pràcticament no trobes corredors. On és la lluna plena que ens havien promès? Dues hores després arribem a Sant Martí, els voluntaris transmeten bon ambient,  – per cert – diu un – el barça perd.

A partir d’aquí tinc el recorregut clar, pujada 700m. pels empedrats fins al refugi de Sant Jordi, baixes 250, puges 200, i 12 kilòmetres de l’última baixada. Però tenir-lo clar no vol dir que sigui fàcil, just al començar a pujar un parell de corredors em deixen enrere, segueix plovent i els empedrats es puja pel riu, lògicament baixa d’aigua fins a dalt i es fa del tot inevitable posar els peus a dins per travessar-lo en varies ocasions. Plou, sol, fa molta pujada, és fosc i haig de posar els peus a l’aigua, però qui em manava a mi venir? Psicològicament aqueta pujada va ser complicada, em va venir la paranoia que tothom s’havia retirat i que només quedava jo, que quan arribaria a dalt trobaria el refugi tancat i que em ferien quedar a dormir i no em deixarien acabar, no podré arribar a Bagà, no et deixaran acabar m’anava repetint. Arribar a dalt i comprovar que seguia en la cursa va ser un gran descans.

L’últim tram havia de ser relativament senzill, qui arriba al Sant Jordi arriba a Bagà, diu la dita, però van aparèixer dos nous problemes, per un costat les piles del frontal havien reduït molt consideràvem l’intensitat de la llum, de fet, malgrat ser noves, feia més de 4 hores que funcionaven ininterrompudament i amb fred, mentre pujava no me n’havia adonat però el moment de baixar vaig comprovar pràcticament que no m’hi veia, tenia piles de recanvi, però com ho feia per canviar-les? I si me’n queia una, com ho faria per buscar-la. Vaig optar per continuar amb poca llum. El segon problema va ser físic, fins aleshores no havia tingut cap dolor important però a partir d’aquell moment van començar a fer-me mal els dos tibials, tenia clar que començava a decaure, però s’acostava el final, calia sobreposar-se.

Poc abans d’arribar a l’asfalt, quan faltaven uns 5 km, em vaig creuar amb un parell de nois que pujaven a animar un company, em van ajudar a canviar les piles del frontal i va semblar que es feia de dia. De fet, quasi ja no calia, havia deixat de ploure i finalment va sortir l’esperada lluna plena.  Ara – vaig dir-li – ara que ja arribo em vens a veure, abans et necessitava, però en fi val més tard que mai.

Al vols de les dues de la nit arribava per fi de nou a Bagà, de cop em van passar tots els mals i vaig baixar les escales sense pràcticament tocar-les, quan m’acostava a la plaça vaig començar a sentir els crits del públic, encara n’hi havia i els havien avisat que arribava, algú em va dir que disfrutés de l’arribada, vaig entrar a la meta com qui ha guanyat el que no està escrit, la sensació que vaig viure a les 2:12’35” del dia 30 de setembre no es pot descriure amb paraules, només es pot sentir.

Havia completat els 84,84 km. i els 12,180 m. de desnivell, i el més important, ho havia fet: Gaudint i disfrutant tot el dia.

El final, dels 1.020 corredors inscrits vam prendre la sortida prop de 900, 223 vàrem arribar a la Meta i 673 van abandonar, entre ells l’Oscar, que sortia d’un refredat la setmana passada i el seu cos, vistes les condicions meteorològiques, li va demanar deixar-ho a Prat d’Aguiló. Un altre any serà Oscar.

Temps oficial: 17:13:38, posició 137 de la general i 35 de veterans A. 

POST….

Poc després vaig parlar amb la meva dona i el meu pare, sentir les seves veus van acabar de fer gran el dia, els havia fet patir molt i els hi vaig poder donar l’alegria d’haver aconseguit el meu propòsit.

Després de menjar una miqueta i una bona dutxa em van comunicar el fatal desenllaç que havia patit una corredora, una mena de suor freda em va recórrer tot el cos, no és comprensible que la vida faci aquets estralls tan difícils d’assimilar.

Cap dels 1.020 participants que ens havíem preparat per prendre la sortida podíem imaginar que la Serra del Cadí s’aportaria la vida de la Teresa Farriol, “3a” pels amics de corredors.cat. Des d’aquí deixeu-me tenir un record per ella i enviar una forta abraçada als familiars, als amics, a la família d’Autodesk, a tota la família del trail running i als organitzadors de la cursa que segur que se senten responsables d’un desenllaç del que no tenen la més mínima culpa, quan sortim a la muntanya tots sabem on ens fiquem. DEP

Sigui dit de pas, un 10 per l’organització, moure aquell volum de participants i voluntaris per la muntanya amb les condicions adverses era una tasca verdaderament difícil, els que vàrem arribar no ens va faltar de res i la multitud d’abandonaments van ser traslladats, amb més o menys espera, al lloc d’origen. Vist els cometaris que han sortit, deixeu-me dir que no crec que s’hagués de suspendre, ni modificar el recorregut per les condicions meteorològiques, majoritàriament no hi havia mal temps, hi havia mala roba.

Gràcies Anna. Gràcies Aina i Txell. Gràcies Família. Gràcies Victor, Carles, Cris i M. Dolors. Gràcies Jimi i Laia Chilicampers. Gràcies als amics del CET i d’Oson@corre.

I gràcies a tots i als 72 whatsapp’s que tenia a l’arribada donant suport.

Manel Alcubierre Roca








Follow

Get every new post delivered to your Inbox.