oson@corre

M.M.P. a GIRONA

Després d’uns dies whatsapps amunt i missatges de facebook avall, va arribar el dia X de la cursa dels 10 km de Girona – Esports Parra.

Vam quedar molt d’hora a Can Pamplona, 7:30 h, tenint en compte que a les 10 h era la cursa a Girona i que ara tenim un magnífic eix desdoblat, però suposo que són costums del Mr. Víctor que vol tenir temps de sobres per no fer salat. O sigui que ens vam posar en marxa ben d’hora, ben d’hora per anar a córrer a Girona i deixar altre cop una molt bona empremta d’o@c per terres gironines.

Finalment vam aconseguir ser un equip bastant nombrós: Xumi, Miseta, Pitus, Alfredo, Pere, Gaby, finalment el Boris, que va confondre la data de la cursa de L’Hospitalet amb la de Girona i va poder pujar des de Barcelona, el Dani Pujades, que es va afegir a última hora sense dorsal, i un servidor.

Pràcticament tot l’equip al complet vam fer l’escalfament i els estiraments de rigor i ens vam situar a la línia de sortida bastant ben posicionats. Prèviament a la sortida havia parlat amb el Mr. per tal d’intentar anar per mmp buscant una marca de 40 min. La idea era passar els 5 primers km en 20 minuts i llavors donar-ho tot per anar a buscar la desitjada mmp.

Després d’un discurs previ del director de cursa carregant-se els corredors anomenats “retalladors de cantonades” –Alfredo, va por ti–, es va donar el tret de sortida.

Els primers carrers eren molt estrets i, amb el Víctor, de seguida ens vam enganxar a la llebre del globus de 40 min. Van ser un primers km bastant còmodes, tot i anar a ritme de 4 min/km, i molt macos, pel centre de Girona. Els 5 km a la Devesa els vam passar amb un temps de 19:58 min. Anàvem sobre el previst. A partir d’aquí era on m’havia de guanyar les garrofes.

Del 5 al 6 seguíem enganxats a la llebre dels 40′, però en passar el km 6 el Víctor es va adonar que, tot i anar amb la llebre, havíem perdut 20 segons respecte a la previsió dels 40′ i entràvem en un terreny de lleugera pujada!!! Li va indicar que recuperés progressivament els 20 segons perduts, però l’home segurament no ho va entendre, perquè va clavar un “atxasso” que el tio es va quedar sol, deixant-nos a la resta del grup que l’havíem anat aguantant un per un.

Aquí va ser quan va començar el meu calvari: quan et comences a quedar sol, ve l’esgotament i el teu cap comença a pensar massa. Aquí és on va aparèixer la figura del Víctor, posant-se davant marcant un ritme constant que pogués, més o menys, anar seguint però que fos prou exigent per poder aconseguir una bona marca.

Del km 7 al 8, a l’alçada del Mercadona (on acabava el terreny de pujada) va ser el pitjor, amb el Victor en tot moment marcant ritme… Fins i tot en passar pel costat d’una ambulància d’assistència de la cursa vaig tenir un flaix d’abandonament: “no podia més”. Va ser gràcies al suport de míster, que no va parar ni un moment d’animar-me: “que ja ho tenim!!!”, “que estem en mmp”, “que ja només queden 8 min de patiment”, “que ara tot és baixada”… que vaig poder continuar. Des d’aquell punt fins a l’arribada van ser uns km més còmodes, de lleugera baixada i amb el suport del Víctor, que no va parar. Fins i tot va aconseguir que els últims metres tragués forces de no sé on i esprintés fins a l’arribada!!!  

Finalment, mmp!!! 40:40 min! Trinxat, esgotat i més mort que viu però amb una gran satisfacció d’haver aconseguit un “tiempazo!!!” I molt d’aquest mèrit és gràcies al Mr. Víctor Vilalta, que es va buidar en el meu objectiu d’arribar a Meta en 40 min (ara, Mr., toca sub 40′. Això ja són paraules MAJORS).  

I també amb l’alegria que molts companys també van fer mmp: Boris, Marisa (que va pujar al caixó més alt del podi), Pitus (ho tenia assegurat, era la primera) i perdoneu si em deixo algú més.

Ara bé, el premi més gros va ser “zampar-nos” aquest tros de paella davant del mar a S’Agaró amb aquest tros d’equip de grans corredors!!! 

Quan és la propera???  

Albert Alabern