El diumenge dia 7 era ‘el dia’.
Tot va començar a principis d’agost, quan em vaig deixar enredar per inscriure’m a la Duatló de Queralbs-Núria, sense pensar-m’ho massa, o sense voler-ho pensar massa vaja… ah! i també vaig enredar en Santi perquè s’hi apuntés! 
Total, que s’acostava el dia i calia fer-ho, tot i els escassos i insuficients entrenaments. Uns dies abans vam anar amb en Santi a fer part del recorregut, i les sensacions van ser prou bones, costaria però semblava que es podria fer… La setmana abans de la cursa, però, no va ser massa bona (dormir poc, algun problema de salut, no poder descansar el dissabte, les excuses de sempre…), així que el dissabte al vespre no ho veia massa clar, i em vaig proposar tres objectius (discretets) amb aquest ordre d’importància:
- 1- Acabar la duatló
- 2- No acabar l’última (no tinc massa esprit competitiu, però un punt d’orgull sí…)
- 3- Fer-ho a poder ser en 5h o una mica menys
Els dos primers objectius els vaig poder aconseguir, el segon no massa sobrada…, però l’últim no.
El dia va començar ben d’hora, i esmorzant amb en Miquel i en Joan (els dos amics amb qui feia la cursa) mentres un es fotia un plat de llenties i l’altre una espècie de pastís casolà fet amb uns ‘polvos’ que es veu que és com si et mengessis un plat de pasta i un tall de pollastre, jo amb el meu cafè i un tros de coca del Forn de St. Eudald (boníssima per cert) em preguntava: estic fent alguna cosa malament ja de bon començament?!Vam arribar a Queralbs bastant justos de temps, jo encara havia d’anar a recollir el dorsal a l’alberg, i quan ja estàvem a punt de començar a pedalar cap a dalt al poble, un s’adona que ha d’inflar les rodes, a l’altre li vénen necessitats fisiològiques de tipus nerviós cada mig minut, i entre una cosa i una altra arribàvem a la plaça del Raig de Queralbs amb prou feines deu minuts abans de començar. Vaig mirar de veure en Santi i l’Ester, que en principi havia vingut a animar-nos, però hi havia molta gent i no vaig poder veure’ls, llàstima! (ahir dijous vaig saber que de fet al final l’Ester no havia pujat, i en Santi devia ser a primera fila, amb els bons).
A les vuit en punt va sonar el tret d’escopeta, i amunt que fa pujada! Els primers minuts ja vaig notar que no acabava d’anar bé, em notava cansada només de començar, i vaig decidir no agobiar-me massa i anar fent, organitzar la cursa en 5 etapes i pensar només en acabar la que estava fent, sense pensar en les següents. En Joan ens va deixar enrera de seguida, i en Miquel, que s’havia compromès a fer la cursa al meu ritme, m’anava informant de com anàvem.
Finalment la pista eterna es va acabar i vam arribar a Fontalba, primera etapa aconseguida! Vam beure una mica a l’avituallament, i més amunt que fa més pujada! Feia un temps bastant ideal, gens de fred, dia mig ennuvolat o sigui que el sol no apretava massa, poc vent, i era bonic veure totes les taques de colors enfilant Puigmal amunt, tot i que també una mica descoratjador perquè nosaltres érem de les taques de més avall…
Va costar però finalment érem a dalt, portàvem gairebé tres hores, ben bé 15 minuts més del dia que hi vaig anar amb en Santi, però ni les cames ni els pulmons ni el cap no donaven per més. A dalt el cim sí que feia fred, o sigui que vam menjar alguna cosa i cap avall! Abans de començar a baixar van aparèixer providencialment en Gerard i la Sònia, van ser com una aparició, no vaig entendre on anaven ni d’on venien, perquè crec que en aquells moments no m’arribava massa oxigen al cervell… però els ànims van ajudar molt, gràcies!
A la baixada vam anar prou bé, el primer tros és força dret, però després va planejant, vaig trobar molt més dura la baixada del Puigmal per Fontalba que havíem fet uns dies abans. Vam arribar a Núria i ja teníem 3 etapes de 5 acabades! Quedava l’últim tram a peu, que per cert, de Núria a Fontalba no és pla!! Al principi déu n’hi do el que puja, i les cames ja cansades ho notaven força. Després de les primeres pujades caminant, quan més o menys planejava en Miquel va marcar el ritme corrent i el vaig poder anar seguint, fins i tot vam poder adelantar uns set o vuit corredors. Després de l’última corba interminable que ja veus Fontalba però no s’hi arriba mai, ja ho teníem pràcticament al sac!
Vaig insistir al Miquel que ell tirés avall i que ja ens trobaríem a Queralbs, que jo baixant en bici sóc mooolt lenta (bé de fet sóc lenta en totes les modalitats), però no, ho havíem començat junts i ho acabaríem junts!
Vam anar baixant la maleïda pista de grava i en Miquel de tant en tant es girava per comprovar si és que m’havia estimbat o és que efectivament podia anar tant a poc a poc… i aquí ens van tornar a adelantar crec que tots els que nosaltres havíem adelantat abans corrent, i això que jo considerava que havia baixat ràpid, havia trigat set o vuit minuts menys que el dia de l’entrenament amb en Santi!
Quan vam tornar a ser a la plaça de Queralbs el sentiment d’alegria i de satisfacció va ser increïble!! 5h 09m, més del que havia previst, i havia costat, però havia valgunt la pena!! Penso que si m’hagués trobat al 100% hagués pogut fer uns quants minuts menys, però vaja tampoc gaires… En Joan, que va fer 4h 04m, ja havia tingut temps de dutxar-se, canviar-se i fer el vermut amb la familía, i suposo que en Santi ja devia haver arribat a casa seva i ja estava fent la cervesa… (mira que no veure’ns!)
Estic contenta d’haver fet la cursa, tot i que en més d’un moment em va passar pel cap la idea de plegar, de veure que no tenia el nivell que la cursa requeria… però és curiós com l’emoció i la satisfacció d’haver-ho pogut fer compensen i fan oblidar ràpid els mals moments i el ‘patiment’ durant la cursa.
Lamento no haver aconseguit cap ferro kitsch i haver fet baixar uns metres el pavelló d’oson@corre… però l’important era participar no?! 
Moltíssimes gràcies a tots i a totes pels ànims i el seguiment!!
Núria Ferrer
