Hola Victor , aquí va lo prometido. Así sin retoques ,sobre la marxa.
Fins aviat.
MITJA MARATÓ DE BARCELONA
Era diumenge, com no, el dia de la meva 3 ª mitja marató en menys d’1 any, fa mesos que vaig deixar l’opció Marató per a l’any que ve. M’ho havia proposat com a objectiu, ja que estem en la fase marquitis acostar-me a la 1h 50min que veia com a meta realista després de les setmanes d’entrenament que portava amb els companys d’Osonacorre i després de fer 1h53m46 en la meva primera mitja, allà pel maig de l’any passat a L’Escala. La de Vic és una altra història.
Havíem quedat diversos companys del grup a l’Hostal les 4 Carreteres de Tona cap a les 6h45.Encara era de nit. Allà hi estàvem, amb cara de adormits en Manel i en David, representant a Taradell, en Lluís a si mateix, l’Alí i en Xevi Ferrer que venien en un altre cotxe i jo. Optem, ja que érem 6, a baixar tots a Barcelona amb el cotxe de l’Alí que donava per més joc. Gracies Alí, Jo era el que més parlava per alliberar tensions, acudits dolents la major part del temps. De vegades la resta reia, altres no. Parada a la benzinera de Montcada, perquè? Per a qui? Endevinin.
Un cop a Barcelona, sobre les 7h:30 deixem el cotxe al mateix pàrquing, al costat de la seu d’Unió Democràtica de Catalunya al carrer Nàpols, on el dia abans en David i jo havíem anat a recollir la bossa del corredor, dorsal i xip . La cursa començava a les 8h:45. Teníem temps de sobres per perdre.
En Lluís va anar a recollir el seu xip-dorsal. L’Alí correria sense el mateix. Jo ja estava preparat amb pantalons curts, xip i dorsal lloc, la resta van decidir anar abrigadet a fer un vol de reconeixement per les proximitats de l’Estació del Nord on es començaven a acumular els atletes. La adrenalina començava a pujar, jo ja la portava de la nit d’abans.
Mirava l’hora, quedaven 30m, per allà ens trobem al Xevi Puigdesens que anava per separat, a en Josep no el vaig veure, en aquestes, ens quedem babaus mirant a un grup de subsaharians amb bona pinta que escalfava pels voltants de l’Arc del Triomf, el meu no. Mirem els calaixos de sortida, menys de 1h20, 1h20-1h40-1h40-2h, a pixar una altra vegada, en portaria 3 i és que la bufeta en aquests casos no para. Escalfem ja! és deia …. volta al cotxe a treure’ns la roba.
Escalfament en grup per sobre dels rails del tramvia, última pixada.
Als calaixos, música a punt, sports tracker a punt, miro al cel, dreta, esquerra i no veig els globus de les llebres. Estic sol davant el perill.
La meva idea era anar a 5m15 seg el km per tal de passar a 52 m el 10km, una altra idea que tenia era la de fer la 2 ª meitat més ràpida i acabar esprintant passant corredors, com quan ho faig a la part final dels entrenaments. Amb aquesta forma d’acabar faria que les meves endorfines es multipliquessin a l’enèsima potència, però …… de somnis també es viu.
Primers km d’agafar el ritme i evitar caigudes, això seria fins al final. Seguia sense veure llebres.
Feia un dia primaveral, començava a tenir calor, on hi ha les ombres?? malgrat el d’hora de la sortida.
Km 10 en 53m, em refresc, sensacions no del tot bones, la música començava a no escoltar-la. Normalment m’ajuda a créixer-me. Km 13, a 5m12 seg, un calfred recorre el meu cos, mal presagi, vaig pel meu carrer, només, avançant i avançat, em queden 6, em queden 5, em queden 4, el ritme el segueixo mantenint, no sé com, em sobra tota la roba, l’iphone, la gorra, per a què?, és la pregunta que sempre em faig. No aguantaria 2 mitges seguides penso.
Hi ha gent que camina, que t’esbufega, gent que ja no veu i que perd el seu carrer inclinant a esquerra i dreta, sóc al 18km, el meu cervell ja no comunica amb les meves cames. Tot d’una veig un atleta estirat a en voral, pàl·lid , extenuat atès per la Creu Roja. Per què? em segueixo demanant. Afluixo després de veure aquesta imatge, tinc antecedents familiars de cardiopatia isquèmica. Les meves cames avancen cada vegada més lentament: El 18 km a 5m 29 segons, aquí m’adono que no compliré la meva meta, el 19 km a 5m31 seg, el 20km, 5m37, passeig de Pujades, no veig l’arribada … últim gir a la dreta, 200m, intent esprintar, impossible. Acabo en 1h 53m 10 seg, la meva millor marca. No es pot dir que hagi estat feliç. Retrobament amb companys, algunes rialles i tornada a casa. Començo a sentir-me millor
Demà serà un altre dia.
Alfredo
