Bones Companys/es!
Fa dies que no escric res pq fa dies que no he corregut cap cursa però aquest cap de setmana he participat a la Marató d’Emmona i el mister m’ha demanat que expliqui una mica com va anar la cosa…
Ja vaig decidir que això de l’Emmona era un repte, quan l’any passat vaig tenir el plaer d’acompanyar en Joan Barceló durant 8 o 10 km’s i veure part del recorregut per on passava però ho trobava massa exigent per les meves característiques i la meva disponibilitat d’entrenament. Però aquest any es feia Marató es a dir que no calia corre els + de 100km’s i disfrutar de part del recorregut.
Vaig sortir de Vic a les 4 del mati amb en Joan Barcelo direcció St.Joan on vam recollir dorsals i on ens vam trobar amb la resta de corredors (Santi Maydeu, Oscar Pamos, Toni …).
A les 6 en punt, tret de sortida i direcció Puig Estela, on ja m’havien deixat ben clar que seria dura la pujada. Vaig pujar força bé i vaig avançar a forces corredors que havien sortit més forts que jo en la línia de sortida.
Un cop a d’alt a Puig Estela era una baixada fins a Pardines. Un primer quilòmetre d’herba i plena d’unes flors blanques, el que per alguns podria pensar que estic descrivint el paradís, per a mi va ser l’infern, ja que era herba alta i molt humida i vaig arribar a caure fins a 5 cops. Un cop agafada la pista que ens portava fins a pardines, vaig poder treure les meves armes de “corredor” d’asfalt i poder baixar i planejar entre 4 i 4:15 min/km.
Durant la pujada a Tres Pics em vaig trobar força bé pujant i disfrutant del que estava fent. Arribar a l’avituallament i camí cap a Coma de Vaca la color cada vegada era més insuportable. Des del refugi fins a la central Daió va ser la part mes dura del recorregut, pesat de cames, fart de calor i el cap que no funcionava…a un quilòmetre abans d’arribar a la central, tal i com havíem quedat, hi havia en Jordi (un amic meu que venia ajudar-me acabar la cursa), just el moment de trobar-lo em diu: QUE FAS JA AQUÍ? SI HAN PASSAT MOLT POCS CORREDORS, jo creia en aquell moment que m’ho estava dient per tal de motivar-me i prou, i amb el meu estat d’ànim i físic tant me feia la classificació. De totes formes això em va donar forces per fer una baixada força ràpida i arribar a l’avituallament abans de fer els últims 6 km’s de pujada a Núria.
Camí pesat, temperatura alta, estomac remogut (gràcies a la beguda isotònica de l’avituallament), però allí estava a falta de pocs quilometres i encara fent algun tros de pujada corrent, cada cop menys però a cada un d’ells que ho feia em sentia bé.
Últim tros del recorregut només fèiem que avançar caminadors que feien el camí fins el santuari i en arribar a la part superior del camí on ja es veia l’arc d’arribada, un crit del Jordi dient-me que ara només es podia corre i arribar a meta, vaig arrencar amb totes les forces que em quedaven, que eren poques i a falta de 100m per la línia em van agafar rampes…coix però encara corrent vaig creuar la línia d’arribada amb 7h justes 42 km i més de 6500 metres acumulats. Crits d’ànim de la Sònia en l’arribada i en Jordi i una calorosa abraçada en cada un d’ells que em van fer sentir com un autèntic heroi. No guanyaré curses, no faré les millors marques, però aquest moments de felicitat i superació personal no me’ls traurà ningú.
Estic apunt de finalitzar un temporada força bona amb marques personals en asfalt i amb reptes de muntanya importants, com el d’aquest cap de setmana o com ho van ser el Matxos.
Un salutació a tots i espero poder seguir els entrenaments a les pistes aquests dies per preparar l’Olla de Núria!
Gerard ExFutbolista
) volia fer la llarga.
