oson@corre

EN GABI ENS EXPLICA LA SEVA PRIMERA MARATÓ – MARATÓ DE BARCELONA

El gran dia havia arribat, eren les 4.55h quan el despertador tocava per anar a la Marató de Barcelona, la meva primera marató.

Un parell d’errors meus havien fet que les dues últimes nits no hagués descansat prou ni prou bé, però ara les cartes estaven donades i no podia permetre que això canvies res, afrontaria el repte amb tot l’optimisme possible.

Encara anava amb el pijama quan sona el telèfon de casa, eren les 5.05h i encara no havia engegat el mòbil. Era en Victor que em deia:

• “Gabi, on ets?”
• Ostres Victor, no em diguis que m’he adormit? (aquella nit havien canviat l’hora)
• Doncs si!

Si en Victor tenia raó, eren les 6.05, justament l’hora que havíem quedat a Can Pamplona per marxar.  El meu cap, encara amb els cabells esbarriats per l’efecte dels llençols va començar a barrinar a una velocitat quelcom superior a la de la llum. Si jo m’havia adormint, no em podia permetre anar a la marató sense esmorzar ni fer que tots els meus companys arribessin tard per culpa meva, hauria de dir-los que marxessin i jo ja vindria el més aviat possible amb el meu cotxe i sol, però en Victor, havia anat a buscar el meu dorsal el divendres, i el tenia ell. Això era un problema greu i que va fer augmentar encara més la velocitats del meus pensaments. Si en Victor ja m’havia gastat una broma el divendres dient-me que hi havia hagut problemes amb el meu dorsal i que no podria córrer, amb el conseqüent salt al cor que vaig tenir, no podia ser que ara em gastes una altre broma d’aquest calibre a les 4.05 hora vella tot just sortit del llit, així que vaig recollir el fruit de les neurones i vaig dir:

• Victor, on ets?
• A Can Pamplona
• Hi ha algú més amb tu?
• No!
• Victor, jo ahir vaig canviar l’hora i són les cinc i cinc del matí
•  A vale, així m’he equivocat jo! (amb aquella naturalitat del Victor)

El meu metabolisme es va tornar a col·locar en fase “tot va bé” i vaig continuar el procediment normal, pensant si em rentava la cara o no ja que en Victor havia aconseguit despertar-me del tot.

El trajecte cap a Barcelona, l’arribada i el retrobament amb els companys va anar perfecte. Ens vam fer les fotografies de rigor i cap als calaixos.

De seguida em vaig adonar que potser havia comés un altre error. La por de deshidratar-me havia fet que begués molt. Des que havíem arribat a Barcelona ja havia fet “pipi” tres cops, faltaven deu minuts per sortir i no tenia clar que pogués acabar la cursa sense haver-hi de tornar. Sobre la marxa vaig pensar. 

Els companys en vam repartir cadascú en el seu calaix i a mi em tocava el vermell. Vaig tenir la sort de coincidir amb en Santi i l’Aureli, no aniria sol i això era important.

Durant els últims dies d’entrenament, m’havien sortit dubtes importants sobre al ritme a dur durant la cursa. Havíem plantejat tot l’entrenament per fer una cursa a ritme de 3h30’ però les dues últimes mitges maratons corregudes, la de Granollers on vaig fer marca personal amb 1h29’ i la de Montornés quinze dies abans on havia corregut molt còmode a 3’ per sota el ritme de 3h30’ m’havien dut el cap a can rumia fins el mateix moment de la sortida. Alguns companys m’havien dit que 3h20’ era assequible per mi i altres em deien que em reserves al principi. Els meus companys de calaix sabien que tenia aquest embolic al cap i a pocs minuts abans de sortir em van dir:

• Què Gabi, ja saps a quan aniràs?
• No, intentaré frenar-me i anar la primera mitja a 4’58’’ (ritme de 3h30’) però no se si ho aconseguiré, soc molt espontani.
• Si fas això ja ens va bé, després ja et deixarem marxar!

