Hola Victor,
No se si saps que mentre tu empaitaves mikos per Àfrica amb una calor espatarrant, nosaltres entrenavem aquí amb un fred que pelava. Ara que deixem el fred enrera, potser pot ser interessant recordar aquells entrenaments tan durs.
Jo en vaig fer un d’especial que en el seu dia ja vaig compartir al Facebook. He pensat que potser pot interessar als seguidors d’oson@corre. Doncs res, aquí el tens…
Bye
Gabi
CÓRRER EN EL FRED
Avui he sortit a córrer. Aparentment un entrenament normal però no era un entrenament normal, era un d’aquells que val per dos. Val per dos perquè són dels que tu fas i els teus rivals no, tot i que fa temps que he aprés que el meu únic rival soc jo mateix.
Era un entrenament dels difícils perquè ahir havia fet la mitja marató de Granollers i encara tenia cruiximents a les cames, però a més a més feia molt de fred.
Tot i així, passades gairebé dues hores de l’última cullerada de flam a les 16.50 he sortit a córrer. Avui no he estirat perquè no volia perdrem ja cap més raig de sol i ho he solucionat sortint ben suau.
Amb els dos anys que fa que corro a oson@correr gairebé mai he entrenat amb música i he de dir que tampoc l’he trobat a faltar, però avui el pla d’entrenament manava córrer cinquanta minuts i els cruiximent deien que el ritme havia de ser tranquil. Així doncs, l’mp3,els cruiximents i jo hem sortit a córrer.
El dia era espectacular, sol radiant i el perfil de les muntanyes perfectament definit. De seguida he vist que no aniria sol, un vent de gregal que es creia tramuntana m’ha acompanyat de principi a fi, però no m’importava, el tanteig des de darrera la finestra per escollir la roba ha estat correcte, sort d’agafar els guants.
Els minuts anaven passant quan de sobte el rellotge/gps ha dit que ja en tenia prou, que si no el carregava ell tampoc tenia perquè funcionar. Ai aquest rellotges, tan amics dels corredors novells que ens tenen distrets tot l’entrenament. Però avui no m’importava que el gps no anés, total, anava a passeig.
L’hi he demanat al crono si volia córrer amb mi encara que el gps no volgués i m’ha dit que si.
Entre cançó i cançó hem arribat on començava un camí que no havia fet mai (gràcies Jordi A. del Club A. Torelló per les indicacions). Mmmmm que bé, un camí d’aquells estrets amb el riu al costat i rodejat d’arbres, fulles pel terra i un destí incert. Llavors, quan més bé m’ho estava passant el crono em diu: “Ei, és hora de fer mitja volta que ja portem vint-i-cinc minuts”. Mira, he dit jo, eh que tu no et canses? Et fa res si continuo? És que això m’està agradant molt, total, els cruiximents semblen adormits! Així que hem seguit.
M’encanta haver-me decidit a fer la marató aquest any. Més que res, perquè arriba un dia que et toca fer entrenaments llargs i si ja portes una base i fas el canvi a poc a poc, arriba un moment que sembla que podries estar corrent tot el temps que volguessis. Aquest moment per mi ja ha arribat i ara al davant tenia un camí per investigar. El físic no era un problema i jo, amb instint de bosquerol estava com peix a l’aigua, així que he anat fent.
La troballa ha estat fantàstica hi he descobert un nou lloc per anar a córrer, encara podré tornar un dia d’aquells que hagi de córrer noranta minuts i poder anar una mica més lluny, però ara tocava tornar si és que volia parlar cara a cara amb el sol. Aquest, ja s’anava amagant i el vent de gregal picava fort la meva barba de tres o quatre dies, ella, endurida com la pell de llúdria pel fred em protegia i jo em sentia segur al seu darrera. De vegades el vent empenyia fort per darrera, penetrant fins a sota la samarreta, els cabells llargs em tapaven la cara i això em feia somriure em trobava lliure com un ocell. De vegades bufava ben fort de cara com dient-me: “Et penediràs d’haver sortit avui”, però era un plaer inclinar el cos endavant i aixecar ben for els genolls.
A la vida, quan passem bons moments aquest queden gravats al nostre inconscient, profundament, avui quan el ven gèlid em picava a la cara pel costat, el meu inconscient em transportava dalt les carenes nevades del Pirineu quan amb 15 o 16 anys em sentia tan lliure i tan home com avui. Només l’impacte de la següent passa em transportava de nou al present. L’mp3 també intentava confondrem cançó rere cançó, traslladant-me segons la música a moments viscuts en la vida, alguns de bons i altres de no tant, però també, feia que tragués forces d’on semblava que no n’hi havia.
Quan me’n he adonat, ja enfilava les últimes rectes cap a casa, però m’he dit a mi mateix, “no vull que això acabi encara, decidiré jo quan serà el final” així que tot i dur ja més de cinquanta minuts he agafat el primer trencant a la dreta.
Les mares joves aparcaven els seus llampants mono volums per anar a recollir les seves criatures i jo corria com una criatura pel costat d’aquella escola. En tombar la cantonada i sentir de nou el vent de cara, no m’he pogut estar d’obrir els braços com un ocell en emprendre el vol.
De nou tornava a estar a la ruta cap a casa, només faltaven sis-cents metres, però aquest cop ha estat l’mp3 que sense pietat ha fet saltar les millors cançons, aquelles que quan estic conduint no puc impedir que el cotxe acceleri, aquelles que quan tenia vint anys em portavent amb força per la vida.
Estava ja acabant l’entrenament quan m’he sortit de nou de la ruta per allargar-la. Ni el vent, el fred, ni els cruiximents, res podia evitar que corregués amb la força dels vint anys. Ara sabia que la marató no seria un llop sinó un goig, ara sabia que em constància podia aconseguir tot allò que em proposes a la vida, només calia veure el millor de les coses, el millor de les persones el millor de mi. Moment de tornar a casa ja que, la feina estava feta!
Pels ulls de qui veu un corredor, “un entrenament normal”.
Torelló, 6 de febrer de 2012