Va sonar el tret de sortida i de seguida ens vam començar a moure. Era allà! La panoràmica dels meus ulls no donaven l’abast a engolir tot el que volia veure, m’acostava al pont inflable de la sortida encara amb papers voleiant amb un dit a punt d’engegar el crono quan em vaig dir. “Gabi, avui a disfrutaaaaar!!!”

Els sorolls dels xips van quedar enrere i l’Aureli, en Santi i jo corríem en columna de tres, recollint ja els ànims i aplaudiments de tot el nombrós públic que hi havia a Plaça Espanya, les tres samarretes d’Oson@corre indicaven que érem un equip i la sensació era increïble!

La cursa rodava i els meus companys eren davant meu corrent i xerrant còmodament.  Jo els seguia a menys d’un metre darrera sorprès de com em costava estar al seu costat “Gabi tranquil, estàs fred” em vaig dir. l’Aureli se’n adonava i em deia “Vas bé Gabi?” “Si si, perfecte…” Ai mare, pensava jo, com això no canviï…  Els companys no ho sabien, però estàvem corrent massa ràpid, anàvem a ritme de 3h20’ (4’45’’),  com que era molt d’hora i a mi aquest objectiu ja m’anava bé, no vaig dir res.  El primer Km va passar com res i en el segon, en Santi va veure que anàvem massa ràpid, però tampoc massa, a tots ens anava bé.

De mica en mica vam estabilitzar el ritme i l’Aureli i jo vam començar a parlar del “pipi”. Al Km 15 en Santi ja se’ns havia escapat 15 metres i si quan el teníem a tres no ens escoltava ara ja no era el moment d’intentar frenar-lo. Com un regal del univers, vam trobar dues casetes  de fer “pipi” i que a més a més, tot i els 3000 atletes que devien haver passat abans que nosaltres, estaven lliures així que vam solucionar un dels problemes, amb el peatge de que vam perdre de vista en Santi. Ell, que se’n va adonar més tard, va anar afluixant i al Km 19 ens vam tornar a trobar.

Vam tornar a lluir l’uniforme d’Oson@corre en columna d’A3 sobre l’alfombra dels xips de la mitja marató.  La vam passar a 1h 42’, anàvem 3 minuts per sota el temps programat.

Jo que no em trobava del tot fi, ja m’havia pres un dels tres gels que duia al Km 20 i ara, no se si per la baixada o per l’efecte del gel, em trobava més bé que mai. Al Km 22 ens van tornar a donar aigua i jo vaig poder esquivar molt bé els que també en volien. L’Aureli es va quedar uns 15m per darrera meu i en Santi potser uns 30 o 40m. Al pont de Calatrava vaig esperar l’Aureli i em va demanar:

• Què, comences a tirar?
• Provaré d’anar per sensacions, igual m’atrapeu ben aviat!
• Doncs que vagi molt bé, jo esperaré una mica més!

Crec que sense saber-ho en aquell moment, allà va començar la meva marató de debò.  Estava “sol”, rodejat d’atletes i de milers de persones aplaudint i animant, però sol amb els meus pensaments.

En un dels últims entrenaments que havíem fet conjuntament en Xevi Ferrer em va dir:

• Ja t’has estudiat el circuit?
• No encara, potser la setmana que ve
• Doncs és molt important eh!

Li havia fet cas i tot i que ho vaig deixar per l’última nit, aquella que tenia una hora menys, sabia que del Km 26 al 31 seria molt dur, no només per allò que deien del mur i que jo encara no havia experimentat mai, sinó perquè aquets Km eren una anada i tornada, totalment rectes primer de pujada i després de baixada i amb poca ombra.

Aquí doncs, vaig dir-me “Gabi, a poc a poc i anar fent que això serà dur”. No m’equivocava, la subtil pujada començava a fer estralls a les meves cames. Em vaig prendre un sucre amb aigua i com aquell que no vol, ja veia el final de la recte.

 Arribava a la plaça de les Glòries, amb la vista espectacular de la Torre Agbar, el públic era tant nombrós que la pista se’ns feia estreta. Tot plegat vaig pensar: “ I el mur? Potser és aquest mal horrorós que tinc a les cames, deu estar al caure això del mur”. De cop, al mig del públic vaig veure la Núria Codina.  Jo havia baixat a Barcelona sol i llevat dels companys de cursa i els seus acompanyants, no coneixia a ningú més. Trobar-me a la Núria va ser com prendrem dos gels de cop. Vaig fer la corba per enfilar l’altre tros de recte en baixada i apa, avall. En aquell tros, també vaig trobar la Sonia, la Montse i la Judit.

Al Km 31 venia un altre segment difícil, tota la zona del Forum i l’Avinguda Litoral fins al parc de la Ciutadella, amb poc públic i molt de sol.

Un amic meu que havia fet la marató ja fa molts anys, quan encara jo no corria, m’havia dit que quan arribaves a la meta gairebé tenies ganes de plorar de content. Jo comprenia, entenia i respectava aquestes paraules, però sempre m’havia preguntat com podia ser aquella sensació. Ara, estava al Km 31 i vaig voler imaginar-me com devia ser. De cop i volta, els músculs de la cara se’m van començar a contraure i un calfred em va recórrer tot el cos, en pocs segons en vaig tenir prou per saber exactament com seria aquell moment.

Vaig prendrem un altre gel i vaig afrontar els kilòmetres 31 al 36 com vaig poder, amb parada per fer “pipi” inclosa.

Mentre enfilava cap al Arc de Triomf, el dolor a les cames era ja insuportable, duia ja 36Km’s però altre cop, la gent s’esforçava per cridar més que els altres i això ens donava ales als atletes. Tot plegat, em vaig adonar que m’acostava a la Plaça Catalunya i vaig recordar que el circuit passava pel centre de Barcelona. Hi havia taaanta gent, taaanta gent cridant-nos, animant-nos i aplaudint-nos que les emocions se’m van desbordar. No podia ser immune a tanta eufòria i generositat gratuïta. Ara també sabia que volia dir allò “d’ignorar el dolor”, era el petit gest que podia fer jo per agrair-los el que estava fent tota aquella gent. Altre cop, la cara contorsionada i crec que amb alguna llàgrima, però no m’importava, al contrari, era una felicitat immensa.  La Porta del Àngel, l’Avinguda Laietana, el Carrer Ferran i les Rambles, van passar com si res i les cames anaven soles.

Arribat ja a l’estàtua de Colom, quedaven poc més de dos quilòmetres, encara vaig tenir força per fer un canvi de ritme, però la subtil pujada i la gran quantitat d’atletes que s’anaven parant i havies d’esquivar, fa fer que al Km  41 tornés a baixar el ritme, aquest cop més que mai però dintre els marges del programa. Les cames però, em feien tant mal que no em deixava ni pensar.

L’últim revolt i la meta al fons. La llum que il·luminava el dia no se si era del Sol o dels atletes que estàvem arribant, la felicitat era indescriptible, el dolor també però no importava. Finalment, tal com va dir un company d’Oson@corre, “recordeu-vos de  passar la línia d’arribada aixecant els braços” i notes com els genolls et fan figa, un pessigolleig et puja de dins cap a fora i esclates a plorar d’alegria.

In-des-crip-tible amb paraules, no hi ha res com una marató. Ho havia fet, la primera marató!

Gràcies a oson@corre que ha fet que en dos anys i escaig, jo hagi passat de no córrer a fer tota mena de curses culminant amb una marató, i gràcies a tots els companys d’oson@corre per fer d’aquesta entitat un lloc tant acollidor i tant motivador. Oson@corre som tots!

 Salut! 

Ai si! Per si és d’interès d’algú, finalment vaig acabar en 3 hores 26 minuts 1 segon. Objectiu complert!